miquel àngel llauger

Avui matí he fet una roda de premsa en una localitat mallorquina del litoral caracteritzada pel creixement urbanístic incontrolat i pels escàndols urbanístics. És a dir, una localitat mallorquina del litoral qualsevol. Érem a la porta de l'ajuntament amb un corresponsal de premsa local, esperant l'arribada d'altres mitjans. Se'ns acosta un home amb mostatxos, polo i ulleres de sol, que li amolla al periodista:

- Oye, tú el sábado molestaste a un empleado mío.

El corresponsal es defensa:

-Yo sólo le hice un comentario.

Del diàleg que segueix podem deduir que l'increpant és concessionari de diversos serveis a les platges de la comarca, i que s'ha sentit amenaçat per algú que s'informava sobre la situació de les concessions i sobre la correcció de l'ocupació de la platja per velomars i altres estris. El diàleg puja de to, i el rei de la platja recorre al repertori més vulgar de la coacció de gàngster de poca volada:

- Que si el sábado llego a estar yo por ahí no sales bien parado.

-Que tú a mí no me conoces.

-Que si publicas algo la has cagado.

-Y si te doy dos hostias luego me puedes denunciar, pero las dos hostias no te las quita nadie.

Ja ho veieu: una escena arquetípica de la Mallorca profunda, i el protagonista s'expressa en castellà cuartelero. Paradoxes de la vida.

Article publicat ahir al Diari de Balears

Calor

Fa una calorada, efectivament. Ara mateix, estic escrivint aquest article mentre em regalimen gotes de suor per la cara. Caminar més de deu minuts per Palma és arriscar-se a caure en rodó, deshidratat i sense forces. Costa dormir. Les ganes de fer feina han quedat sepultades entre la ressaca de les males nits i la mollor d’aquesta calor insensata. Estic parlant de política, és clar: al cap i a la fi, és una calor que té a veure amb l’acció de l’home i que necessita de l’acció de l’home per evitar que segueixi anant cada vegada a més.

L’actual mes de juliol no és el més calent de les darreres dècades perquè hi va haver el juliol tòrrid de 2003. Però sí que ocupa la segona posició, que ve a ser el mateix a efectes de marcar una tendència: d’aquí a un, dos o tres anys tendrem un juliol que superarà el del 2003, i llavors tornarem a parlar de rècords històrics. D’altra banda, si portam una mica la mirada cap a l’exterior sí que ens trobam amb rècords: moltes ciutats europees estan registrant temperatures que no havien conegut mai. Poc després del 2003, el grup de científics que assessora les Nacions Unides en matèria de canvi climàtic va dir que les temperatures del 2003 no es podien considerar dins dels marges de les variacions normals dels patrons meteorològics. Dit d’una altra manera: l’estiu de 2003 ja va ser canvi climàtic. Cada nou estiu que confirma la tendència a l’alça equival a una nova prova, per molt que els negacionistes del canvi climàtic (que també n´hi ha, perquè hi ha interessos que els fomenten) ho neguin: el canvi climàtic és entre nosaltres.

A Espanya, i a les Illes Balears, els rècords en les temperatures segueixen anant en paral·lel als rècords en consum energètic i en emissions de gasos que produeixen efecte hivernacle. L’any 2005, les emissions espanyoles de gasos hivernacle s’han situat un 54 % per sobre els nivells de 1990, és a dir, del nivell respecte del qual el Protocol de Kioto, extraordinàriament generós amb Espanya, fixava una pujada límit del 15 %. En el cas de les Balears, el descontrol de les emissions és encara més espectacular: un augment del 64 %. Fa pocs dies coneixíem una altra dada de la nostra cursa de rècords: el consum elèctric del sistema Mallorca-Menorca franquejava per primera vegada el límit dels 1.000 MW.  L’espiral del canvi climàtic és imparable: la calor cada vegada més gran fa necessari un consum elèctric cada vegada més gran que, al seu torn, provoca una calor cada vegada més gran.

