miquel àngel llauger

El vot dels immigrants i la decadència

(publicat avui al Diari de Balears)

La possibilitat que els immigrants extracomunitaris residents a Espanya puguin exercir el dret a vot en les properes eleccions municipals ha donat lloc a múltiples consideracions. El fet que s’hagin publicat més articles i opinions sobre la qüestió de quins partits en poden sortir beneficiats i quins en poden sortir perjudicats que sobre la bondat o no de la mesura ja és un símptoma de la pobra qualitat de la nostra democràcia. Per tant, cal començar defensant la iniciativa com una fita en l’aprofundiment i la consolidació de la democràcia. Al cap i a la fi, allò que distingeix la democràcia és que atorga la condició de ciutadans al conjunt de la població. Podríem establir una jerarquia de democràcies: des de la d’Atenes, en què dones, estrangers i esclaus estan exclosos del dret a vot, passam a la que concedeix el vot als homes amb alguna propietat, i després a la que el dóna a tots els homes, i finalment a la que atorga el sufragi a tots els homes i també a les dones. Reconèixer el dret del vot dels estrangers és una passa més en aquest camí d’universalització de la ciutadania, ja que equival a reconèixer que el poble del qual emana el poder és el constituït per tots i totes els que vivim aquí i que compartim uns mateixos problemes, al marge de quina sigui la nostra nacionalitat. Un avanç democràtic inqüestionable.

D’entre els que s’han manifestat en contra de la iniciativa, destaquen les declaracions de Josep A. Duran i Lleida, que ha recorregut a dos clàssics del polític que es vol oposar a un canvi: que no és una prioritat i que seria necessari un gran consens. La resposta a aquests dos grans arguments és fàcil: si només fossin possibles els avanços que en un determinat moment són grans prioritats i reuneixen grans consensos, encara ens trobaríem al feudalisme. Duran i Lleida també ha repetit el tòpic segons els quals els immigrants han de tenir “deures i no només drets”, com si algú hagués plantejat mai que els estrangers fossin eximits d’algun dels deures que tenim els de DNI espanyol. No crec que ningú parli d’estrangers que no hagin d’estar sotmesos al codi penal, a les diverses ordenances municipals o al codi de circulació. Duran i Lleida tampoc no ha oblidat la coneguda reflexió segons la qual el dret a vot ha d’anar lligat a la integració i al coneixement i respecte dels nostres valors i costums. És clar, però, que aquest plantejament exigiria ser conseqüent: si el dret de vot va lligat al respecte d’uns costums i valors hem de concloure que els espanyols que reneguen d’aquests valors i costums, en justa correspondència, han de ser desposseïts del dret de vot. Jo, per exemple, no seguesc la Lliga espanyola de futbol: podré votar?

Quan en Duran ha volgut aclarir les seves declaracions ha estat pitjor. Ha explicat que “ens hem de reunir tots, hem de sospesar què significa el fenomen de la immigració, hem de fer polítiques en favor de la demografia, de la família, per tal que a Espanya hi hagi població pròpia, perquè un país que creix i confia simplement el seu país a la immigració, és un país que acabarà sent decadent. Això hauria de ser la prioritat en l'agenda política". No es pot ser més transparent: hi ha població pròpia i població impròpia, i un excés de població impròpia equival a decadència. No hi ha manera més ràpida de tirar per terra la tradició humanista europea, amb la seva afirmació de la dignitat universal de l’ésser humà.

Mirau aquesta foto: la tanca anunciant el camp de golf i, just darrere, la tanca que ens convida a l'estalvi d'aigua. Tota una al·legoria d'aquest país nostre.

Me la fa arribar, per cert, G.R., amic de l'ànima i pessemero de pura raça: el Bloc funciona.

