miquel àngel llauger

... estoy en mi despacho...

(publicat al Diari de Balears divendres 15 de juny) 

Entre el 5 i el 10 de juny de 1967 va tenir lloc la Guerra dels Sis Dies, una contundent humiliació militar infligida per l'exèrcit israelià a les tropes d'Egipte, Síria i Jordània. El passeig victoriós va acabar amb l'ocupació, per part d'Israel, de la Península del Sinaí (posteriorment retornada a Egipte), els Alts del Golan (encara reclamats per Síria), la franja de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Oriental. Es compleixen, per tant, quaranta anys d'ocupació i de repressió militar per als palestins de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Est.

El quarantè aniversari de la Guerra dels Sis Dies hauria de servir com a ocasió per recordar que l'ocupació dels territoris palestins és l'origen i la causa principal d'aquest conflicte enverinat i crònic, que no té sortida justa i pacífica sense el final de l'ocupació i la creació d'un estat palestí independent i viable. És convenient aprofitar la data per recuperar algunes dades bàsiques, imprescindibles a l'hora de calibrar la injustícia històrica que pateix el poble palestí. No podem oblidar que el que actualment són els territoris ocupats (Cisjordània i Gaza), que han de constituir el futur estat palestí preconitzat per tots els plans de pau, representen només el 22% de la Palestina històrica, i menys de la meitat de l'estat àrab previst pel Pla de Partició amb què Nacions Unides va voler crear l'estat d'Israel l'any 1947. La creació d'un Estat palestí sobre aquest terreny minvat (premissa acceptada fins i tot per Hamàs, encara que de forma poc declarada) suposa partir d'una immensa renúncia històrica. I tampoc no convé oblidar la política de l'Estat d'Israel als territoris ocupats: creació de colònies, operacions militars de repressió, annexió de terres palestines, construcció del Mur, fragmentació del territori palestí, etc. El mínim que se'n pot dir és que ha estat manifestament contrària a la legalitat internacional i, sobretot, destructora de qualsevol possibilitat d'avançar cap a la pau.

El juny de 2007, el conflicte d'Israel / Palestina, naufragades totes les iniciatives de pau, continua essent una espiral de sang i de fonamentalismes. La societat israeliana s'oblida els seus greus problemes de vertebració nacional gràcies a l'obsessió per la resposta militar, mentre que la societat palestina se situa al caire de l'enfrontament civil. La situació humanitària per als palestins és catastròfica: l'ocupació militar israeliana ha ofegat l'activitat i ha creat una depressió econòmica que es tradueix en xifres escandaloses de desocupació, misèria extrema o desnutrició.

Per fer possible la sortida al conflicte són necessaris el diàleg i la voluntat política. S'ha d'apel·lar al seny de totes les parts, i s'ha de rebutjar qualsevol utilització de la violència. El que no s'ha de fer, però, és presentar com una topada irresoluble de religions, o com un conflicte simètric entre enemics irreconciliables per naturalesa, el que és bàsicament un conflicte d'ocupació. Molt menys encara, se l'ha de presentar com un enfrontament entre un estat democràtic i el terrorisme: un estat ocupant no és un estat democràtic. La societat internacional ho hauria de tenir clar: per acabar amb un conflicte que se situa al cor geogràfic i simbòlic de la topada global entre Occident i l'Islam, la prioritat és restablir la legalitat: posar fi a l'ocupació. A partir d'aquí, es parla d'altres coses. Amb quaranta anys d'ocupació n'hi ha prou.

(publicat al Diari de Balears d'avui) 

No aprenen: perden les eleccions per tractar els ciutadans com si fossin beneits, i encara hi tornen. Esperem que el saludable exercici de l'oposició els faci entendre que embullar la gent no surt a compte.

Durant la campanya electoral, el Partit Popular va treure al carrer tota una sèrie de cartells electorals amb promeses programàtiques. Una d'aquestes tanques afirmava una cosa així com «reduirem les emissions de gasos hivernacle en un 30%». Si haguessin promès que farien assumir responsabilitats polítiques a tots els seus càrrecs implicats en casos de corrupció no hauria estat més creïble: el partit que vol gasoducte i cable, que ha multiplicat els quilòmetres d'autopistes i que s'ha oblidat del transport públic es posa a parlar de reducció de gasos hivernacle!

