miquel àngel llauger

(publicat al Diari de Balears divendres 30 de març) 

Encara no he vist Ubú Rei, el darrer muntatge de La Iguana Teatre, però record bé, entre d'altres espectacles de la companyia de Pere Fullana i Carles Molinet, La memòria d'en Julià, una aproximació lírica a la història d'una Mallorca marcada per la convulsió, El malalt imaginari, un Molière digne de companyies amb molt més suports i reconeixements institucionals, o Macbeth, una recreació moderna, minimalista i intensa d'un Shakespeare etern. No em perdré, per tant, aquest Ubú de La Iguana que, vistos els muntatges anteriors, us puc recomanar sense haver-hi anat.

Advertesc que no sóc, ni prop fer-hi, un expert en teatre, ni un seguidor atent d'aquells que no es perden cap novetat i tenen una visió completa del panorama escènic. Tenc, això sí, les hores de butaca necessàries per saber que La Iguana Teatre és una brillant realitat que mereixeria el suport de les institucions que es prenguin seriosament les frases rimbombants segons les quals protegir la cultura i la creació és fer país. Si aquesta voluntat de fer país amb la cultura fos general, haurien sonat moltes alarmes davant la denúncia, feta aquesta setmana per Iguana, de política clientelar, de parts i quarts, i de llistes negres per part de la Fundació Teatre Principal. La pròpia supervivència d'Iguana, a qui li ha estat dràsticament retallat el suport per haver gosat criticar la política teatral feta des del Consell, està en perill.

Ja dic que no sóc cap gran coneixedor del teatre. Fa molts d'anys, però, la política teatral feta des de l'Ajuntament de Palma em va permetre conèixer en viu el que significaven noms com Tadeusz Kantor, Lindsay Kemp o Dario Fo. La resta és història: va arribar Joan Fageda manifestant que a ell li agradava més en Xesc Forteza (que mereix tots els respectes, que té el seu públic, que compleix una funció: ja ho sé) que Dario Fo, i la política cultural de Cort va seguir estrictament el programa que enuncia aquesta mostra d'exquisidesa artística del nou batle. En la línia divisòria entre polítiques culturals que marca la disjuntiva entre Dario Fo i Xesc Forteza, Unió Mallorquina s'alinea amb Joan Fageda. En política teatral fa igual que en política de transports (les autopistes de Jaume Matas són les del Pla de Carreteres de Maria Antònia Munar), en política urbanística (Son Espases i les urbanitzacions de reconversió del Pla Territorial de Mallorca es fan amb el mateix ciment), o en polítiques socials (la Tercera Edat com a gran pesquera de vots). Unió Mallorquina se situa al costat de la dreta de totes les línies divisòries.

La coincidència de la denúncia de La Iguana amb la presentació de la reobertura del Teatre Principal, adequadament reformat, també posa de manifest cap a on van les preferències dels polítics quan es tracta de triar entre solidesa, criteri i seriositat, d'una banda, i inauguracions, pàgines de diari i glamour, d'una altra. Amb el Teatre Principal rehabilitat i obert, el Consell tendrà un continent perfecte per a una política teatral a la qual algú hauria de donar un contingut que partís del suport a la nostra gent de teatre que fa bona feina. Hauríem de mirar de sortir de la província. Ho feim?

(publicat al Diari de Balears d'avui) 

Ja hi som tots, al Bloc: el PSM, Esquerra Unida-Els Verds i Esquerra. S'acaba de firmar i fer públic l'acord mitjançant el qual ERC s'incorpora a la coalició que dissabte passat va omplir els carrers de Palma de banderes verdes. És una notícia, sense dubte, per la qual ens hem de felicitar. No fa falta que us expliqui que el procés no ha estat lliure de dificultats. Els partits polítics defensaven, ben legítimament, els seus interessos. Al cap i a la fi, una coalició és una suma de posicions polítiques properes però no idèntiques: altrament, n'hi hauria prou de fer una fusió. És lògic, per tant, que cada força vulgui quedar situada de la manera que li permeti la millor defensa del seu projecte. Al final, però, el que hem de destacar és l'esforç de generositat que han fet totes les parts, que posa de manifest que hi ha també un projecte comú que ha prevalgut sobre els projectes singulars: aquesta és la bona notícia per al país.

