miquel àngel llauger

Idomeneu

(publicat al Diari de Balears d'ahir) 

La Deutsche Oper de Berlín ha decidit suspendre la representació de l'òpera de Mozart Idomeneu, que s'havia de representar el proper mes de novembre. Idomeneu és, segons la mitologia clàssica, un nét de Minos que va arribar a rei de Creta després de superar una maldició del déu Neptú. La representació que preparava la Deutsche Oper de Berlín devia ser una d'aquestes versions modernes que solen ser qualificades de «provocatives», i aprofitava el tema de la revolta contra un déu per introduir una escena final en què Idomeneu, ja rei de Creta, apareix amb un sac que conté els caps de Poseidó, Buda, Jesús i Mahoma. La suspensió ha estat decidida després que l'Oficina Federal d'Investigació Criminal alemanya alertàs del perill d'agressions per part de grups islamistes.

La cancellera alemanya Angela Merkel, criticant la decisió de l'òpera de Berlín, ha declarat que «l'autocensura per por és insuportable». L'esquerra hauria de prendre nota de la contundència de la frase, perquè Merkel té tota la raó. Seria lamentable que, davant la multiplicació dels casos en què la censura prové de la por a les reaccions pel costat de l'Islam, la dreta es fes amb la bandera de la llibertat d'expressió. La dreta, però, actua de manera parcial en la seva defensa de les llibertats artística i de premsa. Entre nosaltres, els mateixos que invocaven la llibertat d'expressió quan l'afer de les caricatures de Mahoma es mostren comprensius quan la víctima de la censura es diu Leo Bassi o Pepe Rubianes. L'esquerra no es pot permetre ser tan selectiva: la llibertat d'expressió ni és negociable ni està subjecta a consideracions sobre el que és políticament convenient. Contra els que volen presentar aquest episodi com un capítol més de rendició d'un Occident acovardit davant l'Islam, cal presentar-lo com allò que és: com un exemple de dimissió de l'exercici de la llibertat de creació artística.

No hi ha invocació d'allò sagrat que serveixi per justificar retalls a la lliure expressió del pensament, de la crítica o de les manifestacions artístiques. Una divinitat, una figura històrica o un llibre només són sagrats per a la comunitat de creients que li atorguen aquesta naturalesa sagrada, i aquesta comunitat no pot exigir cap una acitud reverencial per part dels que no ho reconeixen així. Podríem afegir, a més, que si la seva creença és ferma, una persona religiosa no té per què veure's afectada per suposats atacs vinguts de fora del cercle dels creients. En qualsevol cas, si ens posam a invocar sacralitats, també podem invocar la sacralitat de les llibertats, amb tots els números per guanyar: enfront de les sacralitats particulars, les llibertats poden reclamar una sacralitat amb vocació d'universalitat, fomentadora de la tolerància i compatible amb qualsevol altra creença particular de cadascú.

La dreta pot sentir-se temptada de fer de la bandera de la llibertat d'expressió una arma de la proclamada guerra de les civilitzacions o, fins i tot, al servei de l'islamofòbia. L'esquerra ha de respondre amb intel·ligència, i no pot ser fidel a si mateixa si dubta de la defensa de les llibertats. Una esquerra, per exemple, que no entengués que l'art és el camp de la màxima llibertat, i sovint de la transgressió, és una esquerra que renuncia a ser-ho.

Dimecres passat, l'Ajuntament de Ciutadella va aprovar una moció presentada pel Partit Popular que compromet la institució a retre homenatge a 30 víctimes "de la repressió marxista perpetrada pel Front Popular en el transcurs de la Guerra Civil Espanyola". Llegiu la notícia.

Qualsevol intent, no ja d'incloure a la moció cap referència a qui va fer un alçament militar contra la legalitat republicana i qui defensava la democràcia, sinó de fer extensiu el reconeixement a les víctimes d'un i altre bàndol, ha estat desestimat.

Per als mesos vinents, no es descarta que l'Ajuntament aprovi fer onejar al balcó la bandera pre-constitucional (la de la gallinota) i erigir una estàtua eqüestre (talment la del "Polònia" d'en Toni Soler!) del Generalíssim al Born.

