miquel àngel llauger

La Llei de Règim del Sòl i de l'Habitatge és un instrument normatiu bàsic per dos objectius polítics tan centrals com són l'ordenació del creixement urbanístic i afavorir que tothom tingui dret a l'habitatge. La seva importància és molt major que el ressò polític i mediàtic que està tenint el projecte de llei aprovat pel Govern Matas. Ahir, Alternativa EU-EV vàrem anunciar les línies bàsiques d'oposició a una llei que resulta confusa, no resol el desordre normatiu i que es queda curta en els dos objectius bàsics esmentats: regular l'urbanisme des de l'interès general i afavorir l'accés a l'habitatge. Els diaris, carregats dels culebrons polítics del moment, ens han donat un bocinet ben petit amb quatre vaguetats. Per als que hi tengueu interès, aquí teniu la nostra posició:

comunicat Llei del Sòl.rtf

Amic Biel: t'envii una enhorabona pública després que ahir no tengués temps més que per una felicitació fugaç.

Ara mateix, del que tenc més ganes és de desitjar-vos capacitat per superar les diferències i les ferides creades al Congrés. Sóc ben sincer quan dic que tots ens necessitam a tots en bona salut, i que un PSM fort és necessari per al nou projecte que tenim per endavant. A l'igual que molts de companys teus de partit, gent d'Alternativa EU-EV tenim confiança en la teva capacitat de cohesionar el PSM.

Respecte del procés del "bloc", podem esperar dificultats, però jo partesc del convenciment que ens en sortirem. No només que el farem, sinó que serà una proposta il·lusionadora per a molta de gent.

Tinc molt present el record de la campanya de "Progressistes". No només ens vàrem entendre sense més problemes dels imprescindibles, sinó que vàrem aprendre uns dels altres i ens vàrem divertir.

S'inicia un camí que pot ser de recorregut llarg. Que la Força ens acompanyi.

Ja sabeu, m'imagín, el resultat del Congrés del PSM. Farem bloc, o coalició: ja acabarem d'ajustar noms i fórmules, però sumarem.

Enhorabona a Gabriel Barceló, que serà, amb tota probabilitat, el nou secretari general.

Desitjam al PSM que es curin les ferides. Ens necessitam tots en bona salut. L'objectiu és massa important per perdre'ns en bregues.

Aquest és un comentari d'urgència. Només per comentar-vos que el primer que em ve al cap és que hi haurà dificultats, que hi haurà molts petits problemes a resoldre, però que la idea dels "Progressistes" prendrà, mobilitzarà gent i, sobretot, iniciarà un camí amb futur per endavant.

Ahir participava en una taula rodona sobre la Llei del Sòl. A l’hora de les intervencions, un senyor va demanar la paraula:

- Soy Celedonio.

El nom és tan poc comú que només podia ser ell, vint-i-vuit anys després. Celedonio, aquell company de l’escola amb qui compartíem, als quinze anys, lectures de Lorca i de Bertold Brecht, i amb qui ens passàvem les nostres pròpies provatures de versos. Celedonio ara és calb, vesteix americana gastada i corbata marró, es presenta com a promotor immobiliari, i no diu que vota el PP però tampoc no fa gaire falta…

El pitjor no és això. El pitjor és que de cop vaig veure entre el públic un home de quaranta-tants anys exactament tal com vèiem els homes de quaranta-tants anys quan en teníem quinze. Aquell gest de llevar-se les ulleres, fregar-se els ulls amb fatiga, tirar el cap cap enrere i passar-se la mà per la calba… A l’altre costat, entre els ponents, estava jo, momentàniament convertit en un jove de quinze anys perplex, però també amb els meus quaranta-tres a sobre…

Avui matí em presentaré en roda de premsa com a candidat a encapçalar la llista al Parlament per Mallorca d’Alternativa Esquerra Unida-Els Verds. Ho faig, naturalment, després de reflexionar i, sobretot, després de compartir la meva reflexió amb moltes altres persones d'Alternativa EU-EV. La meva voluntat és representar el conjunt d'Alternativa com una opció de suma, i posar-me al servei de l'objectiu de fer que aquest país giri cap a l'esquerra.