L’única resposta assenyada és prendre’s la qüestió seriosament. Això sona a titular buit, però enteneu-ho com un resum d’un conjunt de polítiques que aquest no és l’espai d’explicar: polítiques de mobilitat basades en el transport públic, eficiència energètica, energies renovables, investigació adreçada a les energies netes, fiscalitat ecològica per als combustibles, etc. És a dir: el que no fan els governs del món, el que fa encara menys el govern espanyol, i el que fa encara menys el nostre govern autonòmic. Arrib al final de l’article arrossegant els dits per les tecles, i després de forçar les neurones, emparadalades en una boira de calor humida, perquè puguin construir raonablement cada frase. Tant de bo que el cervell encara ens doni per reaccionar a temps.

Aquest blog fa poques recomanacions cinematogràfiques, però avui en va una: El señor de la guerra. D'urgència, a més, perquè fa tota la pinta que ja durarà molt poc a les nostres cartelleres. Dirigida per Andrew Niccol i protagonitzada per Nicholas Cage, El señor de la guerra retrata el món del tràfic d'armes posterior a la Guerra Freda: la pujada de nous traficants que substitueixen els antics, el negoci fet a costa de països (Libèria) immersos en el caos i la sang, el descontrol absolut de l'armament de l'antic espai soviètic, la connivència entre els traficants il·legals i els poderosos, etc. Funciona gairebé com un documental, però no deixa de ser una bona pel·lícula, amb un amarg recorregut per la imparable caiguda del protagonista cap a nivells de cinisme cada cop més baixos.

Aquest cap de setmana he llegit El hundimiento, de Joaquim Fest, el llibre en què es va basar (juntament amb les memòries d'una de les secretàries de Hitler) l'excel·lent pel·lícula del mateix nom. Es tracta del relat dels darrers dies d'Adolf Hitler, deteriorat i embogit al seu búnker mentre el Berlín nazi cau davant l'Exèrcit Roig. Dues notes.

Primera. El llibre de Joaquim Fest és el relat d'un enfonsament però també un assaig interpretatiu de Hitler i del nazisme, cosa que la pel·lícula no pot recollir plenament i en fa recomanable la lectura. La línia principal d'aquesta lectura del personatge i del règim que va dirigir és que la seva força motriu bàsica era l'impuls de destrucció. A Hitler el fascinaven la conquesta per la conquesta, per la violència per la violència i l'extermini per l'extermini, i no tenia altre projecte que dur aquest afany de destrucció més enllà de qualsevol límit. La seva força era pre-civilitzatòria, o anti-civilitzatòria. En el projecte personal de Hitler, que es va propagar a tota una època, no hi ha cap idea ordre final: hi ha una pura pulsió de mort que, inevitablement, acaba essent autodestructiva. El suïcidi i la incineració finals no serien tant un fracàs com una culminació. Curiosament, al llibre només surt una vegada la paraula "nihilisme", que és la que utlitza André Glucksmann per definir el terrorisme islàmic en termes pràcticament idèntics, com pulsió de mort darrere la qual no hi ha altra cosa que odi a la civilització i afany d'extermini. Un paral·lelisme curiós, que donaria per a mil matisos i consideracions. Intuesc que ni en un cas ni en l'altre el nihilisme no ho explica tot, ni prop fer-hi.

Segona. És corprenedor (i en això la pel·lícula guanya en força dramàtica al llibre) l'episodi de la morts dels sis fills del matrimoni Goebbels. Magda Goebbels, fascinada pel Führer i fidelíssima fins al final, va decidir que els seus sis fills tenguts amb Joseph Goebbels havien de morir amb el Tercer Reich. Quan ja no hi havia esperança, els va donar amb un somnífer i després els va obrir la boca i hi va abocar unes gotes d'àcid prússic. Només a la major, de dotze anys, s'hi varen poder apreciar signes de resistència. En una carta al seu fill tengut del primer matrimoni (que era presoner i se'n va salvar) escriu: "El món que vingui després del Führer i del nacionalsocialisme no mereix que s'hi visqui, i per això m'he duit aquí els nins. Són massa valuosos per a la vida que vindrà després de nosaltres, i un Déu misericordiós em comprendrà si els allibero jo mateixa".  Poques històries ens mostren amb tanta cruesa el pou insondable d'horror que pot ser l'ànima humana.

