miquel àngel llauger

Ahir vaig estar amb Javier Madrazo el matí (roda de premsa), el migdia (dinar-col·loqui) i el capvespre (acte públic). Més enllà del que ja resumeix la premsa del que va explicar, m'interessa destacar el seu convenciment que el procés de pau és irreversible. El que transmet Madrazo (membre d'Ezker Batua i conseller al govern tripartit presidit per Ibarretxe) coincideix el que ens han transmès altres bascos que ens han visitat de manera recent: la sensació d'haver-se llevat un pes del damunt, la idea que ningú no podria assumir el cost social del retorn a les armes, la convicció que ha estat sobretot la societat basca la que ha guanyat a la violència.

M'interessa destacar, també, la diferenciació que estableix entre un final de la violència, que té una dinàmica pròpia, i un procés polític que serà, necessàriament, llarg i complex. Silenciades les armes, serà l'hora de fer tots els esforços per fer possible l'exercici dels bascos del dret a decidir dins d'un marc de garanties per a tots.

El final de la violència ha de fer possible tornar a parlar de molts de problemes fins ara silenciats per l'obsessió per la qüestió nacional, i de recuperar l'eix dreta-esquerra com esquema fonamental de l'escena política.

Madrazo parlava de totes aquestes coses amb una saviesa que sovint trobam a faltar als polítics, i va fer veure als que l'escoltàvem que la solució política no pot venir de la victòria d'un sentiment d'identitat sobre un altre sinó de l'exercici a fons de la democràcia.

Avui matí, al Campus de la Universitat de les Illes Balears, ha tengut lloc un homenatge als mestres represaliats pel franquisme. No hi he pogut anar, però m'han contat que ha estat ple de públic, d'històries, de poemes, de cançons i d'emoció. Han intervengut familiars de mestres morts o inhabilitats per exercir la seva vocació. Vos adjunt la intervenció d'Antònia Rosselló, filla d'un mestre que, després de passar els tres anys a la presó de Can Mir, ja no va poder fer classe. Antònia Rosselló ha estat, ella mateixa, professora i ha tengut una llarga trajectòria vital, no exempta d'algun moment d'encert més aviat dubtós, com és el de dur-me a aquest món.

Mon pare.rtf

Raül Romeva, eurodiputat d'ICV al Grup Verd, nom imprescindible de la cultura de pau, amic predilecte dels Verds de Mallorca i d'Alternativa Esquerra Unida-Els Verds, s'ha incorporat no fa gaire a la blogosfera, que, amb ell, es fa una mica més verda, més alternativa i més pacifista.

Welcome.

http://blocs.mesvilaweb.cat/raulromeva

Al Barça, sí, però el que jo volia era felicitar el GOB per les 34.000 firmes per la llei contra la destrucció territorial.

Com diu el seu comunicat, més firmes que vots va tenir UM, el partit que governa el Consell de Mallorca.

Amb el renou de fons dels clàxons dels culés, va aquesta felicitació. I a veure si a tots se'ns posa una mica d'esperit de remuntada, que d'aquí a un any hi ha una altra final. A Atenes? No, a les urnes.

Ràdio Robines, la ràdio municipal de Binissalem, ha complert amb el deure de servei públic i d'obertura al pluralisme polític propi d'un mitjà públic. Ha donat veu a l'oposició municipal d'Inca, la veu que els neguen els mitjans públics de la capital del Raiguer. Ara Pere Rotger difama la ràdio i difama els grups opositors d'Inca, acusant-los de comprar la possibilitat d'intervenir en aquest mitjà.

La conquesta de la llibertat d'expressió s'assoleix amb algunes heroïcitats espectaculars, però també amb gestos més petits i casolans com aquest.

Una salutació a Ràdio Robines. I a l'amic Xisco, és clar.

Fa poc s’ha fet públic l’informe Evolución de las Emisiones de Gases de Efecto Invernadero en España (1990-2005), elaborat per Joaquín Nieto, secretari confederal de Salut Laboral i Medi Ambient de Comissions Obreres i per José Santamarta, director de l’edició espanyola de la revista WorldWatch. D’acord amb les dades d’aquest informe, les emissions de gasos causants d’efecte hivernacle de l’any 2005 han pujat un 52,88 % al conjunt de l’Estat respecte de les xifres de 1990, l’any de referència del Protocol de Kioto. Segons el que estableix aquest tractat internacional de protecció del clima, Espanya podia incrementar les seves emisions en un 15 %. L’augment està, per tant, 38 punts per sobre dels compromisos internacionals. La xifra suposa continuar amb la tendència a l’alça, ja que significa un increment del 3,4 % respecte de les emissions de 2004. Espanya continua essent el país industrialitzat en què més creixen les emissions.

La primera entrega de l’informe no inclou les dades desglossades per comunitats autònomes, però s’ha donat a conèixer la xifra de les emissions de les Illes Balears, que se situen un 64’12 % per sobre dels nivells de 1990. Aquesta xifra suposa:

- les emissions balears se situen 12 punts per davant de les del conjunt d’Espanya. És a dir: les Illes Balears són la comunitat líder en emissions al país industrialitzat líder en emissions.

