miquel àngel llauger

Si sou amants de la novel·la-reportatge (aquell gènere que té el seu arquetipus platònic a A sang freda), teniu una lectura a fer: Tor. Tretze cases i tres morts, de Carles Porta (La Campana). És un retall de realitat pura i dura, pintat amb traç novel·lístic però sense trampes. És una bona incursió, també, al món de la televisió i dels documentals: el fil argumental és la realització d’un Trenta minuts, que, per cert, s’adjunta amb la darrera edició del llibre.

Tor és un poblet de tretze cases del Pirineu de Lleida, a tocar d’Andorra, que ha conegut una tràgica història de conflictes per la propietat d’una finca de muntanya de 4.800 hectàrees. És difícil que la imaginació de cap novel·lista pogués crear aquest univers a mig camí entre el drama rural i el thriller, amb una galeria de personatges digna dels germans Coen.

Els ingredients: una muntanya de propietat en disputa, els tràfics de tota mena amb Andorra, les rivalitats dels cacics del poble, el conflicte entre un projecte d’estació d’esquí i els aprofitaments tradicionals aliats amb el contraban. Els dos protagonistes, senyors feudal d’un món sense llei, són personatges magnífics, i és magnífica la colla de secundaris: matons, hippies perduts al Pirineu, gent que ha perdut totes les batalles de la vida, immobiliaris embaucadors, prostitutes, advocats d’ultradreta…

Hauria estat necessari un bon novel·lista, a més, per situar els tres crims sobre el rerefons d’uns altres crims més llunyans (un enfrontament entre maquis i la Guàrdia Civil), i per deixar en el terreny de la suggerència la possibilitat del tràfic d’armes, de la implicació d’un dels protagonistes amb el GAL, o el record del trànsit de jueus i de nazis fugint de França a través de la muntanya de Tor.

Us hi divertireu més que en la majoria de novel·les, amb l’atractiu afegit de saber que tot “va passar”, i el premi de veure els protagonistes al DVD del documental.

Aquí tenia més fusta per a la defensa de la suma entre les forces del nacionalisme progressista i de l'esquerra alternativa i ecologista:

Un article de Jaume Corbera, professor de Llengua Catalana a la UIB: Des de fora.doc

Un article d'Antoni Bennàssar, professor de Dret Constitucional de la UIB: Unitat.doc

Un article de Miquel Àngel Maria, professor de Secundària i destacat militant del PSM: Creure en el PSM.doc

Una web amb un manifest en favor d'un bloc de les esquerres: http://www.plataformaprogressistes.com/

Moltes opinions, però (i no podria ser d'altra manera) coincidència en les idees fonamentals: evitar una fragmentació que afavoreix la dreta, respondre a la demanda de la ciutadania progressista, posar els interessos ciutadans per davant la perspectiva estricta de partit, constatació de la coincidència bàsica en les posicions polítiques. Com va dir el savi Salomó, la intel·ligència serveix sovint per descobrir i saber exposar allò evident. I si no ho va dir, com si ho hagués dit.

Pel seu interès indubtable, i vist l'estat de desorientació en què es troben moltes ànimes esquerranes, reproduesc aquí l'article que he publicat al "Diari de Balears" d'avui. Opinau, encara que sigui a favor.

L'esquerra, a un any de les eleccions

Amb l'arribada del mes de maig, ens situam a un any de les properes eleccions municipals i autonòmiques. És època de rumors sobre enquestes, de processos interns més o menys difícils de confecció de candidatures, i de posicionaments de tot tipus sobre política d'aliances. No voldria posar-me massa solemne, però seria més adequat que fos l'hora, per als partits d'esquerra, de la responsabilitat i de la capacitat de respondre al que la parròquia progressista demana: és a dir, de sumar.

El panorama està configurat per la fortalesa del PP i, tal com ja s'ha observat moltes vegades, per una creixent tendència al bipartidisme. Un mapa electoral PP-PSOE, però, deixa insatisfetes les persones que veuen en el PSOE un compromís massa tímid amb l'autogovern i amb les polítiques avançades en matèria social i de protecció ambiental. A més, el poc dissimulat flirteig actual del PSOE amb una UM que fa gestos de desmarcament mentre el PP l'asfixia, diu poc de la seva voluntat d'impulsar polítiques de vertadera transformació.