Amb Esquerra, el Bloc per Mallorca es completa. Ara hi som tots els que, des del començament, estàvem cridats a esser-hi. Això significa, per al Bloc, més gent i més força, més capacitat de proposta política, més atractiu per engrescar gent nova. El Bloc va néixer amb la vocació de ser més que una suma de sigles, i aquest Bloc «complet» també guanyarà en suport i en participació de persones que, sense tenir militància a cap dels partits que el conformen, s'identifiquen amb aquesta suma del nacionalisme progressista, l'esquerra transformadora i l'ecologisme polític. El Bloc és, en definitiva, l'expressió política d'una confluència que al carrer ja es dóna. La confluència entre els que diuen que ja n'hi ha prou de destrucció del territori, de manipulació informativa, d'atacs a la cultura i a la llengua, d'abandonament dels serveis públics. La confluència entre els que reclamen dels governs atenció a les persones, honestedat i estimació pel país. El Bloc és, vist així, no tant una unió conjuntural com una suma que molta gent reclamava com a natural i imprescindible. És, per aquest motiu, un projecte de futur, més enllà de la propera cita electoral.

La incorporació d'ERC al Bloc, sumada a la no presentació d'Entesa al Mallorca, deixa un mapa polític clarificat. A la dreta, hi ha el PP, acompanyat d'una UM que ha estat col·laboradora necessària de les polítiques de destrucció del territori d'aquesta legislatura. A l'esquerra, hi ha el PSOE (amb les limitacions de les seves timideses programàtiques i les seves obediències estatals) i el Bloc, component imprescindible de qualsevol alternativa de govern progressista per al país.

El Bloc per Mallorca ara conformat també guanya, naturalment, en capacitat per determinar el canvi polític al país. El Partit Popular és ben conscient que l'èxit electoral del Bloc serà la clau de la pèrdua de les seves possibilitats de continuar governant. Per això és previsible que s'intensifiqui la utilització partidista dels mitjans de comunicació públics, les campanyes de persecució contra dirigents de partits polítics i d'entitats ciutadanes crítiques, la satanització dels moviments socials que qüestionen les polítiques del govern Matas. El Bloc tendrà tota la força per fer de la denúncia dels casos de corrupció un element important de la campanya, i de contribuir al mateix temps a una campanya en què el lloc central l'ocupi l'intercanvi de propostes polítiques. En aquest terreny, hi tenim molt a guanyar.

Avui matí hem signat i hem fet públic l'acord d'incorporació d'Esquerra Republicana al Bloc per Mallorca. És, sense dubte, una notícia per la qual ens hem de felicitar.

El procés no ha estat lliure de dificultats (no fa falta que ho juri, no?). Els partits tenien legítims interessos a defensar. Al final, però, hem de destacar l'esforç de generositat i de visió de futur fet per totes les parts.

Amb Esquerra, el Bloc es completa: ara hi som tots els que, des del començament, estàvem cridats a esser-hi.

Tenim ara més Bloc: més gent i més força, més capacitat de proposta política, més atractiu per engrescar gent nova, més possibilitats per determinar el canvi polític al país.

Avui toca donar-nos l'enhorabona a nosaltres mateixos.

(publicat al Diari de Balears dia 16 de març)

Que el Parlament de les Illes Balears hagi estat el primer cos legislatiu espanyol i del món a adherir-se al Projecte Gran Simi pot donar lloc a mil bromes més o menys ocurrents i a mil caricatures de l'estil de si els ecologistes volem equiparar la condició humana a la dels ximpanzès. Si aquesta fos la nostra intenció, no faria falta recórrer a declaracions institucionals: basta fer una mirada al nostre voltant per comprovar que el 97,7% de codi genètic comú que tenim amb els goril·les sovint és inferior al 99,9% de coincidència en el comportament, especialment si parlam dels mascles de les dues espècies. En el cas dels ximpanzès, la seqüència d'ADN que hi tenim en comú arriba al 99,4%. El 0,6% restant explica Flaubert, Botticelli i Wong Kar-Wai (i fins i tot Josep Carner), però aquests són noms apreciats per bastant menys del 0,6% de les poblacions d'homo sapiens sapiens. I una altra cosa: també hem de cercar les arrels d'Auschwitz, Hiroshima i el Gulag als cromosomes que els nostres cosins primats no tenen.

La filosofia del projecte Gran Simi és tot el contrari del que pretenen fer creure els que en fan befa amb gesticulacions petulants que són versions no gaire refinades de les ganyotes dels orangutans. El projecte Gran Simi és l'humanisme dels defensors dels animals, en la mesura que demana una grau superior de reconeixement i de protecció per a les bèsties que ens són parentes més de prop. Establir una jerarquia, pel que fa al nostre deure moral de preservació de les espècies, i situar els grans primats per damunt dels rèptils o dels invertebrats, suposa autoestima (donam més valor als que més se'ns assemblen) i al mateix temps modèstia (reconeixem que tampoc no ens són tan llunyans).

