Els hotelers mallorquins, convençuts que aquí la cosa no té més futur que la construcció, deslocalitzen els seus negocis cap a diferents destins tropicals. Cercau solar per a un hotel a Senegal? A la premsa mallorquina hi podeu trobar anuncis amb bones ofertes!

Una relació saludable entre un polític local i un periodista local ha d'evitar l'adulació, sobretot des del polític cap al periodista. Aquest assenyat principi no pot ser impediment al reconeixement d'un treball excepcional. Molt especialment si és un reconeixement sincer, de part no tant del polític com del lector entusiasmat i de l'enamorat de l'èpica i l'ètica del desvetllament de la veritat enfront de les mentides dels poderosos.

Us recoman de tot cor, per tant, la lectura del volum CIA Airlines, escrit per Felipe Armendáriz, Marisa Goñi i Matías Vallés, el trio de periodistes del Diario de Mallorca que han desvetllat el pas dels avions de la CIA per Son Sant Joan.

El llibre dóna compte de com la dedicació infatigable i la professionalitat, units a la intuïció i a la creativitat, amb alguna col·laboració de l'atzar, han servit per a un treball periodístic que ha col·locat Mallorca a l'ull de l'huracà de l'era Guantánamo.

Hi trobareu el relat dels inicis de la investigació, el ressò de les informacions del DM (escàs i escèptic al començament, atronador després) als mitjans de comunicació que no són "de províncies", la reacció dels polítics locals, les evasives del govern Zapatero, la deriva dels Estats Units cap a un esgarrifosa guerra contra el terrorisme "sense guants" (versió salvatge del "sense complexos"), la hipocresia d'una Europa que no vol renunciar a la superioritat moral mentre mira de dissimular les taques a la pròpia roba, l'apassionant creuament d'arguments sobre el "principi de justícia universal" en format d'autos d'un fiscal i d'un jutge de Palma, el coratge d'un grup de ciutadans mallorquins que han maldat per portar l'assumpte a la justícia, la reflexió sobre el periodisme de l'era d'Internet...

"Todas las verdades históricas debutan como patrañas en un periódico" afirmen els autors, amb orgull justificat i merescut.

Enhorabona.

Notes d'urgència sobre el cas Hidalgo-Massot:

1. Que Hidalgo i Massot estiguin imputats i emmanillats és una d'aquelles notícies que et fa recuperar la confiança en la Justícia. Si la Justícia no és un catxondeig (que va dir aquell) no seran els darrers.

2. A Mallorca, el mapa de la corrupció municipal coincideix amb el mapa del govern del PP: Andratx, Santa Margalida, Ses Salines, Palma, Llucmajor...

3. L'espectacle de Matas, comandant general d'aquest vaixell carregat de casos de crrupció que és el PP Balear, intentant adreçar el ventilador cap als anteriors governs municipals d'Andratx, marca un dels punts més lamentables d'una carrera política en què surten paraules tan guapes com Mapau i Bitel.

4. Un imputat per delicte urbanístic com a Director General d'Ordenació del Territori: l'exemple perfecte de llop posat a cuidar les ovelles.

5. Hidalgo ha caigut. No han anat darrere, de moment, ni els alts càrrecs del partit que varen fer aquest espectacular fitxatge i que fa poc el confirmaven com a candidat a la batlia (Matas, Rodríguez), ni la consellera que era la cap local del PP a Andratx i va donar el vist-i-plau a l'operació (Moner).

6. Massot ha caigut. No han anat darrera, de moment, ni el president de govern (Matas) ni la consellera (Cabrer) que el varen fer Director General i que l'han mantingut quan els indicis de les seves mangarrufes ja eren més que evidents.

7. Avui estam satisfets per l'actuació de la Justícia, però, ben mirat, podem estar trists si pensam que el nostre malmenat territori és, sempre, la víctima dels sospitosos i imputats habituals.

Iraq, mentida i destrucció

(publicat al Diari de Balears divendres 24 de novembre)

Què se n'ha fet, tres anys després, del trio de les Açores? Cap dels tres ha sortit ben parat de les seva ànsia per sembrar de bombes el teritori iraquià. José María Aznar va dur el seu partit a la derrota electoral de març de 2004, i, de llavors ençà, ha entrat en una esborrajada espiral de desvareig, entre teories conspiratòries i declaracions sobre el perdó que li deuen els musulmans pels seus vuit segles de presència a la Península. El Partit Republicà de George W. Bush acaba de patir un sever correctiu electoral, que l'ha duit a perdre el control de la Cambra de Representants i del Senat, i que ha significat el sacrifici ritual de Donald Rumsfeld, un dels profetes del «nou segle americà». Tony Blair ha estat descobert admetent que la participació britànica a la guerra ha estat desastrosa, i està a punt de llençar per la borda iraquiana el seu substancial crèdit de líder carismàtic.