El diari que tota persona decent coneix com El Inmundo torna a atacar-me amb la casa dels meus pares a Alcúdia. No em sabria greu que es ficàs amb mi: qualsevol crítica d'aquest plamflet de l'extrema dreta és una condecoració (per cert, articulistes "esquerrans" que usau aquesta tribuna: feis-vos-ho mirar!). Però em resulta vomitiu que molestin la meva família, que no té culpa de res i que si alguna cosa ha estat és escrupulosament respectuosa amb la legalitat. Mon pare té vuitanta anys i una prestigiosa carrera professional al servei de l'administració: no es mereix que els matons de la informació mentidera l'incordiïn per coses que jo faci i que no tenen res a veure amb ell. Ficau-vos amb mi, inmundos, que estaré encantat, i deixau la meva família en pau.

Tothom ha de saber, a més, que El Inmundo no segueix una pràctica de decència periodística tan elemental com permetre que les persones afectades per una informació donin la seva versió dels fets: dia 15 de juliol mon pare enviava al diari una carta en què detallava la situació de la casa, no només la seva exclusió del domini públic marítimo-terrestre (que la informació de El Inmundo d'avui ja reconeix, però sense rectificar res del publicat anteriorment) sinó del respecte de la zona de servitud, allò que "descobreix" la informació d'avui. La carta ha estat tornada a enviar, però tampoc no serà publicada.

Respecte des intents de Demarcació de Costes d'obrir un vial per davant la casa el 2002, qualsevol semblança amb el que explica el diari i el que va succeir és pura coincidència: no és que la meva família no volgués fer la cessió per al camí perquè altres veïns no la feien, és que era l'única disposada a fer la cessió i sense la cessió dels altres simplement no es va poder fer. Mentrestant, Demarcació de Costes (llavors del Ministre Matas) va iniciar una obra que ha estat un bunyol, i que a més (és un detall, però perquè vegeu l'ús sistemàtic de la mentida) no acaba a casa dels meus pares sinó un bon tros abans. En fi, no tinc ganes de perdre més temps amb tanta immundícia.

S'adjunta la carta no publicada a El Inmundo:

al_mundo_1.pdf

Assassinat, aquesta matinada fa setanta anys...

Si pudiera llorar de miedo en una casa sola,

si pudiera sacarme los ojos y comérmelos,

lo haría por tu voz de naranjo enlutado

y por tu poesía que sale dando gritos.

Porque por ti pintan de azul los hospitales

y crecen las escuelas y los barrios marítimos,

y se pueblan de plumas los ángeles heridos,

y se cubren de escamas los pescados nupciales,

y van volando al cielo los erizos:

por ti las sastrerías con sus negras membranas

se llenan de cucharas y de sangre,

y tragan cintas rojas, y se matan a besos,

y se visten de blanco.

Cuando vuelas vestido de durazno…

…

Pablo NERUDA.- Oda a Federico García Lorca

publicat al Diari de Balears, avui

El Círculo i ¡Basta ya!

"Batasunización": aquest és el terme clau per definir què és el pretenen fer els de la plataforma ¡Basta ya! amb motiu de la concentració de dissabte a la Costa dels Pins. La línia argumental és tan senzilla com coneguda: tot allò que resulta antipàtic és terrorisme. George W. Bush i José María Aznar posen el model: per al president nord-americà no hi ha detractor seu que no sigui un simpatitzant d’Al Qaeda, i per a l’expresident del govern espanyol és impossible expressar la dissidència sense ser un còmplice d’ETA. No cal ser un observador massa afinat per veure com la seva estratègia fa pujar la temperatura de la confrontació. En el nostre sainet provincià de la Costa dels Pins, tampoc no és difícil veure qui està interessat en la crispació: de manifestacions pacífiques, sempre n’hi ha hagudes, però una contramanifestació convocada el mateix dia i a prop d’una mobilització ja organitzada és una invitació a la bronca. Doncs bé, això és el que va fer l’anomenat Círculo Mallorquín: convocar la gent a manifestar-se "per la llibertat d’expressió" al costat d’allà on una sèrie d’entitats ja havien convocat una mobilització en defensa de l’ús públic del litoral.