(aquesta estàtua retirada de l'Acadèmia Militar de Saragossa podria ser recuperada per l'Ajuntament de Ciutadella)

M'ariba un correu electrònic que informa que trenta-cinc presos sahrauís segueixen en vaga de fam i el seu estat de salut és alarmant.

Segons denuncien AFAPREDESA (associació de familiars de presos i desapareguts sahrauís) i UIJ (Unió de Juristes Sahrauís), aquests trenta-cinc presos estan en vaga de fam des del passat 4 de setembre, i el seu estat de salut és més que preocupant: marejos, greus problemes cardiovasculars i de ronyons i pèrdua progressiva de la mobilitat.

Es tracta de presos polítics, detinguts il·legalment, molts d'ells defensors dels drets humans, i han estat detinguts per delictes com penjar banderes sahrauís o participar en manifestacions pacífiques per exigir el final de l'ocupació marroquina.

Totes dues entitats demanen a les organitzacions compromeses amb la defensa dels drets humans que intervinguin davant les autoritats marroquines per exigir la llibertat per a aquests presos, de manera que es posi fi a aquesta dramàtica situació.

Em sorprèn l'opacitat informativa que envolta aquesta situació.

Divendres passat, en un debat al Club DM, algú del públic va fer als activistes sahrauís el típic retret: no feis res, no us esforçau per donar a conèixer la situació. La realitat és ben diferent: els sahrauís no deixen de llançar crits (de denúncia, d'alarma, d'informació) que queden sepultats contra un silenci informatiu contra el qual poden fer poc. Aprofit el que va respondre Raül Romeva a aquesta intervenció: som nosaltres (els "d'aquí") els que tenim la responsabilitat de fer-nos eco de la situació, de fer ressonar les denúncies, de trencar el black out sobre els presos sahrauís.

Na Letízia espera un altre beneficiari de la partida pressupostària dedicada al manteniment de la Casa Reial, no per tendre i petitó menys carregós per als Pressuposts Generals de l'Estat. Enhorabona.

Ara bé: si fan efectiva l'amenaça de posar-li Pelayo...

Tenc diverses opcions:

a) exiliar-me nord enllà, on la gent, segons va dir el poeta, és noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

b) convertir-me a l'Islam i consagrar el que em resta de vida a venerar la memòria de la gloriosa Al-Andalus.

c) comprar-me pintura d'sprai i sortir cada vespre a pintar per les parets de tota Espanya Viva el moro Muza.

d) tenir una filla i posar-li Covadonga, a veure si hi ha sort i encara em faig de la família.

S'admeten suggeriments.

La senyora R.S.M. ha rebut una carta signada pels responsables de la seva barriada d'Unió Mallorquina. Una vegada l'ha llegida, indignada, ha xapat el paper en dues meitats. La carta contenia una acusació tan greu com infundada: "sabem que formes part del nostre projecte".

Las carta és personalitzada, amb nom i adreça, i després d'un encapçalament que denota una familiaritat inexistent, resa: "A través del nostre equip de feina de les barriades  de El Vivero i Es Rafal, visites porta a porta, amistat directa amb qualque membre del nostre equip, assistència a cursos, excursions, concerts i contactes que hem tengut amb tu anteriorment, sabem que formes part del nostre projecte i és per això que et volem donar les gràcies". A continuació ve una invitació a un sopar en què tendrà l'honor de poder conèixer el candidat d'UM a la batlia de Palma, el sr. Miquel Nadal.

La senyora R.S.M. no sap quina "amistat directa" seva pot haver-li jugat aquesta mala passada. Però la referència a l'"assistència a cursos" li aclareix l'origen de la cosa: un parell de mesos abans, havia participat en un curs d'introducció a l'ordinador organitzat pel Consell de Mallorca.

Conclusió: els poca-vergonya d'UM aprofiten els llistats de cursos que organitza el Consell amb els doblers de tots, suposadament en compliment d'un deure de servei públic, per fer llistats de gent que "forma part del seu projecte".

La confusió entre la institució i el partit és monumental. El morro d'aquesta gent, indescriptible.

Mallorca no ets tu, Maria Antònia.