Bush, Blair i Aznar han perdut la guerra d'Iraq. La prova més definitiva de la seva derrota no és altra que l'escenari de desolació en què s'ha convertit el país. La macabra comptabilitat de les víctimes mortals és motiu de controvèrsia, però és, en qualsevol cas, escandalosa. La pàgina web Iraqi Body Count (un projecte independent i rigorós de recompte de les víctimes mortals de la guerra i l'ocupació iraquianes) parla, a data d'avui, d'un mínim de 47.634 i un màxim de 52.863 morts civils al país com a resultat directe de les accions militars d'Estats Units i els seus aliats al país. Ara mateix (dijous caspvespre) puja per moments el marcador de recompte de víctimes mortals de la darrera onada d'explosions a la immensa barriada xiïta de Ciutat Sadr, a Bagdad: ja va per 143. Les Nacions Unides han publicat un informe segons el qual més de dos milions d'iraquians han abandonat casa seva des de la invasió del país el març de 2003. Podem afegir, encara, que la catàstrofe humanitària té el seu correlat en el caos polític i judicial: la condemna a mort del repugnant dictador Saddam Hussein, després de la farsa de judici, i les subseqüents manifestacions massives d'alegria i de desafiament (segons de quina població es tractàs) són la imatge d'un país que ha fet fallida institucionalment, políticament i socialment. Les lloances de Bush i d'Aznar a la sentència són la prova de la seva incapacitat per entendre el seu fracàs.

El pitjor de tot és que a les ruïnes fumejants d'Iraq també cremen les restes del sistema legal internacional, de les possiblitats que el món àrab avanci cap a la democràcia i de la seguretat de tots: dels iraquians, dels nord-americans, dels musulmans i dels europeus. De tots. El món ha après que Estats Units podia encapçalar una croada imperialista sobre les mentides de les armes de destrucció massiva i de la connexió del règim iraquià amb Al-Qaeda, i sortir-ne amb impunitat absoluta. Tots els islamistes radicals de l'arc que s'estén des de Marroc fins a Indonèsia tendran en la invasió nord-americana el filó perfecte per seguir predicant el seu califat medieval, misogin i totalitari. El ressentiment àrab per tot el que succeeix a Orient Mitjà (a Iraq però també, naturalment, a Palestina) escampa l'amenaça del terror suïcida als avions, els trens i els autobusos de totes les capitals occidentals. El pitjor de tot és que ningú sembla tenir cap idea de com sortir-ne, de tot plegat. Tres anys i mig després que caiguessin les primeres bombes sobre Iraq, la causa global de la democràcia ha reculat, la legalitat internacional continua malmenada, i, el que és pitjor, el món és encara més insegur. La guerra de l'Iraq l'hem perduda tots.

El diari electrònic Vilaweb fa una enquesta amb la pregunta següent: "Què us sembla la coalició que han fet el PSM i EU-Els Verds per crear el Bloc per Mallorca?". De les quatre respostes possibles, n'hi ha dues de favorables al Bloc: a) em sembla una bona manera de desbancar el PP, i b) em sembla bé i s'hauria d'extrapolar al País Valencià. I n'hi ha dues de desfavorables: c) no m'agrada perquè no aplega tots els partits nacionalistes, i d) no m'agrada perquè suposa la ruptura del PSM.

És molt de destacar que les dues opcions favorables sumen més del 65 % dels vots (més de 600) emesos fins ara. És una valoració molt bona, tenint en compte que les respostes c) i d) poder ser molt temptadores: tots hauríem volgut que el Bloc aplegàs tots els partits nacionalistes (els progressistes, s'entén), i tots hauríem volgut que s'hi arribàs sense crisis per a cap partit.

Tenint això en compte, i tenint en compte que els lectors de Vilaweb són majoritàriament de l'àmbit nacionalista, aquest resultat, que ja sabem que no és científic, indica que s'ha entès el valor del Bloc com a experiència de suma i com a instrument al servei del canvi.

Això, afegit a l'ambient d'optimisme que vàrem viure a la festa de divendres passat, a la discoteca Asai de Palma, fa presagiar un molt bon futur per al Bloc per Mallorca.  

La febre de l'externalització arriba a la funció docent. Als centres d'ensenyament públic, es contracten a persones o entitats externes a l'administració serveis com la neteja o el bar, cosa que sembla raonable. El que ja és tota una novetat és "externalitzar" funcions pròpies de professionals de l'ensenyament.