Naturalment, ells fan servir la paraula "batasunización" per titllar els altres de terroristes, encara que siguin ells els que pensen que un clima d’enfrontament els aniria bé. Basta ya, el nom de la Plataforma presentada la setmana passada, ja ho diu tot: un nom amb el que volen anunciar que aquí estan per fer front als violents. Antonio Basagoiti, president del PP a Bizkaia, ha estat qui ha anat més enfora en la identificació amb ETA, declarant que no veu cap diferència entre els convocants de la manifestació de dissabte i la gent de Batasuna, i que "se empieza asaltando piscinas y domicilios con el carné de diputado en la boca y se acaba haciendo listas en las que se señala quién debe escribir y quién no y quién debe hablar y quién no", unes espectaculars declaracions que no han merescut cap gest de desmarcament per part del nostre PP.

Els integrants indígenes de ¡Basta ya! també han fet declaracions sucoses. Isabel Llinàs, portaveu de la Plataforma, ha destruït la línia argumental segons la qual els manifestants són ultranacionalistes identitaris i xenòfobs quan ha declarat que Conxi Peña, la regidora d’EU-EV de Son Servera, "no és d’aquí" i que "no ens molesti més": aquests són els que defensen que municipi és una feliç terra d’acollida. Antoni Pastor, batle de Manacor, més sibil·lí, ha dit que això de protestar no va amb el caràcter mallorquí. Desafortunadament, es tracta de la constatació d’una realitat que fa la vida més fàcil a molts de dirigents i governants del PP. Seguiu així, venia a recomanar Pastor, que ja ens va bé que protesteu poc. Miquel Àngel Nadal, per la seva part, ha estat a l’alçada de la seva tasca de comentarista esportiu i ha dit, aproximadament, que ell no sap molt bé què hi fa a la Plataforma però que té locals als municipi i li han dit que hi havia de ser.

La convocatòria de dissabte (l’original) és per a una mobilització pacífica i festiva. La contramanifestació del Círculo i de ¡Basta ya! no és altra cosa que això: una mobilització de resposta a l’altre, és a dir, una incitació a l’enfrontament. Perquè si es tractàs simplement de defensar la llibertat d’expressió, en podríem haver parlat i la podríem haver convocat conjuntament, un altre dia i en un altre lloc.

Una de les acusacions que més s'ha repetit contra els manifestants de la piscina de Pedro J. és que protestam contra aquesta utiliutzació del domini públic marítimo-terrestre, i no contra d'altres. Primer de tot, no totes són iguals, i en cap cas hi ha una resolució com la del Ministeri de Medi Ambient santificant la invasió del domini públic com en aquest. Però, a més, no és cert. En el cas d'Alternativa EU-EV, la nostra regidora Conxi Peña fa anys que fa múltiples denúncies. Acabam de treure aquesta revisteta local que deixa clar que el litoral serverí està ple d'irregularitats i que totes les denunciam.

Primera: Qui va demanar a Miguel Urdangarín de Borbón si estava còmode? Llegiu la versió de Yahoo notícies: "A un primer momento más ordenado, con los Reyes en mitad del grupo familiar y sus hijos, yernos, nuera y nietos rodeándoles, siguieron otros más distendidos, después de que Miguel, el tercer hijo de los Duques de Palma, decidiera que ya estaba bien de fotos y que él estaba cansado. «¿Estás cómodo?», preguntó don Juan Carlos a su nieto, después de que el pequeño abandonase el grupo familiar y se sentara en una piedra cercana". Ara llegiu la versió de El Mundo: "Los flashes no paran y el click perpetuo no cesa. Miguel, de cuatro años, se cansa y se sienta. Va por libre. «¿Estás cómodo ahí?», le dice Doña Sofía, pero su nieto ya está donde esperan los redactores". Serà imprescindible la creació d'una comissió d'investigació al Congrés per esbrinar si va ser el monarca o la monarquessa qui va pronunicar la pregunta. No podem descartar una trama conspiratòria per part de qui escampa notícies contradictòries amb la versió de El Mundo.