Supòs que a la premsa hi veureu les consideracions que faci entorn d'aquesta presentació meva com a candidat. En tot cas, tendrem temps de parlar-ne.

Ara i aquí, només dir:

Als que m'hi han animat, gràcies per la confiança.

Als que sou d'Alternativa Esquerra Unida-Els Verds, que em tengueu, tots i cada un, totes i cada una de vosaltres, pel vostre fidel i segur servidor.

Als que simpatitzau amb l'esquerra més avançada, que em teniu, també, a la vostra disposició, i que tenim per a vosaltres butlletes d'afiliació a Alternativa.

Als que demanau unitats de les forces d'esquerres, que per nosaltres no quedarà.

Als que sou d'altres partits d'esquerra, que volem ser amics, fins i tot quan, arribat el moment de competir electoralment, ens disputem cada pam de terreny (i nosaltres el disputarem!).

Als que visitau aquest blog, que m'agradaria que les vostres aportacions m'ajudassin a conèixer inquietuds, a afinar el missatge i a corregir errades.

Als meus detractors, que aquest blog no rebutja els exabruptes, que sempre donen una nota d'animació.

I als meus amics i amigues, besades.

Signen el manifest de la “Plataforma per un bloc progressista”, entre d’altres i fins a la quantitat de 415 persones: Sebastià Alzamora, Joan Amer, Antoni Artigues, Alícia Bauçà, Miquel Bezares, Rafel Borràs, Macià Calafat, Aina Calafat, Catalina Cantarellas, Margalida Capellà, Jaume Corbera, Pau Debon, David Ginard, Joan Lladonet, Nicolau Llaneras, Gonçal López Nadal, Antoni Martínez Taberner, Joan Mas i Vives, Marc Masmiquel, Alex Miquel, Isabel Moll, Joan Moll, Pere J. Morey, Ivan Murray, Maria Antònia Oliver, Francesca Ortega, Joana M. Petrus, Miquel Piris, Margalida Pons, Antoni Quintana, Xavier Riera, Pere Rosselló Bover, Nofre Rullan, Gabriel de la S.T. Sampol, Neus Santaner, Cathy Sweeny, Toni Trobat, Caterina Valriu, Antònia Vicens.

No he pretès, ni de molt, fer una selecció dels més importants. És una llista de noms de gent que aprecii o que ha fet coses (al camp acadèmic, artístic, dels moviments socials) que aprecii. Segur que hi ha noms que se m’escapen, potser hi ha algun nom que no correspon a qui jo pensava. En tot cas, cadascun dels 415 té l’alt valor que té la veu lliure d’un ciutadà o ciutadana. Ah, i no hi pos els noms més directament lligats al món de la política.

Si faig aquest exercici arriscat (per la possibilitat d’empipar algú) de transcriure alguns dels firmants és per poder tornar-los a llegir i dir: no hi ha res que demanin juntes totes aquestes persones que no sigui, per força, just i necessari.

Ara que Montenegro és el país de moda us contaré que el meu pas fugaç pel nou estat va ser més aviat traumàtic.

Vaig passar per Montenegro en cotxe, anant de Bòsnia a Kosovo, i tornant de Kosovo a Bòsnia, amb l'amic Rodrigo, veterà de la solidaritat amb els Balcans.

Al camí de tornada, per una carretera de muntanya, vàrem aturar el cotxe per fer una foto d'un pont que penjava sobre un barranc. En Rodrigo és enginyer i li agraden els ponts: cadascú té les seves brusques. De cop, un altre vehicle es va aturar al nostre costat. Un home amb cara de pocs amics ens va mostrar una placa (que podria haver estat de qualsevol cosa) i ens va exigir, amb gestualitat inequívoca, la càmera de fotos. No vàrem dubtar ni un segon del que convenia fer. Va treure el rodet i el va llençar al riu que bramava al fons del barranc.

