miquel àngel llauger

De vegades és veritat que una imatge (amb un peu de foto, això sí) val més que moltes consideracions. Aquesta ho diu tot sobre les voltes que fa la vida, i equival a una lliçó sobre el tractament que donam i que devem als immigrants:

(em fa arribar la foto l'amic Julen Adrián)

Avui és 18 de juliol, el dia que va començar a succeir el que Espriu advertia que no havia d'ocórrer mai:

A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble per un home sol.

Fa segles, un tirà megalòman assedegat de sang va rebentar el teixit fràgil de la vida en comú.

Tal dia com avui, fa 1.942 anys, l'emperador Neró pegava foc a la ciutat de Roma.

Tal dia com avui, fa 70 anys, l'emperador Neró, reencarnat en un general grassonet de veu aflautada, tornava a encendre la foguera de l'odi, de la mort i de la tirania.

Uri Avneri és un dels noms més il·lustres de la intel·ligència crítica israeliana. És un periodista d'origen alemany, pacifista històric, fundador de Gush Shalom, el grup pacifista israelià que parla amb més claredat de l'ocupació dels territoris palestins. Val la pena, aquests dies, conèixer la seva visió d'aquesta nova guerra del Líban. Hi ha un il·luminador escrit seu a la web de l'Alternative Information Center, un centre de difusió d'informació amb orientació crítica i en qual treballen conjuntament israelians i palestins. Així comença:

El vertader objectiu és canviar el règim del Líban i instaurar-hi un govern titella. Aquest ja era l’objectiu de la invasió del Líban per Ariel Sharon el 1982. Va fracassar, però Sharon i els seus deixebles dirigents polítics i militars mai no hi han renunciat.

Com el 1982, l’actual operació ha estat planejada i s’està duent a terme de manera totalment coordinada amb els Estats Units. Com llavors, no hi ha dubte que està coordinada amb una part de l’elit libanesa. Això és allò principal. La resta és soroll i propaganda.

La víspera de la invasió de 1982, el Secretari d’Estat Alexander Haig va dir a Ariel Sharon que, abans de començar, era necessari tenir una “clara provocació” que pogués esser acceptada pel món. La provocació va tenir lloc, exactament al moment apropiat, quan la banda terrorisa d’Abu Nidal va intentar assassinar l’ambaixador israelià a Londres. No tenia relació amb el Líban, i menys encara amb l’Organització per l’Alliberament de Palestina (enemiga d’Abu Nidal) però va servir a l’objectiu.

Aquesta vegada, la provocació necessària l’ha proporcionada la captura de dos soldats israelians per Hizbullah. Tothom sap que només poden ser alliberats mitjançant un intercanvi de presoners. Però la immensa campanya militar que duia mesos preparada ha estat venuda al públic israelià i internacional com una operació de rescat.

Podeu llegir l'article complet, en anglès, en aquest enllaç, o, en apressada traducció cortesia d'aquest blog, en aquest document:

La guerra del Líban, per Avneri.rtf

L'estadi de Son Moix serà a partir d'ara l'ONO Estadi. El Mallorca ha venut el nom de l'estadi a l'empresa ONO a canvi de quatre milions d'euros durant quatre anys, a raó de milió per temporada. Que l'estadi sigui de propietat municipal no sembla haver estat cap impediment: el Mallorca no només el té cedit gairebé en exclusiva sinó que pot fer negoci amb la seva denominació, de manera que un equipament públic passa a tenir nom de marca comercial.

Exemples que ens podria dur el futur?

Noms per a escoles: Col·legi Públic Nintendo, Escola Pública Barbie i Ken, IES PlayStation.

Noms per a equipaments sanitaris públics: Centre de Salut Gelocatil, Clínica Geriàtrica Sonotone, Hospital Psiquiàtric Orfidal & Prozac.

Noms per la Prefectura Provincial de Trànsit: Renault, o Opel, o Corsa, o Repsol, o Michelin, sense anar a cercar més.

Proposam, finalment, tres noms per a l'Ajuntament de Palma:

a) en línia de "lo nostro", que segurament plaurà a la batlessa: La Sala d'en Tomeu Quely.

b) en línia tecnòcrata-yuppie, sense dubte afavorida pel President Matas: Consistori Microsoft.

c) en línia festivo-promocional: Mega-Ajuntament Mega-Park.