Miquel Segura, columnista de premsa i no sé exactament què al Govern Matas, va publicar ahir un article en què ens atribueix a Grosske, Juárez i a mi el paper de dirigents de la concentració de dijous a Palma de rebuig als crims contra la població civil comesos per l'exèrcit d'Israel. A la concentració hi havia molta més gent, i jo no hi feia cap paper dirigent. Supòs que en Miquel Segura ha triat noms de persones que, a la premsa o als blogs, hem manifestat opinions crítiques sobre la qüestió. Il·lustra la columna una fotografia meva amb el peu següent: "Está en contra de los valores de Israel, o sea, de los nuestros". Ve a acusar-nos, amb molt poca originalitat i menys finor, d'estar contra els valors de la democràcia i a favor del terrorisme. No em dedicaré a contestar: en un post de fa dos dies, podreu veure que la meva posició ni és contra Israel ni a favor del terrorisme.

El títol de la columna és típic de la mala llet del personatge: "Los tontainas". Passaré per alt aquest simpàtic adjectiu, amb el qual hi ha dies que fins i tot jo mateix em qualificaria. Però l'article ens acusa de ser "los mismos que en su fuero interno -y a veces no tan interno- se alegraron cuando los suicidas de Al Quaeda derribaron las torres gemelas de Nueva York". Que se m'acusi d'alegrar-me d'un atemptat terrorista en què moren 3.000 persones és una insídia repugnant, que ho diu tot de la vilesa de qui l'ha proferida. No m'hauria de preocupar el que pensi de mi qui pressumptament es dedicava a redactar els informes d'una trama de captació de vots organitzada pel president Matas i finançada amb doblers públics, però l'acusació és tan vomitiva que ho he volgut deixar escrit.

Localització: un carrer cèntric de Ciutadella, una botiga on hi ha centenars d'aquelles camisetes tan mones que tots duim i tots regalam a novios, novies, fills, filles, nebodets i nebodetes. Un capvespre de juliol o d'agost, ara fa un any. Un matrimoni que suma devers cent anys, de pètria parla castellana, recorre el prestatges amb mirada avaluadora. Típicament, ella va fent les exclamacions valoratives i ell assenteix. Agafen una camiseta amb un dibuix d'una sargantana i unes lletres de traç informal. La dona llegeix (posau-hi fonètica de la Meseta):

- Sa fresqueta de ses nits de Menorca.

Ell, políglota reconegut, aclareix, amb aire de suficiència:

- Es que en menorquín "lagartija" se dice "fresqueta".

Publicat avui al Diari de Balears

Poma, en el setit que deim que una al·lota o una dona és poma.

Localització temporal i espacial: ahir capvespre, un carrer cèntric i comercial de Palma. Una adolescent i sa mare passegen carregades de bosses de les més concorregudes botigues de roba de la ciutat: típica excursió familiar a les rebaixes. Passen per davant d'una de les més prestigioses galeries d'art de Palma, amb amples finestres que deixen veure els quadres de l'exposició. La jove, sense ombra d'ironia, amolla:

- Un lloc que està tan bé per una bona tenda de roda, i hi posen quadros!

Va carregar la paraula quadros amb tot el fàstic i l'avorriment profund que de vegades els adolescents saben posar davant la vida.

No hi ha remei. Occident s'enfonsa.

De vegades és veritat que una imatge (amb un peu de foto, això sí) val més que moltes consideracions. Aquesta ho diu tot sobre les voltes que fa la vida, i equival a una lliçó sobre el tractament que donam i que devem als immigrants:

(em fa arribar la foto l'amic Julen Adrián)

Avui és 18 de juliol, el dia que va començar a succeir el que Espriu advertia que no havia d'ocórrer mai:

A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble per un home sol.

Fa segles, un tirà megalòman assedegat de sang va rebentar el teixit fràgil de la vida en comú.

Tal dia com avui, fa 1.942 anys, l'emperador Neró pegava foc a la ciutat de Roma.

Tal dia com avui, fa 70 anys, l'emperador Neró, reencarnat en un general grassonet de veu aflautada, tornava a encendre la foguera de l'odi, de la mort i de la tirania.