Segona: Froilán i Juan Valentín, qui va començar? La qüestió de les "tiritas" que lluïen Froilán i Juan Valentín s'aclareix si aplicam la màxima llatina que resa Excusatio non petita, acusatio manifesta. Cristina (i això que és la llesta!) va ser la delatora involuntària: "Victoria Federica, hija de los Duques de Lugo, lucía en el pelo un enorme lazo azul turquesa, mientras que su hermano Froilán, esta tarde más formal que en sus apariciones la semana pasada en el Club Náutico de Palma, ya no lleva en la frente la tirita que días atrás tapaba una brecha. Por el contrario, su primo Juan Valentín, el mayor de los cuatro hijos de los Duques de Palma, con numerosas calcomanías en una pierna, sí lleva todavía una tirita en la barbilla. Su madre, la Infanta Cristina, dejó muy claro que las heridas de ambos no eran consecuencia de una pelea entre primos". (Yahoo notícies) Queda aclarir (no sabem si en la mateixa Comissió d'investigació o en una altra) quin dels dos va començar, una qüestió que pot tenir la seva importància en eventuals disputes successòries.

Tercera: què els donen als periodistes en aquestes sessions fotogràfiques? Alguna cosa deu circular pels jardins de Marivent, que no deu ser coca-cola, perquè, a l'hora de fer la crònica, als redactors els surti aquella prosa poètica que ens posa a tots les llàgrimes als ulls. Apreciau aquest fragment: Letizia, por su parte, se suma al blanco y al rosa del vestido de Leonor, fundida en su regazo. (El Mundo).

Quarta: podrem dormir, fins que no tinguem la foto de Letizia en biquini? La resposta hauria de ser negativa, almenys per al redactor d'aquest passatge: "Con la imagen conjunta de la familia, la tensión informativa en la isla de Mallorca se rebaja a la espera de que a la tercera sea la vencida y Letizia (en su tercer verano balear) tome el sol en biquini. Esta estampa, dicen los paparazis, alcanzaría el millón de euros en el mercado". (El Periódico)

Cinquena: qui tria els calçons del rei? És la pregunta més important de totes. En cas que fos el propi Juan Carlos, caldria plantejar la reforma urgent de l'article 56.3 de la Constitució, que estableix que la persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Algú ha de respondre de la tria d'aquests calçons.

Davant les notícies aparegudes a la premsa, que especulen amb la possibilitat que no puguem dur, amb l'equipatge de mà que se'ns permeti entrar dins l'avió, un llibre, propòs la creació de l'Associació per a la Defensa de la Lectura a l'Avió (ADLA). L'objectiu no és ser un grupuscle testimonial, sinó un poderós lobby planetari amb capacitat d'influència sobre els organismes de regulació de l'aviació internacional.

Un viatge en avió sense llibre és com una illa deserta sense nàufrag. Els feixucs viatges d'anada i tornada en un mateix dia esdevenen un pur càstig sense l'al·licient d'aprofitar el temps d'espera i el temps de vol per cabpussar-se en una novel·la o en un assaig. Un llarg vol internacional és un temps perdut sense la companyia d'un llibre, i no em vingueu amb pel·lícules dolentes vistes en una pantalla petita i llunyana i sentides amb uns incordiants auriculars.

En aquest combat internacional de la intel·ligència contra la hipertròfia de la seguretat mal entesa, de la cultura amb majúscules contra les horripilants revistes de companyia aèria (aquells reportatges sobre artesania regional abans de les pàgines de venda de perfums...), lectors d'avió del món, uniu-vos!

Fan cara de terroristes?