És davant aquest estat de coses que els partits d'esquerra nacionalista, ecologista i transformadora han de fer un esforç de responsabilitat, o un esforç, simplement, de posar l'oïda en el que espera d'ells la ciutadania que simpatitza amb els seus posicionaments. La raó de partit no ha de ser cap obstacle perquè els distints partits puguin sumar forces. La preservació del propi ADN és un objectiu sentit pels dirigents dels partits, però és un objectiu bastant indiferent a les persones que el que volen és una alternativa a la dreta que vulgui i pugui canviar les coses. Mai no repetirem prou que de la fragmentació de l'esquerra sempre en surt guanyant la dreta. És una obvietat, però també és obvi que els partits d'esquerra no la tenim assumida en tota la seva contundència. No fa falta ser un analista fi per veure que quatre llistes d'esquerra són la millor garantia de la victòria de la dreta, i que amb tres ja n'hi ha de més.

La col·laboració entre els partits de l'arc de l'esquerra del PSOE (per entendre'ns) seria el correlat d'una realitat social. Entre la ciutadania, les fronteres entre els nacionalistes d'esquerra, la gent d'esquerra alternativa i els ecologistes són difuses. Són molts més els que s'identifiquen amb el que representa el conjunt d'aquestes forces que els que posen davant tot la lleialtat a unes sigles o a unes altres. Poder sumar totes aquestes energies seria l'expressió política d'un tercer espai en el nostre mapa polític: el PP, el PSOE, i l'esquerra ecologista i del país. No cal dir que les possibilitats d'escorar un possible govern encapçalat pel PSOE cap a les posicions més progressistes augmentarien notablement.

Els dubtes sobre si hi ha temps per fer una proposta creïble i sobre si això atemptaria contra la identitat dels partits han de ser superats: un any és un temps adequat per una primera proposta de suma amb projecció de futur i amb prou solidesa com per atreure molts de milers de vots. I les fórmules perquè els partits s'hi troben còmodes, només cal cercar-les: entre forces que valoren la diversitat com una riquesa, no serà difícil trobar-les.

La comissió d'investigació del Parlament Europeu que estudia el cas dels avions de la CIA ha presentat unes conclusions ben contundents: segons l'informe, no hi ha dubte que l'espionatge nord-americà va segrestar sospitosos de terrorisme en territori de la UE i els va traslladar a països on es practica la tortura. L'aeroport de Son Sant Joan ha estat escala habitual d'aquestes operacions humanitàries. L'informe diu, a més, que no és versemblant que els governs dels països afectats desconeguessin les operacions. En el cas espanyol, això vol dir govern Aznar i govern Zapatero.

He acudit ràpidament a una lectora de tarot interessant-me per qui assumiria les responsabilitats polítiques: quin ministre d'Exteriors, de Defensa o de Justícia, quin fiscal...? M'ha dit (i és una lectora de tarot amb un màster per Massaixússets) que ningú.

Com que no m'ho puc creure, he arribat a la conclusió que a l'ofici de la cartomància hi manca molta professionalitat. 

Pilar Bonet, eivissenca i corresponsal del diari El País a Moscú, acaba de rebre un premi concedit per l'Associació de Periodistes i Publicistes de Balears. Ha renunciat al premi perquè a l'acte d'entrega hi han d'asistir els polítics del PP balear. Pilar Bonet ha manifestat que el PP està destruint la seva illa i que, "en aquests moments en què està en joc la supervivència d'Eivissa" no pot "participar a cap acte en què d'una manera o una altra es doni un paper honorífic a alts càrrecs del Govern Balear".

Olé i olé.

La proposta d'adhesió de l'Estat Espanyol al "Projecte Gran Simi", un projecte internacional de defensa de goril·les, ximpanzès, orangutans i bonobos ha tingut un gran ressò, tot i que centrat en caricatures de la proposta. La proposició no de llei (d'això es tracta) ni tan sols parla de "drets" dels simis i, molt menys, que siguin "persones".

Ara bé, si la proposta és interessant és perquè introdueix la idea de l'especial protecció que mereixen aquests primats a causa de la seva proximitat genètica amb l'espècie humana.

La defensa dels grans simis parteix de la idea que existeix una gradació en el nivell de proximitat que els diferents éssers vius tenen amb l'home. Els grans simis constitueixen el grau de parentiu més proper i , per aquest motiu, mereixen una protecció diferent a la dels altres animals. Aquesta proximitat no es basa només en un recompte de coincidències en la seqüència de cromosomes, sinó en trets com la transmissió de pares a fills de coneixements adquirits (una certa "evolució cultural"), comportaments "humans" (els llaços de família), o les aptituds per a la comunicació simbòlica (que és el fonament del llenguatge). La qüestió dels grans primats és fascinant, ja que escampa zones d'ombra en qualsevol línia de separació nítida entre allò que és animal i allò que és humà. No fan falta estudis: basta mirar una estona als ulls d'un d'aquests animals per sentir el vertigen d'un aire de família...

