miquel àngel llauger

Premissa A: hi ha una manifestació contra la corrupció. Premissa B: van uns altres i monten una contramanifestació. C. Conclusió: la contramanifestació és a favor de la corrupció. Digueu-me sofista, però intentau rebatre el sil·logisme, i fracassareu: és irrefutable.

Un altre. Premissa A: a la contramanifestació l'objecte principal d'eslògans i pitades era el PSOE. Premissa B: el PSOE ni apareix a la manifestació contra la corrupció. Conclusió: si hem de confiar en el PSOE per desallotjar el PP del poder, estam arreglats.

El tercer. Premissa A: a la contramanifestació hi ha molta gent de la tercera edat. Premissa B: prop del lloc de la contramanifestació hi ha, aparcats i buits, els autocars que utililtza S'Institut de Serveis Socials, controlat pel PP, per les sortides de gent de la tercera edat. Conclusió: vosaltres mateixos...

(publicat al Diari de Balears d'avui) 

Palma de Mallorca, dilluns dia 27 de novembre de 2006, 8.11 del matí. José María Rodríguez, secretari general del Partit Popular de les Illes Balears, conseller d'Interior del Govern de les Illes Balears i exregidor de Focs Artificials i Altres Valencianitzacions de l'Ajuntament de Palma, crida per telèfon Eugenio Hidalgo, exguàrdia civil, promotor urbanístic i batle d'Andratx. Segons la primera versió oferida per Rodríguez (d'ara endavant, l'Avisador), el crida per informar-lo que és dilluns i que són les vuit i mitja del matí. És una funció humil, però necessària: els batles de les Illes Balears necessiten començar la setmana amb una cridada de l'Avisador que els espolsi la ressaca del cap de setmana. Podríem iniciar una controvèrsia sobre si aquesta tasca justifica un sou de conseller, però el fet que aquesta versió de la conversa sigui radicalment falsa ens ho estalviarà.

La transcripció de la conversa, publicada i no desmentida, revela que l'afició de l'Avisador per la distorsió de la veritat arriba a extrems inversemblants. Per començar, ni tan sols va informar Hidalgo que era dilluns, un recordatori necessari per a qui pateix una lamentable confusió entre dies laborables i dies festius: s'havia passat el diumenge al despatx, en una minuciosa feina de destrucció de documents. L'Avisador no va tenir temps d'exercir de calendari perquè no volia preàmbuls: La información es que sería hoy. L'Avisador, amb la transcripció de la conversa ja publicada a la premsa, nega que això sigui un avís, i ens recorda la seva condició de responsable del codi ètic del PP, un document que té per al partit un valor comparable al que té per a Eugenio Hidalgo la normativa urbanística. La senyora Estaràs amenaça de demanar a la Fiscalia que actuï contra els mitjans que varen avisar del fet que l'Avisador havia avisat, una petició al Ministeri Fiscal que podria constituir delicte ecològic per tudadissa de paper.

Avançant en la conversa, Hidalgo recorda a l'Avisador que a las 11 quedábamos hoy en el gabinete de Presidencia, el presidente, tú, Perera y yo si mal no recuerdo. El presidente podria ser el de la comunitat de veïns: no seria una mentida més inversemblant que les altres que s'han dit entorn d'aquest afer. Tanmateix, podem suposar que és Jaume Matas, president infatigable i compromès amb el seu projecte polític, no només perquè ja s'havia reunit amb Hidalgo dos dies abans, sinó per la seva disponibilitat, ja demostrada amb Bitel i Mapau, a posar-se al timó dels casos de corrupció d'envergadura suficient. Joan Mesquida, cap dels guàrdies civils i peça important d'aquesta conspiració múltiple (fiscals, guàrdies civils, polítics, premsa) contra el PP, pot esser acusat amb justícia d'haver desbaratat una reunió que Jaume Matas ja tenia a l'agenda.

L'Avisador diu que no sabia res del que s'acostava, però Hidalgo li recorda que li havia de tenir preparada la instància de baixa de partit. No tenia notícia de cap actuació judicial, i per això, per interpretar-lo bé quan diu que parlarà amb Rafael Perera para preparar, para que esté pendiente, para coger el auto en mano, cal tenir present que utilitza auto en el sentit de coche i que ha contractat el prestigiós penalista com a xofer.

A continuació vénen les consideracions sobre què succeeix si la cosa recau més damunt «el director general» que damunt Hidalgo: nos toca de refilón pero no es igual ¿eh?. Hi ha un «nosaltres», per tant, que inclou l'Avisador i Hidalgo, però que exclou qualque Massot, i que promet moltes sorpreses per al futur més o menys proper. La conversa acaba, com no podia ser d'altra manera, amb una varonil abraçada de bons amics: Un abrazo. Adiós amigo, adiós.

