miquel àngel llauger

 (publicat al Diari de Balears, avui)

Santa Margalida: requalificacions i comissions

Les converses d’Antono del Olmo, batle de Santa Margalida, són Mallorca profunda, més que una tonada de collir olives, que és més aviat Mallorca etnològica, i més que la silueta d’uns molins als afores del poble, que és més aviat una postal col·locada a l’expositor, entre una de toreros i una de mal gust. L’enregistrament, conegut aquests dies, d’un diàleg entre Del Olmo i un interlocutor desconegut concentra la quintaessència d’una determinada mallorquinitat, la que veu la terra com una vaca que, ben muyida, pot omplir poals de doblers blancs i negres, i la que veu les lleis com una nosa que un s’ha de llevar de damunt anant a parlar amb qui s’ha d’anar a parlar i gratant-se una mica la butxaca.

Dibuixem l’escenari simbòlic del del crim. A un costat de la taula hi ha un senyor fosc: un batle, un regidor, un tècnic de confiança. A l’altre, un home en cos de camisa. L’home fosc té el poder: el retolador i el mapa sobre el qual es marquen  els urbans, els urbanitzables i els interessos generals. L’altre té la cartera carregada. L’intercanvi de traços de retolador per bitllets és l’acte nuclear d’una certa vida política i econòmica, la seqüència bàsica que es repeteix una i altra vegada en el gran relat de la conversió de Mallorca en una eclosió del ciment.  

Les converses de Del Olmo aporten color a aquest arquetipus. Cap ploma de cap novel·lista no hauria retratat millor el to en què deuen tenir lloc aquests diàlegs: frases carregades de sobreentesos, sovint críptiques, flastomies a rompre, i una insuportable jactància en el menyspreu de les lleis i de la decència. Permeteu-me un petit comentari de text de quatre dels passatges en què pressumptament (observau la meva prudència) parla Del Olmo.

En el primer, el batle parla del seu regidor d’Agricultura, Vies i Obres, que, pel que sembla, va començar la seva vida política badant una mica, fins que un via va veure que feia el pardal: “Ell lo que fa, està emprenyat perquè se dóna compte que ha fet es colló durant vint anys (…) Però ell, què és que veu? que durant anys que aquí, me cag en Déu, se feien ‘coses’ se feien… i ell, eehhh, ell ‘volava’”. El regidor, però, es va espavilar, fins a esdevenir un mestre en l’art que veia practicar als altres. El batle acaba per fer-li un reconeixement sardònic, admirat i desconfiat, com els reconeixements que s’adrecen entre si els delinqüents que rivalitzen en gosadia i efectivitat: “Cagondéu, es Bessó mos n’ensenyarà a tots!”.

El segon fragment és molt breu, i sintetitza un dels manaments de l’ofici: per poc no t´hi posis, un negoci petit no és un negoci, vés a la senalla grossa. El batle relata com ho explicava al seu regidor d’Urbanisme: “I li ha donat dues pessetes. Jo li vaig dir: ‘Per lo que t’ha donat aquest, me cag en Déu! envia’l a la merda i lleva-ho i evitaràs es…’”

Una altra lliçó: si amb alguns milers d’euros et pots evitar un problema, evita’l. Aquí, Del Olmo explica com va avançar 12.000 euros al seu regidor d’Urbanisme: “No li he pagat per capritxo, ni perquè… a veure, sinó, una perquè era es responsable, i perquè ara mateix hi ha ses normes, i no vull tenir lios amb ell, eh?, i jo per dotze mil euros no vull discutir”

Al darrer fragment és l’interlocutor desconegut qui imparteix doctrina, i Del Olmo qui assenteix. El titular també és simple: si vols aconseguir alguna cosa, paga. Diu l’interlocutor: “Aquí, Toni, hi ha una altra cosa; tu per anar a comprar, si no tens cap dobler no pots anar a comprar res, eh?”. El batle contesta: “No, ja ho sé, ja!”. I tant, que ho sap!

El poble d'Aracataca, la polsegosa i ardent localitat colombiana on va néixer i va passar la infantesa Gabriel García Márquez, ha rebutjat en referèndum la proposta d'adoptar Macondo com a nova denominació de la localitat. Era una iniciativa del batle, amb l'objectiu d'incrementar l'afluència turística, però els aracatacanecs (posem per cas) saben que Macondo pertany al mateix univers que el paisatge on va resplendir l'arc de Sant Martí després de quaranta dies de pluja, que l'illa on Ulisses va deixar cec el cíclop, o que el lugar de La Mancha del qual Cervantes no podia recordar el nom: topònims que no figuren a l'atles.