Són aquestes característiques les que fan que, per a aquests animals, hi hagi grups que defensen aplicar categories de pensament reservades per als humans: prohibició de l'esclavitud i els tractes degradants (aquells circs!), defensa d'uns certs drets "individuals"...

La controvèria filosòfica que hi ha al darrere és tan difícil com apassionant. No puc deixar de creure que al regne animal la principal línia divisòria és entre l'ésser humà i la resta, i que tenim, com a espècie, una especificitat que constitueix gairebé una sacralitat. Això no vol dir que no deguem una protecció especial als parents més propers. La seva extinció (que en alguns casos és possible) no seria un més dels nostres atemptats contra la biodiversitat: seria un crim execrable.

El Consell de Mallorca preveu gastar 48 milions d'euros en l'edifici de la seva televisió, diu la premsa.

Deu ser una errada? La pregunta no és irònica: no m'acab d'explicar que es paguin 8.000 milions de pessetes per un edifici per a una televisió.

En qualsevol cas, la despesa de les administracions per fer cadascuna "la seva" tele està absolutament descontrolada. Record el temps del Pacte de Progrés, quan un responsable polític que avui és un reconegut blogger tenia un projecte per fer una televisió autonòmica. Llavors no es va arribar a fer perquè el projecte estava quantificat en 6 milions d'euros, una quantitat que el Pacte considerava que no s'havia de destinar a una televisió pública. Poc anys després, el Govern Matas es gastava 7,5 milions només en l'edifici d'IB3. En fi...

I ja veieu quina tele, a més! Bé, no, supòs que no la veieu, com jo i com tothom.

I ara, teleMunar!

Que no ens sigui res...

De moment, ens pot sortir a milió d'euros per telespectador.

L'acte d'ahir al cementeri de Son Coletes (Manacor) no hauria de ser la cloenda d'aquestes emotives setmanes de commemoració republicana.

El 75è aniversari hauria de ser alguna cosa més que una breu primavera de la memòria.

Hauria de siginificar, en primer lloc, un punt de partida per a la recuperació profunda i seriosa de la història del que va significar la República i el trencament dels tòpics que en fan un període caòtic, tòpics que al capdavall petenen justificar l'alçament militar contra la legalitat democràtica.

I hauria de significar, sobretot, un impuls per parlar de república mirant no només al passat sinó també al futur, per parlar de república no només des de l'òptica de la memòria històrica sinó des de la perspectiva del projecte democràtic.

Per parlar de la Segona, però sobretot de la Tercera.

En un post de fa un mes, ja parlava de l'erràtic camí del Govern Matas respecte de l'Estatut: un pasito p'alante, un pasito p'atrás.

A la reunió de partits a Vicepresidència del Govern de fa deu dies, va tocar pasito p'alante. Avui, seguint el ritme de la cançó, ha tocat pasito p'atrás. El problema és que amb aquesta trajectòria marejant no hi haurà manera de complir el justíssim calendari perquè puguem aprofitar l'onada de reformes estatutàries.

Les coses anàvem raonablement bé. Entenem-nos: avançàvem cap a un Estatut que queda lluny del que nosaltres plantejam (no inclou el deure de coneixement del català, el PP es resisteix a incorporar-hi una carta de drets i deures dels ciutadans, no inclou el concert econòmic...), però que suposa un salt significatiu respecte de l'actual. De cop, el PP s'ha tret de la màniga la carta que sabia que rompia el joc: una proposta per alterar els equilibris de nombre de consellers a Eivissa i Formentera. És a dir: ha reobert un tema ja acordat, sabent que això feia impossible el consens.

S'entén: no es pot esser d'un partit que predica que l'Estatut de Catalunya "rompe España" i promoure al mateix temps una reforma estatutària que, en molts d'aspectes, s'hi acosta perillosament.

A hores d'ara, si les coses no canvien (i és el PP que les ha de fer canviar) tornarem a perdre l'oportunitat. No hi haurà Estatut. 

Primera: adheriu-vos electrònicament a la campanya d'Aministia Internacional en favor de l'activista i defensor dels drets humans Brahim Dahan, detingut pel govern marroquí (clicau sobre la foto).

Segona: participau a l'enquesta de La Vanguardia sobre quin és la solució al contenciós del Sahara Occidental.