José María Rodríguez (d'ara endavant, l'Avisador) va cridar per telèfon Eugenio Hidalgo dues hores abans de la seva detenció. La cridada de l'Avisador va permetre l'ex-batle d'Andratx destruir molts de documents comprometedors.

Ja sé que ho heu llegit als diaris, perquè avui ve a la portada de tres dels quatre diaris locals (endevinau quin és l'altre!) i de El País. Si faig un post amb aquesta notícia és perquè avui matí l'Avisador ha anunciat en roda de premsa que es querellaria contra tots els mitjans que han publicat aquesta notícia, i m'honoraria molt que m'inclogués en les seves querelles.

Per cert, que l'Avisador ha manifestat que només va cridar el batle d'Andratx per avisar-lo que era dilluns. Descobrim, per tant, que la funció del conseller d'Interior és cridar els batles a les 8.30 del matí per informar-los sobre el dia de la setmana en què es troben. Hauríem de'estudiar si la tècnica fa possible automatitzar aquesta feina, cosa que ens permetria estalviar-nos el sou de l'Avisador. 

Ahir vaig participar al programa Mira lo que hay de Carlos Dávila, a IB3. Tenc moltes coses a contar-vos...

Primer de tot: la repugnant connivència entre el director del programa i el "convidat" per part del PP, José María Rodríguez (a partir d'ara, l'Encobridor). Fa un parell de dies, la responsable de premsa d'Esquerra Unida-Els Verds rep una cridada convidant a participar al programa a "Miquel Ramon o Miquel Àngel Llauger". És a dir: no a un representant d'EU-EV que nosaltres designem, ni tampoc a una persona en concret, sinó a una d'aquestes dues. Després d'anar al programa, la cosa s'entén: les instruccions venien de l'Encobridor, que, en la deplorable estratègia de confusió del PP, ens tenia preparades acusacions ad hominem. La meva era, ni més ni menys, que relacionar el creixement urbanístic d'Andratx als anys 70 amb la feina de mon pare com a Delegat del Ministeri d'Obres Públiques en aquell temps! No sé si denota més desesperació, més curtor, o més baixesa moral, per part de l'Encobridor.

Una altra mostra de la poc dissimulada tendenciositat del programa. A mitjan programa l'Encobridor recorre a un clàssic del ventilador del nostre PP: Margarita Nájera. Llavors, el director del programa, en to casual diu alguna cosa com: "Por cierto, ya que cita usted a Margarita Nájera, en el programa hemos preparado un pequeño video sobre ella. Adelante video". Espectacular.

Un detall més: a l'arribada a les instal·lacions d'IB3, em rep algú que es presenta com alguna cosa així (no record exactament) com "subdirector" del programa, i que utilitza la patètica tàctica de fer-se el col·lega i intentar fer-me creure que ell és alguna cosa així com el defensor de les posicions d'esquerra al programa. "No te achantes", em diu. Vestit de manera informal, després resulta que és el responsable dels més que tendenciosos videos del programa.

Qui érem? Per part dels polítics, l'Encobridor i jo mateix. Per part dels periodistes, Carlos Dávila, Isabel Durán, Javier Alarcón (és a dir, tres de línia PP duríssima) i Rafa Gallego. Algunes pinzellades sobre aquests professionals de la informació:

Javier Alarcón dirigeix el magazin diari d'IB3 Ràdio. No l'he escoltat mai, però després d'haver-lo vist actuant com a defensor virulent del PP ja entenc quina és la imparcialitat informativa de la nostra ràdio pública. En castellà, naturalment.

De Carlos Dávila ja deveu saber que al seu programa dels temps d'Aznar El tercer grado, de TVE, es va fer famós per entrevistes glorioses com la que va fer al suposat "historiador" franquista Pío Moa. Si voleu saber més sobre Dávila, clicant aquí podeu escoltar un àudio en què diu de Boris Izaguirre que és un "abreculos" que a qualsevol país normal estaria a la clandestinitat. O clicau aquí per llegir una entrevista en què parla del seu llibre La Gran Revancha. La deformada memoria histórica de Zapatero, un volum que, entre altres desvarieigs, sembla apuntar la teoria que Rodríguez Zapatero és "masón". Us sona, als més granadets?

Isabel Durán, per cert i per acabar, és la co-autora d'aquesta joia de la historiografia.

Pinochet se'n duu els seus crims impunes a la tomba...

Efectivament, els ritmes dels processos biològics semblen ser més ràpids (i més previsibles) que els ritmes dels processos judicials, i el dictador xilè se n'ha anat a l'altre món sense una condemna pels seus crims de guerra. N'hi haurà que confiaran que la justícia divina pugui completar allò que la justícia humana no ha sabut completar, però la impressió que preval és la de la decepció de no haver-lo vist escoltar, dret al banquet dels acusats, una sentència condemnatòria.