- les emissions balears se situen 49 punts percentuals per damunt del que estableixen els compromisos internacionals de protecció del clima. Això vol dir que no hi ha cap perspectiva possible de compliment de Kioto.

- hi ha un augment de 6 punts respecte de l’any passat. És a dir, emetem més que la mitjana de l’Estat i augmentam més les emissions. Aquesta xifra contrasta amb la dada coneguda recentment segons la qual som la comunitat de menor creixement econòmic en l’actualitat.

El Govern Matas, mentrestant, fa autopistes, s'oblida del tren i del transport públic, projecta connexions per cable amb la Península (juntament amb el Govern Zapatero), dedica inversions simbòliques a les renovables i crea una Direcci General contra el Canvi Climàtic, tan decorativa com inútil.

La polèmica de l'Associació d'Artistes Visuals i les escultures de les rotondes va quedant oblidada. Els artistes varen arribar a parlar de contaminació visual. Però les polèmiques tenen això, sovint: esclaten, fan renou, i passen. La contaminació visual queda.

D'aquesta història, em queda la sensació d'injustícia pel fet que l'acusat principal fos el Govern, quan les carreteres del Consell (les "respectuoses", o les "mallorquines", que diu la Presidenta) són una galeria dels horrors. Anau a Manacor, continuau fins a Sant Llorenç, i veureu.

No crec allò que diuen que cada poble té els governants que es mereix. Molt menys puc creure que cada poble té les escultures de rotondes que es mereix.

Per mostra, van les imatges d'aquest pagès mecanitzat amb gloriosa estètica de gnom de jardí.

imatges rotonda

Publicat avui al Diari de Balears:

El Tripartit català: història d’una frustració

Sembla que ja no hi ha remei: a l’hora d’escriure aquest article, es dóna per confirmada la destitució dels consellers d’Esquerra Republicana de Catalunya del govern Tripartit de la Generalitat. La història del Tripartit català esdevé així la història d’una frustració. Les tres forces polítiques que es varen posar d’acord en un programa de govern catalanista i d’esquerres no se n’han sortit, i això ens provoca a molts una amargor que preval sobre la necessitat d’analitzar el procés o sobre l’impuls de repartir responsabilitats.

La conformació del govern de coalició entre PSC, ERC i ICV va significar un capital d’il·lusió que dos anys i mig de terratrèmol polític continuat poden haver dilapidat. La tardor de 2003, el Tripartit apareixia com l’alternativa possible a més de dues dècades de govern de la dreta convergent. L’esperança d’aquell moment surt molt malparada de la crisi actual. La repetició de la mateixa coalició apareix, si més no, com a problemàtica: les parelles no acostumen a casar-se pocs mesos després del divorci. L’horitzó d’unes eleccions la tardor vinent i un nou govern PSC-ERC-ICV no és impossible, però no li associaríem ni una tercera part d’aquella càrrega d’il·lusió: ningú no augura una vida feliç a la parella que es casa, pocs mesos després del divorci, perquè no tenen altre lloc on viure o una altra manera d’arribar a fi de mes. El Tripartit post-electoral seria un Tripartit degradat, amb el llast de la percepció que tot plegat ha estat un sainet: tanta història per acabar allà mateix.

La frustració del Tripartit va més enllà del disgust de no veure els nostres correligionaris d’esquerres al govern: és la frustració d’un projecte de govern que no es limitava a la reforma de l’Estatut. El gran fulletó de la reforma estatutària ha amagat la gestió d’un govern que ha actuat a favor de l’educació pública, de la participació ciutadana o del dret a l’habitatge. El cessament de Salvador Milà és ben il·lustratiu del desori d’aquesta història: el conseller Milà va ser cessat pocs dies abans que s’aprovàs una exemplar i valenta Llei del Dret a l’Habitatge, elaborada pel seu Departament. El partit de Milà, ICV, es va d’haver d’empassar un cessament per al qual el president Maragall no va donar altre motiu que tots els partits havien de tenir la seva “quota” de crisi de govern.

Hi ha molts d’episodis del procés que afegeixen frustració al final del Tripartit. ERC surt del govern a l’endemà d’haver fet, al Senat, un vot sobre l’Estatut que no és el mateix vot que demana que donin els ciutadans de Catalunya convocats al referèndum. Demanar un “no” des de la confiança (i el desig) que guanyarà el “sí” suposa, com a mínim, una dosi excessiva de tacticisme. 

El balanç del final del Tripartit és molt poc gloriós. En primer lloc, l’experiència d’alternança d’esquerres a Convergència queda posada en dubte com a possibilitat de futur. En segon lloc, entra en vigor nou Estatut que, al marge de les valoracions que en faci cadascú, neix degradat per aquest llarguíssim vodevil polític i per un referèndum en què probablement serà aprovat (tenint en compte abstencions i vots negatius) amb el “sí” d’una tercera part de l’electorat. I en tercer lloc, una profunda desafecció de la ciutadania respecte de la classe política i dels assumptes polítics. Una desafecció que probablement sigui la més trista de les conseqüències de tot plegat i de la qual resulta difícil donar cap culpa a la ciutadania.