El PP i les declaracions de López Aguilar

(publicat al Diari de Balears dia 22 de setembre) 

Juan Fernando López Aguilar, Ministre de Justícia (malgré Clos), ha declarat que a Balears hi ha un urbanisme «bastard» i que molts consistoris fan polítiques al servei de les grans constructores. López Aguilar ha recorregut després a una comparació que no diu gaire de la seva originalitat però que ja ha esdevingut insubstituïble per referir-se a un estat de saturació urbanística: les Balears i altres regions litorals espanyoles són «altres marbelles». Les declaracions del Ministre han alçat un enrenou que no correspon al que no és altra cosa que una obvietat a la qual pot arribar qualsevol lector atent de la premsa balear. El president Matas l'ha qualificat com a «irresponsabe i injust», i Joan Huguet l'ha acusat de «difamació» i ha exigit el seu cessament.

Sembla evident que el nostre Partit Popular s'ha sentit al·ludit per unes declaracions que no establien cap relació entre el color polític dels diferents ajuntaments i les pràctiques de corrupció. Qui té la cua de palla, aviat se l'encén, i en el camp de les mangarrufes urbanístiques, la cua de palla del PP és tan llarga com inflamable.

Ara que la legislatura entra en el seu tram final, ja podem entreveure que el segon període de Jaume Matas com a president serà vist, en conjunt, com el període de la multiplicació dels «casos» relacionats amb l'urbanisme. Les diferents etapes del PP es defineixen pels seus escàndols més sonats: si l'època Cañellas és l'època del cas Calvià i del cas Túnel de Sóller, i la primera etapa Matas és el temps de Mapau i Bitel, aquesta segona etapa de Matas serà l'etapa de la gran floració de les mangarrufes lligades al ciment o a l'asfalt. Mangarrufes i ciment, o mangarrufes i asfalt: aquest serà el resum de la legislatura 2003-2007.

Naturalment, la reacció d'ofensa del PP, desfressada d'indignació patriòtica per un suposat insult al país, té a veure amb el fet que la geografia de la corrupció urbanística coincideix amb la geografia dels governs populars. Eivissa, l'illa amb una major hegemonia política del PP, és la terra de les autopistes fetes amb groller menyspreu de la legalitat en els procediments d'expropiació i amb no menys groller benefici per als interessos d'un històric dirigent de la dreta pitiüsa. Eivissa té una densitat de batles i regidors imputats per llicències, obres o urbanitzacions il·legals que no deu tenir parió en altres províncies o comarques. Pel que fa a Mallorca, el mapa de la corrupció va d'Andratx a ses Salines passant per Palma, i de Llucmajor a Santa Margalida: a totes les estacions governen els de Matas. El propi govern autonòmic, amb el fenomenal negoci de Son Espases, es posa al capdavant d'aquesta lamentable confusió entre interès públic i interessos privats. A Menorca, és ben curiós que sigui Ciutadella, l'únic municipi on governa el PP, allà on s'ha destapat l'olla de la corrupció. Val a dir, finalment, que enmig de tants d'episodis corruptes de ciment i d'asfalt, el cas Rasputín posa la nota eròtico-festiva. Res a dir, per tant, a les paraules de López Aguilar. Només insistir en allò que alguns han assenyalat: davant aquesta situació, cal intensificar les actuacions i reforçar els mitjans i la voluntat de posar-hi remei. Som-hi.

José María Aznar, en una conferència pronunciada a l'Institut Hudson de Washington, ha declarat que, mentre se senten moltes veus exigint al Papa que demani disculpes per les seves paraules, "no oigo a ningún musulmán que pida perdón por conquistar España y estar allí ocho siglos".

El text de la conferència, pel que llegim als resums de premsa (llegiu aquí) va ser tota una proclama de la doctrina del món en guerra, dividit entre un Occident que encarna tots els valors i un Islam assimilat en el seu conjunt a la barbàrie i el terrorisme.

Sembla que la vocació d'Aznar és ser un gurú internacional de la superioritat occidental exercida per la via militar. Més bushista que Bush, s'ha injectat per via intravenosa els discursos dels eixos del mal, els estats pàries i els atacs preventius. Ha acomplert la transició des d'un jove franquista que escrivia articles contra la Constitució a apòstol de la Guerra contra el Terrorisme. Ha passat de ser un jove dretà i una mica caspós a un "neofatxa global" que diria Llach.