Pinochet és ja, per a la història, tant el dictador atroç com el "cas Pinochet", un episodi judicial que ens deixa un gust agredolç.

Un gust agre, perquè resulta una humiliació per a les víctimes que un ministre britànic denegui una extradició al·legant el fràgil estat de salut de qui encara havia de sobreviure nou anys a la petició d'extradició. Un gust agre, per l'oportunitat perduda de superar el desinterès interessant que els estats mostren a l'hora de posar en pràctica mecanismes de justícia universal. Un gust agre, perquè és difícil evitar la sensació que el sistema judicial protegeix més als botxins que a les víctimes.

Però els que no abandonam del tot les ganes de veure la botella mig plena, també podem quedar-nos amb el gust dolç d'un cas que ha fet que la justícia universal deixi de ser una curolla per a acadèmics per esdevenir un assumpte de l'agenda i de l'actualitat polítiques. Amb el gust dolç d'un tribunal britànic que concedeix una extradició (denegada després pel govern) al·legant que la immunitat del cap d'estat no és aplicable perquè torturar, ordenar tortures o tolerar tortures no són coses que es puguin considerar que entren dins de les funcions d'un cap d'estat. Amb el gust dolç de veure avanços en la lluita contra la impunitat, com la consideració de les desaparicions forçades com a tortures dels familiars dels desapareguts o com l'aplicació de la imprescriptibilitat dels delictes de tortura.

"Que en la mort el persegueixi la nostra memòria", que deia la cançó.

Telegrames de Jerusalem

(publicat al Diari de Balears d'avui)

Fotos simbòliques. Cada cantonada de Jerusalem es una foto que simbolitza la complexitat i la insensatesa del conflicte: uns soldats que revisen la motxilla d'uns infants palestins de vuit anys que volen passar per la plaça del Mur de les Lamentacions, una casa amb càmeres de seguretat i bandera israeliana al balcó en un barri de població palestina, uns infants amb la kippa ortodoxa jugant al futbol en una plaça de la ciutat vella protegits per l'exèrcit. Si una imatge val més que mil paraules, una passejada de dues hores per Jerusalem equival a milions de duríssimes paraules.

El Mur. Jerusalem Est és una ciutat àrab sotmesa a la guerra de baixa intensitat de les demolicions de les cases dels palestins, la construcció d'immensos assentaments israelians i la serp de formigó de vint metres d'alçada d'un mur que trenca famílies i que fa inassolibles l'escola on sempre havien anat els infants del barri o l'hospital més proper. El sentiment d'humiliació que ha de sortir de tot plegat gairebé es respira. Al barri d'Abu Dis, entre molts d'altres graffiti, algú (una romàntica brigadista nòrdica?) ha escrit Make love, not walls.

La pregunta del milió. El conflicte avança cap a la solució o empitjora infinitament i sense remei? He sentit moltes respostes, ben diverses, a la pregunta del milió. Tanta diversitat no impedeix una certa conclusió global: no hi ha dades que justifiquin cap optimisme a curt termini, més aviat al contrari, però hi ha també la sensació que, un dia o l'altre, al final del camí, gairebé perquè no queda més remei, s'arribarà a la solució dels dos estats per a les dues nacions.

Un acudit molt trist. Sent més de dues i de tres vegades la mateixa idea: la solució està escrita. Hi ha desenes de plans de pau i de fulls de ruta, i tots diuen gairebé el mateix: fronteres del 67, Jerusalem capital compartida, reconeixement simbòlic i implementació realista del dret al retorn dels refugiats, evacuació dels assentaments amb algun intercanvi territorial per mantenir-ne algun. Que costi tanta sang arribar a un final que ja està dibuixat resulta (com em deia un jove que es dedica a dedica a denunciar l'actuació de l'exèrcit israelià als territoris ocupats) un acudit molt trist.

Salvar Israel. Em crida l'atenció el sentiment que expressen alguns activistes per la pau o pels drets humans de fer la seva tasca de denúncia per salvar Israel. El seu objectiu té, així, un sentit de signe ben diferent a la caricatura segons la qual aquests homes i dones són traïdors i antisemites. Volen salvar Israel no sols d'una perspectiva de guerra inacabable amb tots els seus veïns, sinó de la degradació moral i la renúncia als valors democràtics que l'ocupació significa per a la nació ocupant. En alguns casos, aquest objectiu s'acosta a la missió de recuperar el somni sionista original. Un jove pacifista, amb la kippa dels jueus religiosos al cap, conta que denuncia les violacions dels drets humans als territoris ocupats per reconciliar-se amb el seu país. 