El programa d'ensenyament trilingüe ho ha aconseguit. La Conselleria de Cultura contractarà personal de suport per a l'ensenyament en anglès per a les escoles que s'acullin al programa. Els que han hagut de superar oposicions i peregrinar per interinitats i places en expectativa, veuran com arriben aquests "contractats". Res de mlt greu, si hi hagués garanties de la seva competència professional.

Hem de cercar el futur de les escoles públiques en el mirall del present de les residències de tercera edat: la Conselleria adjudicarà a una constructora fer l'edifici, conjuntament amb la seva gestió (incloent la funció docent) per quinze, vint o vint-i-cinc anys. Els Florentino, Koplowitz i d'altres ja cerquen profes!

I si no vos ho creieu, al tiempo.

Festa de presentació del

BLOC PER MALLORCA

a la discoteca Asai

 c/ Porta de Santa Caterina, Palma

divendres 24 de novembre, a les 20,30h

NO HI FALTEU!

Avui matí s'ha firmat la constitució del BLOC PER MALLORCA.

Els dies de govern de la dreta a Mallorca i a les Balears estan comptats.

Aquí teniu el text de l'acord, un document que els historiadors valoraran en la seva mesura:

Acord constitutiu del Bloc per Mallorca[1].doc.pdf

Tripartit i nacionalisme

(publicat avui al Diari de Balears) 

Tripartit català i nacionalisme: una parella que està donant lloc a moltes consideracions i opinions. Per exemple: la "Plataforma pel Dret a Decidir", que és la principal entitat impulsora de la manifestació contra el nou Estatut català que va tenir lloc el passat mes de febrer a Barcelona, ha emès un comunicat que afirma que el nou Tripartit català "no permetrà avançar en el dret a l'autodeterminació". Aquesta Plataforma és (o almenys així és percebut) propera a ERC, cosa que situa el comunicat en la línia dels que retreuen a ERC la seva opció per un govern d'esquerres (PSC-ERC-ICV) en lloc d'un "front nacional" (CiU-ERC). No és una opinió aïllada: són molts, a Catalunya i també entre nosaltres, els que aquests dies han lamentat el que consideren gairebé una traïció d'ERC: repetir una coalició amb un PSC que acusen d'estar subordinat al PSOE en lloc d'haver possibilitat un govern convergent-republicà que tengués el nacionalisme com a senya d'identitat principal i com a element unificador gairebé únic.

Formula aquesta crítica, naturalment, aquell que prioritza la qüestió nacional sobre totes les altres. D'acord amb els que així argumenten, el "front nacional" és l'única aposta vàlida per afrontar el repte de les aspiracions nacionals catalanes. Obliden, però, que els votants d'ERC també tenen en compte la primera de les tres lletres que conformen les sigles del partit i que aquesta adscripció esquerrana situa el partit, en molts d'aspectes, més en sintonia amb socialistes i ecosocialistes que amb convergents. L'opció per fer "fronts nacionals" corre el perill de deixar de banda l'eix dreta-esquerra, que continua essent l'eix essencial per a la definició de posicions polítiques. La reedició del Tripartit suposa la possibilitat de continuar amb unes polítiques socials i territorials que la singladura tormentosa del govern Maragall havia deixat en segon plànol, i que són de signe ben diferent a les que ha estat proposant CiU durant la campanya electoral.

Podem afegir, de passada, que la crítica "nacionalista" a ERC per haver triat el PSC i ICV com a socis de govern, en lloc de CiU, no deixa de ser inconsistent, mirada amb deteniment. Especialment, perquè parteix del supòsit que una Generalitat presidida per CiU es mostraria més revindicativa en la qüestió nacional que el nou Tripartit, una suposició que no s'aguanta gaire si tenim en compte els tacticismes d'un Artur Mas i un Duran Lleida que havien jugat la carta de Rodríguez Zapatero com a valedor principal del pacte sociovergent.

L'important, en qualsevol cas, és que a Catalunya governa el que ara ha estat batejat com Entesa Nacional de Progrés, i que això és una notícia excel·lent per als que, a casa nostra, també volem avanços en l'autogovern, acompanyats de polítiques inequívocament progressistes en qüestions tals com la defensa dels serveis públics, les llibertats o la protecció del territori. Entre nosaltres, el nacionalisme gairebé "neutral" en les qüestions socials o ambientals no és el nacionalisme real de la gent que estima el país. Per dir-ho d'una altra manera: l'esquema polític que millor reflecteix el mapa sociològic de les Balears no és el conformat per un PP, un PSOE i un nacionalisme atent només a la qüestió nacional, i de posicions desdibuixades en la resta d'assumptes, sinó el conformat per un PP, un PSOE i un tercer espai en què conflueixen els que volem més autogovern, més defensa de la llengua, més protecció del territori, més justícia social, més igualtat de drets i més solidaritat.