El Mundo d'avui treu, per quizena o setzena vegada, la història de "la casa de la playa del ecologista Llauger". No havia contestat mai per pura peresa, però avui destinaré deu minutets a escriure dues o tres frases sobre la qüestió. La primera i òbvia, que la casa no és meva, i que acusar algú aprofitant històries familiars és propi de mentalitats mafioses. La segona, que es tracta d'una casa feta fa quaranta-cinc anys sobre la qual no ha existit mai cap dubte de legalitat. I la tercera, que difícilment es pot al·legar res a veure amb el dret de pas pel domini públic quan, entre la casa i la mar, hi passa ni més ni menys que una via pública (carrer Tirant lo Blanc: si governàs el PP seria Tirante el Blanco) oberta al trànsit de vehicles. Si algú se sent temptat de contestar que la situació de la casa és de privilegi i que això suposa una contradicció amb les posicions dels Verds de restringir la construcció, tornaré al començament: l'única propietat immobiliària que tinc a Alcúdia (i al món) és la meva vivenda habitual: un pis de 100 metres quadrats, hipotecat, en zona urbana.

En qualsevol cas, no tinc inconvenient a convidar els amics a fer un pa amb oli a "la casa de la playa del ecologista Llauger". Ho farem el mes de setembre, quan ja no sigui cap molèstia per a la meva família i encara faci temps de fer un capfico, mentre declina el sol de l'estiu madur.

No he estat mai a Beirut, però l'he viscuda en informatius i pel·lícules, en novel·les i en cròniques de guerra. Beirut va esdevenir l'emblema de la devastació urbana: Beirut significava la ciutat amb les canonades rebentades i els edificis picats per la verola de la metralla. Beirut era també la prefiguració de les guerres de la postguerra freda: un estat col·lapsat, un caos de tots contra tots, la multiplicació de les faccions i els interessos estrangers com a combustible de la violència. Les víctimes eren els ciutadans i les ciutadanes de la que volia ser la ciutat més culta, més oberta i més cosmopolita del món àrab. Beirut és un entramat de símbols. Per això, escoltam i llegim les notícies d'aquests dies com qui és revisitat per un malson d'anys enrere, que pensava que no tornaria i que tinta de negre tota la nostra vida.

En un post de dia 6 d'abril, titulat La piscina i els escolars, ja vaig deixar escrita la meva opinió sobre el pintoresc projecte de legalització de la piscina de Pedro J. Ramírez: suspensió de l'ús públic a canvi que els escolars de la zona, en grups de 10, hi puguin anar acompanyats d'un monitor. En fi... A la pàgina web de la cadena Ser teniu el text complet de la resolució del Ministeri de Medi Ambient que dóna per bona aquesta excentricitat jurídica.

A la resolució, però, li falta un paràgraf. Cal situar-lo al punt 2 de les consideracions jurídiques, allà on justifica els motius de la suspensió de l'ús públic a partir del risc per al concessionari i la seva família que es deriva de la seva la notorietat. Aquest blog ha tingut accés al paràgraf ocult, que diu així:

"Cabe valorar también la condición del concesionario de director de un rotativo de publicación diaria cuyo volumen de lectores el Estudio General de Medios cifra en 1.269.000. Es obligación las admninistraciones públicas velar por su imagen, consideración que debe conducirlas a dispensar un buen trato a quien tiene en sus manos la influencia sobre la opinión pública que tal poder medíático supone. La aplicación de un régimen de excepción al concesionario debe entenderse en el contexto de una política de salvaguarda del prestigio del Ministerio de Medio Ambiente y de sus altos cargos que, en caso de adoptar una solución jurídicamente más presentable que la propuesta, podrían verse inadecuadamente vilipendiados en las páginas del referido rotativo".