Jaume Font és un recalcitrant practicant de la comptabilitat creativa pel que fa a les emissions de gasos hivernacle. La seva teoria més celebrada és aquella segons la qual l'arribada del cable elèctric suposarà la reducció de les nostres emissions, en el surrealista benentès que es tracta d'un consum energètic que, com que no procedeix de cap central ubicada aquí, no hem de comptabilitzar entre les nostres emissions.

Aquesta setmana, ja com a conseller en funcions, hi ha tornat. Ha declarat que l'arribada del gasoducte permetrà superar els objectius de Kioto. No sé quines operacions aritmètiques ha fet, però és més fàcil de creure que la mare de Déu nom Joana que donar per bones aquestes previsions. Kioto fixa que l'any 2012 les emissions de gasos hivernacle han de ser, com a màxim, un 15% superiors als nivells de 1990. Ja hem superat el 60% d'increment, i continuam pujant. No s'entén com l'arribada del gas natural, per ella tota sola, pot fer possible un capgirament tan espectacular de les xifres, per molt gran que sigui el diferencial de netedat del gas natural respecte dels altres combustibles fòssils.

Jaume Font també s'ha referit a l'augment del nombre dels passatgers d'autocars i de tren com a xifres indicadores de futures reduccions d'emissions de gasos hivernacle. Tanmateix, no és difícil entendre que l'augment dels usuaris del transport públic no contribuirà a cap reducció d'emissions contaminants si no va acompanyada d'un descens paral·lel en la utilització del cotxe privat. Cosa que, no cal dir-ho, la política de construcció d'autopistes del govern de Mabel Cabrer no ha afavorit, precisament. L'escalfament del planeta, que ha suposat per a Al Gore el premi Príncep d'Astúries i que centra les preocupacions del nou Secretari General de Nacions Unides, és, per als nostres governants en funcions, una altra matèria de publicitat política enganyosa.

Una nota final, lligant l'anterior amb l'actualitat del moment. Durant la campanya alguns hem repetit que la política territorial i de transport no ha estat la del PP sinó la del PP-UM: les autopistes de Matas i Cabrer són les del Pla de Carreteres aprovat al Consell de Mallorca. Convé recordar-ho, ara que és època de pactes. És més que desitjable que no governi el PP, però també és imprescindible que l'alternativa no ho sigui només de governants sinó de continguts de l'acció de govern: la protecció del clima és una de les múltiples raons perquè sigui així.

Miquel Segura, candidat a Premi Nobel de Literatura (especialment per la novel·la d'èxit mundial Els informes Mapau), va publicar dilluns passat, a Ultima Hora, una verinosa columna contra els dirigents del Bloc i, molt singularment, contra la meva humil persona: citava el meu nom dues vegades i hi posava la meva foto. Ens acusava, sobretot, de ser gent venjativa i amargada que s'alegra de les desgràcies alienes, com es demostra en el fet de brindar per la pèrdua de la majoria absoluta del PP en lloc d'estar entristits pels resultats del Bloc.

Allò primer que crida l'atenció és l'acusació de ser rancuniosos, feta en un escrit que supura més mala bava que una folklòrica a Salsarrosa. Me l'imagín escrivint allò, mentre una fel més negra que el carbó li anava enterbolint la mirada. Un escrit molt insultant, efectivament, però no ofèn qui vol sinó qui pot.

Així i tot, em molestaré en contestar: sí, brindàvem per la pèrdua de la majoria absoluta del PP. No perquè siguem venjatius, sinó perquè és una bona notícia: per al territori de Mallorca, per a la salut del català, per a la qualitat d'IB-3, per a l'escola pública, per al futur del tren, per a la regeneració democràtica del país... Brindàvem pel mateix que brindava moltíssima de bona gent de Mallorca i de les Balears.

Alguns vàrem fer una breu concessió a la maldat, en el moment d'alçar la copa, i vàrem dedicar un glop de cava al cessament d'algun personatge sinistre.

Els paradisos fiscals són els autèntics forats negres de l'economia global. Sense recórrer a opinions d'antiglobalitzadors, podem citar l'informe de 1998 de l'OCDE afirma que "distorsionen els patrons de comerç i inversió", que "minen la justícia, neutralitat i acceptació social dels sistemes fiscals" i que "minven el benestar global". Carlos Jiménez Villarejo, en un recent article publicat a El Periódico, afirma que cal prendre totes les mesures per acabar amb aquests "anomenats paradisos, que ho són sobretot per als delinqüents, com a refugi dels capitals fruit del frau i de tota mena de tràfic il·licíts".