El Projecte Gran Simi reclama que s'estableixin àrees de protecció per a goril·les, ximpanzès i orangutans, una mesura imprescindible per garantir la supervivència d'unes espècies sense les quals la biosfera seria moltíssim més pobra. Demana també que s'apliquin a aquests animals categories fins ara reservades als humans, com és ara la prohibició dels maltractaments o el dret a la llibertat. Res d'això no hauria de sorprendre si la societat també mesuràs el seu progrés pels avanços en sensibilitat cap a les espècies amb què compartim el planeta. El problema és que de vegades mesuram el nostre progrés pel grau de sofisticació de les bombes intel·ligents. Imaginau la seqüència que ho il·lustra: el ximpanzè de Kubrick que juga amb un os, amb nietzscheana música de Richard Strauss de fons, i de cop canvia el fotograma i, en lloc d'una nau espacial, apareix un tomahawk.

Si teniu animals a casa, mirau-los detingudament als ulls, de tant en tant. Jo ho feia amb en Turbo, que m'ha deixat aquesta setmana. Hi trobareu un indefinible aire llunyà de família, que us recordarà que som (ho deia Ferrater) parents de les bèsties. Però també percebreu la diferència insalvable, la que ens pot donar un cert orgull i la que ens hauria de fer sentir el pes de la responsabilitat. Si ens poguéssim mirar al mirall dels ulls d'un gran simi, encara ho veuríem més clar.

1. El PP de Balears no ha guanyat mai unes eleccions dos mesos després d'una manifestació en què surten al carrer 60.000 persones. Primera conclusió, per tant: el PP perdrà les eleccions del 27 de maig.

2. La marea de banderes verdes del Bloc ha estat impressionant. Segona conclusió: el Bloc treurà un resultat molt millor del que se li augura.

3. La protesta contra la manipulació i la intoxicació informatives era constant. Tercera conclusió: totes les mentides que a partir d'ara diguin El Mundo i TeleMatas se'ls tiraran en contra.

4. El nou govern i el nou CIM que surtin de les urnes el proper 27 de maig hauran de tenir molt clar que la protecció del territori és la pedra de toc de la política balear. Quarta conclusió: si governam, que sigui per protegir amb contundència.

5. UM no hi era (no hi podia esser mai!) però jugava a mig esser-hi. Cinquena conclusió: només volem UM, en un futur govern, si se suma a un programa de protecció. Si no ha de deixar governar, que no hi sigui.

Ja n'hi ha prou és el nom d'una més que interessant iniciativa de gent dels moviments ciutadans de Mallorca: es tracta de dir "prou" a moltes coses (a la destrucció del territori, als atacs a la llengua,  la corrupció, als atacs a l'ensenyament públic, a la destrució del patrimoni, a la precarietat laboral), i fer-ho amb videos breus que vessen creativitat, càrrega crítica i bon humor. Els teniu a la web.

Una bona mostra: el video en que un director de diari madrileny amb retranques repeteix: "Yo estuve aquel día en Son Servera".

No us ho perdeu.

 

Diuen els papers que Miquel Ramis, portaveu del PP, va dir ahir que la manifestació en defensa de Mallorca de demà l'haurien d'encapçalar "Grosske, Llauger, Femenías, March, Joan Font i Nájera". La referència a la meva persona prové, naturalment, del que El Mundo (que és qui dicta la política del PP) anomena "la casa en medio de la playa de la familia del ecologista Llauger".

Que ho digui en Miquel Ramis té molts de dallonses. Primer, per l'actitud hipòcrita: un veïnat que s'afanya sempre a saludar afablement, i que després es fa eco de les mentides del pamflet preferit del seu partit. I segon, perquè havent estat batle d'Alcúdia coneix perfectament la situació de legalitat de la casa (altrament el podríem acusar de no haver-hi fet res!). I tant que la coneix: molts de capvespres hi passa per davant fent jogging. Deixem de banda, per obvi, el tic mafiós d'acusar algú pels pecats (falsos, en aquest cas) de la seva família.