Aquesta frase que barreja la moderna islamofòbia "antiterrorista" amb el súper-hispànic record de la Reconquesta revela que el neocon entusiasta i l'espanyolot ranci se sintetitzen en la persona de José María Aznar.

El que és indubtable és que Aznar està molt, però molt, passat de rosca.

No us ho havia pensat a contar, però dissabte vaig esser a la Festa del Treball d'Iniciativa per Catalunya Verds, a Barcelona. Molta gent, ambient pre-electoral d'optimisme i actuació d'en Llach.

És curiosa aquesta recuperació de la Festa del Treball. Era una celebració tradicional del PSUC que ICV va abandonar en el seu trànsit cap a l'esquerra verda. Ara, sembla com si ICV hagués superat la necessitat de desmarcar-se del passat comunista. Vaig veure aquesta recuperació de la Festa del Treball com una assumpció orgullosa del passat, possible en la mesura que l'evolució s'ha acomplert amb èxit: ICV ha deixat enrere el que d'antic hi havia en els seus plantejaments, ha optat per ser una força radicalment democràtica, i ha incorporat nous continguts i noves formes. Avui, ICV incorpora tot el bagatge de l'esquerra i és assimilable (en discurs, en pràctica política, en imatge) als millors partits verds.

Cap indici de regressió. Ambient de festa. Ni una sola falç amb martell.

El Papa i Al-Qaeda estan obsessionats per dur-nos a una Edat Mitjana amb globalització i Internet. El discurs en què Ratzinger relaciona l'expansió de l'Islam amb la violència mereixeria que se l'obligàs a tornar a la universitat a repassar la història de la religió que ha recorregut a les Croades i a la Inquisició. Els barbuts totalitaris, misògins i sanguinaris d'Al-Qaeda (no confondre amb representants dels desposseïts de la Terra!), encantants, aprofiten per inflamar entre les masses de població musulmana la metxa de la Guerra Santa.

Si algun episodi posa de manifest la tragèdia infinita d'aquest món que avança cap a la guerra de religions és el de l'atac a esgésies cristianes a Palestina. A Nablús, A Jenín, a Tulkarem i a Gaza han estat atacades diverses esglésies, en l'onada de reaccions a les paraules de Ratzinger. Algunes eren catòliques, d'altres eren ortodoxes o anglicanes, però els encesos de fúria divina no filen tan prim.

Dic que aquest és un símptoma tràgic del deliri d'irracionalitat d'aquest segle XXI perquè entre la població palestina hi ha hagut sempre una important presència de cristians que, històricament, han conviscut sense problemes amb els musulmans. En l'època moderna, cristians àrabs i musulmans àrabs han estat units enfront de l'ocupant israelià. El paper històric de dirigents cristians en els moviments laics d'alliberament de Palestina ha estat fonamental.

Una societat palestina fracturada entre cristians i musulmans és una victòria de la barbàrie. A Iraq (un altre país àrab amb una important població cristiana), els cristians també pateixen un accentuat procés de minorització. Anam, com deia al començament, cap a una l'Edat Mitjana amb globalització, Internet i una immensa capacitat de destrucció. 

Per als que l'any 1974 teníem poc més de deu anys, el nom de Salvador Puig Antich és un record difús, reviscolat després per una cançó.

La pel·lícula "Salvador", de Manuel Huerga, serveix d'antídot contra certes relectures de la història. Fa un impagable servei a la memòria del que va ser el règim de Franco: els joves que la vegin aprendran que el franquisme va ser una dictadura amb totes les lletres, un sistema que descansava en la repressió més ferotge.

Tant de bo que la pel·lícula contribueixi a la revisió del cas que reclama la família de Puig Antich (més informació clicant aquí). Com a mínim, hauria de servir per posar de manifest la indignitat dels que s'oposen a les revisions dels processos i les sentències del franquisme.

"Salvador" és, d'altra banda, una pel·lícula excel·lent, sobretot en el seu tram final. La darrera mitja hora és d'una insuperable tensió emocional, i un parell de personatges (la germana petita, el funcionari de presons) li donen la densitat dramàtica que caracteritza les bones històries.