Doncs bé, l'amic José María Aznar acaba de ser fitxat per formar part del consell assessor de Centaurus Capital, un hedge fund, és a dir, una gestora de fons d'inversions especulatius. Un jugador en l'economia de casino mundial, vaja. Ni Centauris ni l'ex-president espanyol han dit res dels honoraris que mereixeran els savis consells d'Aznar.

Centaurus té una cartera d'inversions de 3.350 milions d'euros, quantitat superior als pressuposts generals de la nostra comunitat autònoma, o al PIB de Madagascar, un país de 18 milions d'habitants. Centaurus té la seu a Londres però opera des de les Illes Caiman, que és alguna cosa així com l'Arquetipus platònic del paradís fiscal.

Ja el veieu: reivindicant la Reconquesta, predicant la conducció alcohòlica i donant suport a l'evasió fiscal institucionalitzada!

(Publicat al Diari de Balears d'avui)

Les valoracions dels resultats electorals tenen una preocupant tendència a confirmar les opinions prèvies de qui valora o analitza. Succeeix, per exemple, amb la pèrdua de la majoria absoluta del PP: vista per un partidari d'una dreta centrada, és el resultat de la deriva a posicions de dreta dura; vista per un diari d'ultradreta, és atribuïble al «.cat» i al fitxatge de Maria de la Pau Janer. Tothom té dret a desbarrar, i els resultats electorals sempre ens donen la raó.

Amb els resultats del Bloc per Mallorca passa alguna cosa anàlega. Són satisfactoris al Parlament, discrets al Consell (la baixada de vot és mínima però un escó menys marca molta diferència) i dolents a Palma. Fins aquí, tots ens posaríem d'acord sense problemes. Les diferències vendrien a l'hora d'aprofundir en les anàlisis. Els que no veien la coalició amb bons ulls repetiran la salmòdia que el Bloc no ha sumat i tota la resta, que trobareu a teoritzadors diversos de la casa comuna del nacionalisme que ha pactat amb el PP i que no sabem si hi tornarà. Els partidaris del Bloc recordarem que, per separat, els resultats no haurien estat millors per a cap dels partits, i que el Bloc ha fet possible la pèrdua de la majoria absoluta del PP: amb això sí que tenim una dada ben inqüestionable.

A partir de les valoracions, cadascú sent reforçada la seva idea del que s'hauria d'haver fet. Els partidaris de propostes electorals nítidament nacionalistes, o inequívocament neocomunistes, o prístinament ecologistes, repetiran les seves receptes per al fracàs. Els que valoram en el seu valor real els gairebé 40.000 vots del Bloc per Mallorca sabem que un Bloc construït amb més temps, i amb més candidatures municipals bloqueres, hauria tingut més vots i més representació institucional.

I, lògicament, a la divergència d'opinions sobre el que s'hauria d'haver fet s'hi afegeix la diversitat de propostes sobre el que cal fer ara. Menys Bloc, diran alguns. És a dir, reforçar el perfil de cada un dels partits, prioritzar les banderes pròpies, deixar que plani el dubte sobre la concurrència conjunta a properes convocatòries electorals, no sortir de la dinàmica de la negociació contínua i de la incertesa sobre el futur del projecte. Només de pensar-hi, fa peresa.

Més Bloc, direm uns altres. És a dir, posar tot el pes possible sobre el projecte comú, crear espais de trobada entre els militants dels diferents partits, inventar fórmules de participació per a aquells que volen ser «directament del Bloc», començar a preparar les eleccions generals amb l'objectiu de situar un diputat a Madrid. Ho podrem fer si tenim clar que el Bloc és l'espai compartit dels que es mobilitzen contra la destrucció del territori, per l'autogovern i per la justícia, i si tenim clar que amb els que volen ser nacionalistes-frontissa s'hi pot pactar però són una altra gent. Tant en una situació de nous governs PP-UM, com en un context de governs de progrés, s'ha de seguir apostant per la construcció del Bloc. Només de pensar-hi, fa il·lusió.