Macondo no pertany tant a Colòmbia com als que ens hi vàrem submergir als quinze anys, amb l'ànima suspesa, i la nostra vida no ha tornat a ser la mateixa. Macondo és dels que no tendrem mai una pàtria que sigui més nostra que aquell poble de coronels inversemblants i de dones tan belles que un dia ascendien als cels.

D'aquí a una estona farem, Eberhard Grosske i jo mateix, una roda de premsa per donar a conèixer la posició d'Alternativa EU-EV davant la perspectiva d'un bloc o coalició d'esquerres a les properes eleccions. Bàsicament, volem transmetre:

- que des d’Alternativa EU-EV hem manifestat en diverses ocasions la nostra aposta per la suma de les distintes forces d’esquerres i, en especial, per la col·laboració entre l’esquerra transformadora i verda i el nacionalisme progressista, i que, des d'aquest punt de viasta, valoram positivament el resultat del barrer Congrés del PSM i reiteram el desig que el PSM pugui resoldre els problemes sorgits arrel del Congrés preservant al màxim la seva unitat.

- que consideram que aquest procés de suma s'ha d’enfocar amb una perspectiva estratègica, estable, a mitjan i llarg termini, i que per això afavorirem que la coalició o bloc del 2007 estigui oberta als moviments ciutadans i a la participació dels sectors més progressistes de la nostra societat.

-que, sense perjudi del respecte per les dinàmiques locals, els partits que participen en l'experiència han d'impulsar que hi hagi el màxim nombre de candidatures municipals possibles.

-que la participació dins d’aquest procés no lleva sentit al projecte d’Alternativa EU-EV, que hi vol aportar la visió de l’esquerra alternativa.

-que la proposta de suma que es conformi ha d'estar caraceritzada sobretot pel respecte a la pluralitat i per la concepció de la diversitat d’accents de l’esquerra com una riquesa. En aquest sentit, entenem que el component d’esquerres i l’ecologista han de ser, conjuntament amb el nacionalisme progressista, els ingredients principals d’una oferta il·lusionant i nova.

El Govern Matas acaba de treure la convocatòria de subvencions per a projectes de cooperació internacional. Es tracta de la "convocatòria ordinària" (per diferenciar-la de la de macroprojectes, la de projectes de sensibilització o la d'ajudes a cooperants), la principal font de finançament per al teixit d'ONGs locals, que cada any sortia el gener o el febrer i que enguany ha sortit el juny.

La sorpresa (relativa) ha estat la dràstica retallada. El Govern s'ha tret una convocatòria bianual (així dissimula) de 3,7 milions d'euros, dels quals 1,7 milions corresponen al pressupost de 2006 i 2 milions al de 2007. Bé, la dada fonamentyal és aquesta: la convocatòria principal amb què compten les ONG locals per fer solidaritat internacional es queda, el 2006, amb 1,7 milions d'euros. És a dir: amb 2 milions menys que l'any passat, i amb 3 milions menys del que preveu la llei de pressuposts.

Hi ha notícies que mai no tendran el ressò que correspon a la seva gravetat, i aquesta n'és una. Pel cop que suposa per al moviment local d'ONG, i per la incertesa de per on se n'han anat tants de milions. Possiblement hi haurà més macroprojectes, més cooperació directa, més "cases balears", és cert, però tres milions d'euros són molts de doblers com per no exigir explicacions clares.

Jaume Matas ha estat entrevistat (ara mateix ha acabat) per Mònica Terribas a "La nit al dia". Na Terribas, per cert, punyent i molt informada de la realitat balear.

En Matas no ha dit res que no li haguem sentit per aquí. Que si no hi havia cap necessitat de reformar l'Estatut balear i ho hem fet per autodefensa (animalada descomunal de collita recent). Que parlar del deure del coneixement del català és voler una imposició que va contra la pau social. Que no som cap realitat nacional ni ho volem ser. Que els que s'oposen al decret d'ensenyament trilingüe són "els de sempre". Que la política del Pacte de Progrés, amb l'ecotaxa, va expulsar un milió de turistes. Que la televisió pública catalana desinforma sobre les Balears. Que (atenció a aquesta!) "a Eivissa no feim cap autopista".

Res de nou, però... quina vergonya! Aquella vergonya que sentim quan un parent nostre que només sap dir inconcveniències les amolla totes davant algú de fora! I quines ganes de fer saber a tots els catalans que no tots els balears som així, que sí, que l'hem votat, però que d'aquí a un any el farem fora...