Museu de l'Holocaust. El Museu de l'Holocaust és un magnífic memorial del que va significar l'extermini industrial de sis milions de jueus. La meva visita coincideix amb la d'un grup d'una trentena de joves que deuen estar fent el servei militar. Van vestits de soldats, i segueixen les explicacions d'un guia. Que la joventut israeliana conegui el capítol més tràgic de la història del poble jueu em sembla just i necessari. Que aquest ensenyament formi part de la instrucció militar em deixa amb les ganes de preguntar-los quina conclusió n'extreuen, del Museu, respecte de com ha de comportar-se el seus país amb els palestins.

Als afores de Jerusalem, al Turó de les Oliveres, hi ha l'església del Pater Noster, erigida al lloc on Jesucrist va ensenyar als seus deixebles l'oració principal del cristianisme. El jardí i el claustre d'aquesta església estan decorats amb rajoles que reprodueixen el parenostre en centenars de llengües: romàniques, cèltiques, semítiques, ameríndies, africanes, asiàtiques, etc.: una ben interessant mostra de la diversitat lingüística (i d'alfabets) del món. El valencià té el seu parenostre propi, a molts de metres del català. Per si l'Orient Mitjà no fos una terra prou complexa, els valencians hi han duit el seu particular conflicte linmgüístic.

Notes andritxoles

(publicat al Diari de Balears d'avui)

Conclusions. La conclusió optimista és que és el principi de la fi de la impunitat, i que, una vegada que ha guaitat la punta, surtirà tot l'iceberg. La conclusió pessimista, que pot ser la realista, és que la corrupció es paga quan supera el llindar de l'obscenitat absoluta, mentre que encara hi ha camp lliure per a la corrupció a la menuda.

Regla de tres. El volum de ciment abocat sobre un àmbit territorial determinat és directament proporcional a K, essent K l'índex de corrupció de la vida política al territori en qüestió. En termes mèdics: les patologies urbanístiques van associades a disfuncions de la salut democràtica, i el restabliment del malalt requereix un tractament combinat de la simptomatologia de tots dos aparells.

Record d'Andratx. Devia ser l'any 2000, o 2001, quan Esquerra Unida-Els Verds fèiem campanya en favor del Parc Natural de Tramuntana. En un acte explicatiu, al teatre de la Teulera, Marilena Tugores i jo vàrem ser increpats als crits de "Fidel Castro, a casa teva" i "No us fiqueu dins ca-nostra". El to irat d'un públic format per més de 200 persones ens feia témer per la nostra integritat. Asseguda enmig de tots, en un silenci complaent amb la grolleria insondable de l'auditori, la batlessa Margalida Moner. A la sortida, gent assenyada d'Andratx, ens va estar explicant llargament els manejos d'Eugenio Hidalgo, que ara vénen tan de nou al PP.

Traïció. Al PP, diuen, s'han sentit traïts. José María Rodríguez i Jaume Matas en el paper de donzella virginal gemegant pels enganys d'un seductor sense escrúpols resulten tan creïbles com Eugenio Hidalgo en el paper de filàntrop preocupat per la prosperitat del seu poble.

Marbella. La comparació amb Marbella és un dels tòpics del moment, així com les reaccions escandalitzades i ofeses d'alguns. Marbella, en aquest ús, no és un lloc geogràfic, sinó l'arquetipus platònic de la corrupció urbanística: explosió del ciment, batles esperpèntics, llicències il·legals, societats fantasmes, euros en quantitats de sis xifres, corruptes de mansions i cotxes ostentosos. Andratx, i el conjunt de Mallorca, són bocins de la realitat sublunar que participen del model de Marbella fins al punt que li disputen el lloc a l'univers dels Arquetipus.

Què s'ha de fer? Què podem fer per lluitar contra la corrupció? Reforçar el règim d'incompatibilitats? Fer extensives les incompatibilitats a tècnics, a cònjuges, als anys posteriors al càrrec? Reforçar el règim de transparència sobre el patrimoni dels polítics? Fer-lo extensiu a tècnics i cònjuges? Penalitzar el transfuguisme? Dotar de més mitjans les fiscalies anti-corrupció i de medi ambient? Prendre's seriosament la disciplina urbanística, creant mecanismes supra-municipals per fer-la efectiva? Resposta òbvia: tot això, i més.

Olé tus huevos. Entre les reaccions del carrer que recull un programa de televisió, predomina la línia "ja es veia venir", però també surten el "si ell no ho hagués fet ho hauria fet un altre" i fins i tot un "ho ha sabut fer, olé tus huevos". Aquesta admiració cap al poca-vergonya, tan mallorquina, tan pre-democràtica, tan trista.

Obres d'art. L'art, víctima col·lateral de tot plegat, reduït al paper de lingot d'or, d'objecte adequat per al camuflatge dels enriquimentrs il·lícits i per al blanqueig de capitals. ¿Quin artista no farà un quadre tement que acabi penjat a l'excusat d'un batle-constructor, o d'un zelador poc zelós? O sospirant perquè sigui així, ja que aquesta és la nova mesura de l'èxit artístic.