Això em fa venir a la memòria una història que em varen contar una vegada. Diu que el Senyor, quan va crear la humanitat, va atorgar dues qualitats a totes les comunitats: als anglesos els va fer puntuals i flegmàtics, als alemanys treballadors i organitzats, als francesos romàntics i gourmets, etcètera. Quan va arribar el torn dels espanyols, el Senyor (que no va mirar prim amb la qüestió nacional, tot s'ha de dir) va dir que serien intel·ligents, bones persones i del PP. Quan un àngel auxiliar de la Creació li va recordar que el reglament només permetia concedir dues virtuts, el Senyor va decidir que els espanyols en tindrien dues, i només dues, d'entre aquestes tres.

És per això que els espanyols que són intel·ligents i del PP no poden ser bones persones. Els que són bones persones i del PP no poden ser intel·ligents. I els que són intel·ligents i bones persones no poden ser del PP.

M'ho havien contat com un acudit, però ara veig que és un relat verídic.

La premsa d'avui parla d'una proposició no de llei aprovada ahir a la Comissió de Defensa del Congrés dels Diputats instant el govern central a retornar els espais militars d'Alcúdia i de Pollença als ajuntaments i a l'ús públic. Ens hem de felicitar. La Base Naval de Pollença i les instal·lacions del Cap des Pinar de Pollença són espais sense cap interès estratègic que justifiqui el seu caràcter militar, i que són usats com a residència de vacances per a militars i les seves famílies. Han de tornar a estar a disposició de la gent de Pollença i Alcúdia, amb les mesures necessàries per garantir la seva conservació. El Cap del Pinar és un espai natural de gran valor, per al qual s'ha de regular un accés compatible amb un alt grau de protecció.

El que ens sobta és que s'atribueixi tota la iniciativa a ERC. Ja sé que això no és l'essencial, i molt menys ara que hem de ser col·legues de Bloc amb ERC (els déus saben que he estat un defensor d'un Bloc amb ERC). Però bé, aquest blog és un espai per a gent iniciada en política, i aquestes petites històries tenen un cert interès, encara que sigui com a xafardeig.

He cercat a la pàgina web del Congrés. Hi ha dues proposicions no de llei registrades: la primera en el temps, del grup IU-ICV (feta a instàncies d'Esquerra Unida-Els Verds de Mallorca) sobre l'ús públic i civil del Cap des Pinar d'Alcúdia (i del Polvorí del Puig de Santa Magdalena d'Inca), i després una d'ERC sobre el retorn dels terrenys i instal·lacions militars de Pollença al municipi.

A la web del Congrés no hi ha encara el diari de sessions de la Comissió de Defensa d'ahir. No sé, per tant, què va passar exactament. Imagín, però, que es va aprovar una proposició no de llei que era el resultat de refondre les dues anteriors, o el text d'una de les dues al qual s'hi va incorporar el contingut de l'altra mitjançant una esmena.

No escric això amb cap ànim d'expressar greuges, només de reivindicar la part de mèrit que ens toca. En tot cas, cap a ERC hi va el reconeixement d'una bona política de comunicació i una bona coordinació entre la gent d'aquí i els seus portaveus al Congrés. A cadascú el que és seu.

L'important ara és que es faci efectiu aquest retorn. Ses Caletes (al Cap des Pinar) és un dels llocs més meravellosos de Mallorca per anar-hi a nedar.

I, per cert, què feia el PSOE votant en contra?

Miquel Àngel March és al punt de mira dels que pretenen tapar, amb pudent fum intoxicador, l'espectacle dels batles imputats, de la compra-venda de llicències, de les cintes comprometedores, de les cridades telefòniques dels consellers, de les denúncies per delicte urbanístic guardades al calaix.

Ningú no s'escapa del punt de vista d'aquests dissenyadors d'estratègies mediàtico-judicial-partidistes: representants polítics, és clar, però també portaveus de moviments socials, i, pel que es veu, els familiars dels representants polítics (un dirigent socialista ansdritxol és ara objecte d'una ferotge campanya amb motiu d'una casa del seu pare). La passa següent, en aquesta espiral mafiosa de la mentida que inclou càmeres ocultes pagades amb doblers públics i fotografies des d'helicòpters, seran els familiars dels dirigents de moviments socials.

Per a Miquel Àngel March, una abraçada solidària.

Per a tots els altres, una crida, més entusiasta encara, a la manifestació de dissabte qui ve. Veniu a dir "prou" a la destrucció del territori, i, de passada, a la corrupció i a la campanya bruta i intimidatòria.

Demà dicendres, a les 20.30, a veure "Una veritat incòmoda", la pel·lícula d'Al Gore sobre el canvi climàtic, al cine Metropolitan de Palma. No hi falteu.