Si coneixeu en Miquel Ramon, sabreu que és l'última persona del món a qui tendríeu per un delinqüent. Bona persona, pacífic... això sí, amb capacitat de posar tota la fermesa en la defensa de les seves posicions. Avui l'han detingut. A ell, i a altres veterans del col·lectiu anti-autopistes d'Eivissa: Marian Suárez, Neus Prats, Fanny Tur, Toni Malalt, Marcos Lluy... Les anades d'aquests activistes al quarter de la Benemèrita ja van prenen l'aire de visites rutinàries...

De què se'ls acusa? De desobediència greu a l'autoritat, o cosa així. Defensaven un veïnat a qui les màquines d'en Matas i en Matutes el deixaven ni més ni menys que sense accés al seu habitatge habitual. Entre els detinguts, membres de la família Malalt: arrestats a casa seva.

A les autopistes d'Eivissa, abans que hi circulin els cotxes, ja hi ha hagut molts d'atropellaments.

Ànim i força, col·legues pitiüsos.

Dir que ha guanyat el "sí" seria una obvietat, i, a més, no hi ha entusiasme possible amb una participació inferior a la meitat de l'electorat.

En canvi, la derrota del "no" és un titular molt més indiscutible. El PP i ERC, que defensaven el "no" des de posicions antagòniques, s'han de repartir un 20 %. Per exemple, 7 % per al "no" espanyolista i 13 % per al "no" independentista: impossible d'establir. En tot cas, un 20 % que se situa molt per sota de la suma del suport electoral de tots dos partits.

No val ara que els que han perdut el referèndum facin seus els vots blancs o facin seves les abstencions: si l'abstencionista s'hagués volgut afegir al missatge del PP o d'ERC, hauria anat a votar. Cap partit no havia cridat a l'abstenció: ara no serveix reclamar-la com a pròpia.

L'abstenció no deslegitima el resultat, però sí que ens hauria de fer evitar parlar d'un dia gloriós. El desinterès de la ciutadania és una dada negativa. La reflexió sobre l'abstenció toca a tots, perquè tots en deuen tenir part de la responsabilitat.

Ara, el que més m'interessa dir és que d'aquí a uns mesos hi hauria d'haver un nou govern plural d'esquerres a Catalunya. Molts, des de fora del Principat, ho necessitam.

Resulta que el Conseller de Turisme ha declarat, en el marc d’una Assemblea de l’Associació Hotelera Cales de Capdepera, que "el Govern apostarà per la promoció turística del Parc de Llevant". Així doncs: el Govern Matas decideix fer promoció turística a partir d’un Parc Natural que va fer desaparèixer del mapa.

El Parc Natural de Llevant va ser creat pel govern del Pacte de Progrés el novembre de 2001, amb una extensió de 21507 hectàrees. El desembre de 2003, el Govern Matas va retallar dràsticament el Parc i el va reduir a 1.568 hectàrees ("nos lo hemos cepillado", devien comentar). Ho va fer pel procediment antidemocràtic d’usar la Llei d’Acompanyaments dels Pressuposts i seguint la ridícula doctrina que només les finques públiques s’han de protegir. L’eliminació gairebé total del Parc va ser un tribut que havien de pagar als troglodites dels "antiparc", que havien presentat el Parc com un atac a la propietat.

Des de llavors, s’ha demostrat la greu equivocació d’aquesta retallada. En primer lloc, pel que suposa en pèrdua d’ajudes per a propietaris. Alternativa EU-EV ja va denunciar fa uns mesos que els quatre anys de gestió del PP hauran suposat, per als propietaris de les finques incloses dins els Parc Natural de Llevant, pèrdues de prop dels 2.000.000 € en subvencions. La propietat privada és, doncs, la primera perjudicada.

En segon lloc, pel que suposa per al futur turístic de la comarca. Alternativa EU-EV també ha denunciat recentment que l’Ajuntament de Capdepera fa servir, als seus fulletons de promoció turística, mapes de la Península de Llevant amb la delimitació del Parc anterior a la retallada: uns fulletons que són publicitat enganyosa i són un clar reconeixement dels beneficis del parc.

Agradi o no al PP, la petició dels hotelers de Capdepera d’usar el Parc en la promoció turística suposa la demostració més clara dels beneficis de la política de protecció d’espais naturals. El futur turístic de la Península de Llevant i del conjunt de Mallorca passa per la preservació ambiental.

La petició dels hotelers posa en evidència com la insensatesa ambiental del Govern Matas és la primera amenaça al nostre futur turístic. I la promesa de Joan Flaquer d’usar el Parc en la promoció turística deixa ben clar que entenen la preservació d'espais naturals com una pura qüestió de marketing.

(article publicat al Diari de Balears)

Estatut: hem pujat a Segona

Ningú no podrà dir que no hem avançat. Si jugàvem a Tercera i ara jugarem a Segona, és evident que hem pujat de categoria. El problema és si hem de rebre l’ascens amb mostres d’entusiasme, quan també és veritat que hem perdut una ocasió clara de pujar directament a Primera.

