miquel àngel llauger

En un post de fa un mes, ja parlava de l'erràtic camí del Govern Matas respecte de l'Estatut: un pasito p'alante, un pasito p'atrás.

A la reunió de partits a Vicepresidència del Govern de fa deu dies, va tocar pasito p'alante. Avui, seguint el ritme de la cançó, ha tocat pasito p'atrás. El problema és que amb aquesta trajectòria marejant no hi haurà manera de complir el justíssim calendari perquè puguem aprofitar l'onada de reformes estatutàries.

Les coses anàvem raonablement bé. Entenem-nos: avançàvem cap a un Estatut que queda lluny del que nosaltres plantejam (no inclou el deure de coneixement del català, el PP es resisteix a incorporar-hi una carta de drets i deures dels ciutadans, no inclou el concert econòmic...), però que suposa un salt significatiu respecte de l'actual. De cop, el PP s'ha tret de la màniga la carta que sabia que rompia el joc: una proposta per alterar els equilibris de nombre de consellers a Eivissa i Formentera. És a dir: ha reobert un tema ja acordat, sabent que això feia impossible el consens.

S'entén: no es pot esser d'un partit que predica que l'Estatut de Catalunya "rompe España" i promoure al mateix temps una reforma estatutària que, en molts d'aspectes, s'hi acosta perillosament.

A hores d'ara, si les coses no canvien (i és el PP que les ha de fer canviar) tornarem a perdre l'oportunitat. No hi haurà Estatut. 

Primera: adheriu-vos electrònicament a la campanya d'Aministia Internacional en favor de l'activista i defensor dels drets humans Brahim Dahan, detingut pel govern marroquí (clicau sobre la foto).

Segona: participau a l'enquesta de La Vanguardia sobre quin és la solució al contenciós del Sahara Occidental.

Hi ha notícies que passen desapercebudes de tan rutinàries com són, encara que siguin les més rellevants, en el sentit que són les que més diuen sobre cap a on anam i quins són els problemes de futur que haurem d'enfrontar.

L'estadística anual publicada per CCOO i l'edició espanyola de la revista Worldwatch ens recorda, una vegada més, que no fem res de seriós per enfrontar-nos al canvi climàtic, el principal problema ecològic global. Per als interessats:

emisiones2005.pdf

L'any 2005, les emissions espanyoles de gasos hivernacle han superat en un 52,88 % el nivell de l'any 1990, que és l'any de referència respecte del qual el Protocol de Kioto concedia a Espanya un augment del 15 % per a l'any 2012. Pel que fa a Espanya, el Protocol de protecció climàtica només és paper banyat.

Un titular interessant: Espanya és el país industrialitzat en què més han augmentat les emissions de gasos hivernacle.

L'abisme entre la magnitud dels reptes que tenim al davant i la magra voluntat política d'enfrontar-s'hi és immens.

El Ministeri de Foment de Madrid aprova un Pla d'Infrastructures per dur autopistes i trens d'alta velocitat a prop de totes les ciutats d'un cert tamany. La consciència ecològica no és el punt fort del govern Zapatero. I del govern Matas, ni en parlem.

Ahir vaig anar a l'excursió reivindicativa a Sa Roca, Manacor. S'hi va per un camí que tradicionalment estava obert, que la Plataforma pels Camins Oberts de Manacor té documentat com a camí públic, i que ara està tancat per una barrera.

Està clar que la raó assisteix als excursionistes. El dret de propietat no és absolut, sobretot quan impedeix l'accés als que volen gaudir de l'entorn de manera respectuosa. Això al marge de si es tracta (com tot sembla indicar) d'un camí públic.

Això no vol dir que no puguem escoltar els arguments dels propietaris quan es queixen de la degradació de les finques que suposa deixar el pas obert als caçadors furtius o als que fan del camp el seu circuit de moto-cross o de carreres de "quads". No són simples excuses: tots els excursionistes coneixen els estralls que causen aquests horteres i la brutor que deixen segons quins maleducats.

Cal solucionar el conflicte entre el dret dels ciutadans a gaudir de l'entorn i la necessitat de salvaguardar el camp i els espais naturals. Aquí és on l'administració hauria de ser més activa. L'Ajuntament de Manacor, per exemple, no fa res més que empitjorar la situació, amb la seva negligència i el seu suport més o menys passiu als propietaris.

Les administracions haurien de trobar la manera de garantir el dret de pas (sobretot si són camins públics!) i establir al mateix temps mesures de protecció. Això significa governar, que ja sabem que és una cosa que costa un esforç.