Avui el blog cedeix la paraula a l'amic Xavier Riera, que em remet un més que interessant escrit de reflexions sobre el Bloc. Amb gràcia, amb recursos literaris, i amb un toc emotiu, en Xavier ens fa veure com és d'estèril perdre'ns en disquisicions sobre identitats. Martí i Pol ho resol amb dos decasíl·labs definitius: "I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora!"  Magnífica, també, l'advertència del perill de deixar de ser un bloc per quedar-nos amb un diàmetre inferior als 256 mi·límetres... Aquí teniu el document:

D’identitats i altres impediments...

El dimecres passat tornarem a aconseguir, per segona vegada, una cosa que a mi em semblava significativa, i és una cosa tan insignificant com sopar plegats. La primera havia estat amb Progressistes. Molta gent que coincidíem en manifestacions, concentracions, festes, i altres mogudes, a la fi, en un procés electoral, fèiem un sopar plegats. Tradicionalment, en aquests moments, cada un ens havíem d’anar al sopar de la respectiva força política. El passat dimecres havia estat esperançador, perquè, a més, era una iniciativa externa als partits, que ens demanava convergència, i, per altra banda, encara faltava prou per a les eleccions, com perquè fos un fet estrictament electoral, marcant tal vegada l’inici d’un procés il·lusionador.

I a mi que, en principi, això de Bloc no m’agradava. Les paraules, carregades sempre de connotacions, em preveuen. Volia jo fer la proposta a la plataforma de parlar d’Entesa Progressista (algú s’hauria molestat perquè ja surt, per alguna banda, això d’Entesa), perquè creia que «entesa» (f. Fet d’entendre’s amb algú. || -DLC/IEC) ressonava més a diàleg, que no pas «bloc» ( Tros gran, esp. de pedra [...] || Reunió de coses considerades com a formant una massa única. ibid.). En una conversa amb uns companys se’m va anar el prejudici: i si ho entenem en el sentit de blog? Deixava de tenir la connotació d’uniformitat fèrria i passava a significar la possibilitat de la proliferació plural i diversa d’idees que permet un blog/bloc (Pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s'actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos. –TERMCAT).

Això em portava a la tercera de les meves reflexions: la qüestió de la identitat, veritablement una qüestió problemàtica. Que si ICV, que si IU, que si BNG,... Que si progressisme, que si sobiranisme, que si ecologisme,... Que si obediència estatal (i altres prejudicis),... Jo em plantejo si no és millor asseure’ns a parlar, i construir, de forma plural, la pròpia identitat. No necessitam que en l’aporti un referent exterior. Aportem-nos-la nosaltres i després ja direm qui se’ns assembla, perquè tal vegada se’ns assemblin un parell. A mi, la meva identitat no me l’aportarà el bloc, com al bloc no té perquè aporta-la-hi un altre referent. La meva identitat la construeixo jo, i la decideixo jo, en diàleg amb els altres. I no me l’anul·larà el referent polític que tengui. Martí i Pol em dona la clau, en el seu poema, Ara mateix, que acaba amb uns deliciosos versos:

[...] Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Decidim qui som, cridem-ho i que tothom ho senti. I conservem, individualment, la nostra identitat (vestim-nos com bonament ens plagui), que això és el que aportarà riquesa al Bloc.

Tal vegada ara, aquestes reflexions han caducat ("PSM, EU-EV i ERC descartan crear un Bloc y apuestan por una coalición electoral para 2007", DM, 07/07/2006). Sé a què juguen els mitjans de comunicació i no m'ho crec tot. Tampoc m'ho crec perquè no m'ho vull creure i vull pensar en termes més enllà de la coalició. Encara hi som a temps. Alterta perquè el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans ens alerta:

bloc [...] | Fragment de roca de més de 256 mil·límetres de diàmetre. | bloc erràtic Roca de grans dimensions arrencada dels flancs d’una vall glacial per una glacera, transportada per aquesta i abandonada molt lluny de l’indret de procedència. [...]

Alerta que els interessos partidistes no fassin que ens quedem més petits dels 256 mil·límetres. Alerta que no restem a la deriva.

9 de juliol de 2006

Xavier Riera Ramis

treballador de l’ensenyament

lector de filosofia amb llicència de la UIB

i afiliat d’EU decebut o afiliat decebut d’EU o afiliat d’EU tossudament il·lusionat o afiliat tossudament il·lusionat d’EU