L’Estatut d’Automia aprovat al Parlament en dimarts i 13 és millor que el vigent. Inclou un capítol de drets i deures, incorpora competències noves, possibilita la dissolució de la Cambra i la convocatòria d’eleccions autonòmiques separades de les municipals, defineix més nítidament l’arquitectura institucional que conformen els consells i el govern autonòmic, etc. Amb tot, tant des del grup Esquerra Unida-Els Verds com des del PSM-EN es va donar un vot negatiu, malgrat la voluntat que totes dues forces han tengut d’arribar a un consens i aprovar un Estatut per unanimitat. Tant EU-EV com PSM havien donat mostres que eren capaços de renúncies i que no es tractava d’exigir el seu programa màxim: per posar un exemple clar, ningú no posava el règim de concert econòmic com a condició per al vot afirmatiu. El president Matas no ha volgut fer l’esforç de recollir propostes de les forces polítiques més progressistes i que més defensen l’autogovern, i ha perdut l’ocasió de ser el primer president autonòmic que treia endavant un estatut per unanimitat.

Què li falta, al nou Estatut, per ser de Primera? Hi ha, òbviament, la qüestió de la llengua. El deure de coneixement del català no és una qüestió d’imposicions, com volen fer veure alguns, sinó una exigència elemental de superar l’asimetria actual i d’equiparar l’estatus legal de les dues llengües oficials. Al títol de les competències, hi trobam a faltar, des de la perspectiva d’un país amb vertadera capacitat d’autogovern, coses com la gestió directa dels ports i els aeroports, la inspecció de treball, el foment de l’economia social, el foment de les energies renovables o el règim penitenciari. Pel que fa als títols sobre Justícia i sobre Relacions Exteriors, la comparació amb el nou Estatut de Catalunya (o amb el d’Andalusia, fins i tot) ens dóna una bona mesura de les diferències entre un Estatut de Primera i un Estatut de Segona.

Ara, el nou Estatut ha d’anar a Madrid. Les primeres declaracions de Jaume Matas han estat per anunciar que els vice-president Solbes “es passarà els 3.000 milions d’euros pel folre”. Matas comença la nova etapa de l’Estatut seguint la mateixa línia que ha duit a les anteriors: fent travetes de baixa política, jugant a fer quedar malament els altres. Així, mira de dissimular la greu contradicció de formar part d’un partit que predica que l’Estatut català “rompe España” i presentar al Congrés un Estatut balear que, tot i les seves limitacions, no pot ser gaire ben rebut pels Rajoy, Acebes i Zaplana.

Al final del procés ens quedarà el que dèiem al començament: un Estatut de Segona. Podrem tenir el consol de l’ascens, però també la recança d’haver agafat el tren de les reformes estatutàries i de la redefinició del model d’estat i d’haver-nos quedat en una estació propera, mentre d’altres avançaven més, fins a nivells d’autogovern que haurem de tornar a esperar anys a assolir.

Resulta que IB-3 prepara, per a aquest estiu, un "magazin" amb el títol Temporada alta. Els convidats al primer programa seran Bertín Osborne i Juncal Rivero, tota una declaració de la voluntat de fer televisió d'alt nivell. Creativa, culta, innovadora i arrelada a la terra: així és IB-3.

El document que reproduesc aquí és una invitació que fa córrer la nostra gran tele per assistir com a públic a aquest magne esdeveniment. L'ortografia i la sintaxi són esgarrifoses. Posar malament els accents, va escriure algú i jo subscric, és el principi de la barbàrie. Que una entitat pública cometi una excentricitat gramatical del tamany de "convidar-lis" només pot ser, en aquest sentit, un anunci de l'apocalipsi. 

TEMPORADA ALTA

el nou magazin de IB3 per aquest estiu

Molt bon día!!! A partir del proper dijous día 29 de Juny, comença un nou espai a IB3 T.V. i ens agradaría convidar-lis a assistir al programa com a públic. Si volen rebre més informació es poden posar en contacte amb la nostra oficina al telèfon 971200111 on en Xavi els hi donarà tota l´infomració i organitzarà la seva assistència al nostre programa.

Al primer programa de día 29 els convidats seràn: Bertín Osborne i Juncal Rivero.

Esperant acceptin la nostra invitació per a participar com a públic al programa, on els oferirem un servei de càtering durant la gravació, desitjant que passin una estona agradable amb la nostra companyía.

Per a nosaltres serà un plaer comptar amb vostés.

(recordin: Transport a càrrec del programa i servei de catèring durant la gravació)

Moltes gràcies per la seva atenció!!!!!