Si l'administració es responsabilitzàs, amb normativa i amb vigilància, d'evitar que un camí d'excursionistes esdevingui una pista de moto-cross, obraria en favor de les dues parts: excursionistes responsables i propietaris. També cal avançar en la línia de convenis amb els propietaris (sobretot en el cas d'espais naturals de rellevància) en què l'administració ofereix ajudes (per producció agrària, conservació del patrimoni, etc.) a canvi d'unes condicions que inclouen la conservació i el dret dels ciutadans a gaudir d'aquell espai.

Les actuacions en què totes les parts guanyen (totes les parts assenyades, com a mínim) són possibles. Cal voluntat política i una mica d'imaginació.

Ara parlant seriosament: hem de fer un bloc? És a dir: ¿hem de fer una coalició de les forces d'esquerra alternativa, nacionalistes i ecologistes de cara a les properes eleccions municipals i autonòmiques? Semblava descartat, però ara sembla que encara hi som a temps.

Passat el parèntesi pasqual, i amb el mes de maig que guaita, topam de cara amb el calendari: queda un any per a les eleccions.

Més enllà de la tàctica partidista, més enllà del joc dels emplaçaments i els desmarcatges, la cita de l'any que ve ens hauria de fer venir un atac de responsabilitat i recordar quatre o cinc veritats senzilles.

Que cal sumar i que de les dificultats de les esquerres per sumar en surt beneficiada la dreta.

Que la gent que vota i simpatitza amb forces com PSM, EU, Verds i ERC comparteixen allò essencial, i que allò que els separa és secundari.

Que hi ha milers de persones d'esquerres que volen alternatives al govern PP-UM però que no es resignen a l'empobridor bipartidisme de PP i PSOE.

Que l'embolic organicista (¿com és un bloc si és més que una coalició de partits però menys que una fusió de partits?) també forma part del camp d'allò secundari.

Que la raó de partit pot ser la raó dels que estam als partits però no és la raó de la immensa majoria de la gent.

En fi: tendrem temps de reflexions més sofisticades, però a la rentrée li convenen les obvietats.

(Sa Roca, Manacor, 17 d'abril)

Ayaan Hirsi Ali és la diputada holandesa d’origen somalí que va protagonitzar Submission, un video de denúncia de la situació de la dona als països islàmics. El director del film, Theo Van Gogh, va ser assassinat per un musulmà fonamentalista.

S’acaba de publicar un volum d’escrits seus traduïts al castellà, sota el títol Yo acuso (Galaxia Gutemberg – Círculo de Lectores).

Val la pena llegir-ho. Ayyan Hirsi Ali no pren aquerst mític títol en va. La contundència de  la denúncia satisfaria Émile Zola.

Hirsi Ali ens obliga a reflexionar, recordant-nos que no hi ha valors culturals que puguin justificar la sagnant postració en què viuen moltes dones musulmanes, que no hi ha res més ofensiu per als musulmans que justificar en nom de la diversitat les peculiars adaptacions que es fan de la idea de les llibertats, que no hi ha respecte religiós que pugui amagar la necessitat d’un canvi cultural.

Una onada d’are fresc, aquesta veu que clama amb coratge perquè a les societats islàmiques l’individualitat lliure avanci enfront de la tirania col·lectiva de la tradició, perquè es vagi obrint pas el pensament crític. Amb quin malestar ho llegim, els que no renunciaríem mai als valors de la Il·lustració però ens tempta mirar als altres amb la mirada paternalista del relativisme cultural.

Hirsi Ali demana un Voltaire per al món islàmic. Ella n’és un.

Ell mateix ho confessa: només a l’Orient Mitjà torna a ser d’esquerres.

El volum Israel/Palestina: paz o guerra santa (Aguilar) recull vuit cròniques escrites per Mario Vargas Llosa el setembre de 2005, a més d’una sèrie d’articles anteriors sobre el conflicte d’Israel i Palestina.

És el moment en què Ariel Sharon ha iniciat la retirada unilateral de Gaza, i Vargas Llosa es desplaça a Israel i als territoris ocupats amb l’ànim d’esbrinar si el moviment respon a una voluntat vertadera de pau o és una concessió tàctica per consolidar l’ocupació de Cisjordània.

Les posicions de Vargas Llosa, que no deixa de declarar-se “amic d’Israel”, són ben contundents. El Mur és una maniobra d’annexió de terres palestines i, per al poble palestí, una condemna a l’asfíxia i la impossibilitat de tenir un estat viable.  Enfonsar el poble palestí en la misèria és la manera més segura de perpetuar la violència. La política d’expansió dels assentaments és el principal entrebanc per assolir la pau a la regió. Els “justos” d’Israel són els dissidents, com els historiadors que escriuen la veritat de la neteja ètnica de 1948. L’ocupació provoca la degradació moral de la societat israeliana.

He passat, al llarg dels anys, tantes hores de lectura plaent amb Vargas Llosa que agraesc aquesta honestedat intel·lectual en un home que sol defensar posicions ideològiques que no són les meves…