Era l'any 2001, només feia dos anys dels bombardeigs de l'OTAN sobre Belgrad, i hi havia una especial sensibilitat, pel que es veia, per la qüestió dels ponts.

El pitjor és que era el rodet que el dia anterior havíem salvat, amb l'ajut d'uns soldats francesos de la KFOR, d'un escamot de chetniks colèrics perquè retratàvem un quiosc ple d'agressius signes pro-serbis. Això va ser a Mitrovica, la ciutat de Kosovo xapada entre la comunitat sèrbia i l'albano-kosovar. Però aquesta és una altra batalleta que tocarà contar quan arribi el referèndum de Kosovo.

Avui, l'home que va llençar el nostre rodet (sense cap mena de dubtes, un pro-serbi enfurismat) no deu estar gaire content. Més se'n mereix.

A más cómo, menos por qué és el nou llibre d'aforismes del doctor en Física i divulgador científic Jorge Wagensberg. És, com el volum Si la naturaleza es la respuesta, ¿cuál era la pregunta?, del qual és com una continuació, un regal per a la intel·ligència.

Un dels aforismes diu que algun dia es descobrirà que el goig per entendre i el goig per captar la bellesa es produeixen en la mateixa zona del cervell. Un altre ho explica: la intel·ligibilitat i la bellesa tenen a veure, totes dues, amb la descoberta d'un cert ordre dins del desordre.

Una demostració? Un altre dels fragments llampants de Wagensberg, que no sabríem dir quina zona activa del cervell: la de la intel·ligibilitat, la de la bellesa, o una zona difusa entre totes dues.

La noche es el eclipse más frecuente.

No l'he traduït: deixaria de ser un endecasílabo.

Ahir vaig estar amb Javier Madrazo el matí (roda de premsa), el migdia (dinar-col·loqui) i el capvespre (acte públic). Més enllà del que ja resumeix la premsa del que va explicar, m'interessa destacar el seu convenciment que el procés de pau és irreversible. El que transmet Madrazo (membre d'Ezker Batua i conseller al govern tripartit presidit per Ibarretxe) coincideix el que ens han transmès altres bascos que ens han visitat de manera recent: la sensació d'haver-se llevat un pes del damunt, la idea que ningú no podria assumir el cost social del retorn a les armes, la convicció que ha estat sobretot la societat basca la que ha guanyat a la violència.

M'interessa destacar, també, la diferenciació que estableix entre un final de la violència, que té una dinàmica pròpia, i un procés polític que serà, necessàriament, llarg i complex. Silenciades les armes, serà l'hora de fer tots els esforços per fer possible l'exercici dels bascos del dret a decidir dins d'un marc de garanties per a tots.

El final de la violència ha de fer possible tornar a parlar de molts de problemes fins ara silenciats per l'obsessió per la qüestió nacional, i de recuperar l'eix dreta-esquerra com esquema fonamental de l'escena política.

Madrazo parlava de totes aquestes coses amb una saviesa que sovint trobam a faltar als polítics, i va fer veure als que l'escoltàvem que la solució política no pot venir de la victòria d'un sentiment d'identitat sobre un altre sinó de l'exercici a fons de la democràcia.

Avui matí, al Campus de la Universitat de les Illes Balears, ha tengut lloc un homenatge als mestres represaliats pel franquisme. No hi he pogut anar, però m'han contat que ha estat ple de públic, d'històries, de poemes, de cançons i d'emoció. Han intervengut familiars de mestres morts o inhabilitats per exercir la seva vocació. Vos adjunt la intervenció d'Antònia Rosselló, filla d'un mestre que, després de passar els tres anys a la presó de Can Mir, ja no va poder fer classe. Antònia Rosselló ha estat, ella mateixa, professora i ha tengut una llarga trajectòria vital, no exempta d'algun moment d'encert més aviat dubtós, com és el de dur-me a aquest món.

Mon pare.rtf