(publicat avui al Diari de Balears)

 Santa Margalida, Andratx, Autoritat Portuària…

L’estiu passa, carregat de rècords de temperatures i de consum elèctric, de remor de bombarders llunyans i d’invasions de grumers. Mentrestant, el nostre PP va acumulant capítols de la novel·la d’inspiració siciliana en què està convertint la història dels seus anys de govern en aquestes altres illes de la Mediterrània. Mentre ens torram a la platja, s’accelera el ritme d’aparició de nous casos del que genèricament podríem anomenar brutors, un terme poc rigurós jurídicament però que serveix per entendre’ns: irregularitats, mangarrufes, confusió entre interessos públics i interessos privats, comerç de favors, utilització partidista del poder…

En temps de vacances llegim menys els diaris, i oblidam més ràpidament el que llegim: una actitud assenyada a la qual jo també m’hi apunt. Tanmateix, tampoc no hem de deixar que el PP s’aprofiti de la nostra saludable inclinació al descans estival, i per això convé recordar com les darreres setmanes han conegut una espectacular florida de notícies que fan mala olor. En la tradició dels casos Túnel de Sóller i Cas Calvià (ja llunyans però donant per sempre el seu segell a la nostra vida política), dels Mapau i Bitel (en la distància mitjana), i dels Rasputín, Son Espases i Ses Salines, les darreres setmanes hem hagut d’afegir a la llista Santa Margalida, Andratx i Autoritat Portuària, a més d’una fosca i costosa reunió del president Matas amb IB3, que no deixa de caure en la categoria de les brutors.

Santa Margalida: apareixen unes cintes en què una veu extraordinàriament semblant a la d’Antonio de Olmo, batle de la localitat, parla sense cap mania  de pagament de diners a canvi de modificacions de planejament, és a dir, de negoci urbanístic. La veu que s’assembla a la del batle es permet fer comentaris admiratius i divertits sobre com un dels seus regidors s’ha espavilat i ja els pot donar lliçons… Andratx: Eugenio Hidalgo, el batle fitxat pel PP, concedeix unes llicències tan grollerament il·legals (setze edificis residencials plurifamiliars en sòl rústic protegit) que la Comissió Insular d’Urbanisme hi posa un recurs i el fiscal de delictes ambientals i urbanístics fa una denúncia davant el jutge. Poc després, el mateix fiscal torna a denunciar Hidalgo per una llicència per fer-se ell mateix una casa en sòl rústic i fer-la passar per una reforma d’un magatzem, un projecte informat favorablement per un tècnic municipal que avui és Director General d’Ordenació del Territori: el llop que cuida de les ovelles… Autoritat Portuària: el concurs per la concessió multimilionària d’un varador al Port de Palma es resol a favor d’una UTE en què participa un soci en diverses empreses de Juan Verger, president de l’Autoritat Portuària. Es va sabent, després, que l’esmentat soci era un guanyador habitual de concessions de l’Autoritat Portuària: no hi ha com tenir bons amics…

Ha estat un repàs ràpid, un recordatori de casos i coses a tenir en compte per a la rentrée. Dos comentaris finals. El primer, que esperem que els nostres fiscals i els nostres jutges superin la seva incontenible tendència a arxivar tot allò que pot afectar a un polític: la qualitat de la nostra democràcia en sortiria guanyant. El segon, que hem de saber transmetre el missatge, ara que s’acosta l’examen de les urnes, que el canvi de color polític al nostre país és un imperatiu d’higiene democràtica. Hem de saber despertar a la societat balear l’orgull de no ser uns consentidors d’aquests manejos dels que fan de les institucions el seu negoci particular.

Mirau la foto i intentau endevinar què és. Una obra per a una exposició d'objectes absurds ideada per un artista dadaista? O una cadira amb les potes davanteres que volen traspassar la boirada i arrelar dins l'altura, com el pi de Formentor, disconformes amb la seva humil missió de punt de suport per al millor descans de les natges humanes? Resposta correcta: és el resultat de posar un d'aquests mobles que es venen desmuntats en mans d'un monstre del bricolatge com jo.