miquel àngel llauger

Ser cuarentón té això: quan surten aniversaris de coses que varen succeir fa vint-i-cinc o trenta anys, un els pot lligar a records personals i fins i tot rememorar la participació pròpia. O sigui que avui vaig de batalletes.

Vint-i-cinc anys del 28 d'octubre del 82, la primera victòria del PSOE de Felipe González. Tenia dinou anys i varen ser la meva primera experiència amb les urnes. Una confessió: els vaig votar una mica, als socialistes. Dic "una mica" perquè unes eleccions generals permeten repartir molt: papereta del Congrés, una creu a un senador, una altra creu a un altre senador... Els Verds no hi eren, encara, i vaig repartir, sempre per l'esquerra, tot quant vaig poder. Vint-i-cinc anys després, no està malament sentir que tenc una petitíssima acció en aquell canvi. Una altra confessió, per acabar: no hi he tornat, a votar els socialistes.

Trenta anys del 29 d'octubre del 77, la històrica manifestació a Palma en favor de l'autonomia. No us ho creureu, però hi vaig anar. Feia primer de BUP a l'institut Joan Alcover, i vàrem organitzar un grupet de manifestants... No vull presumir de precocitat en la inquietud política: començàvem un curs, amb amics i amigues noves,  i teníem al·licients per passar aquell dissabte cavespre per la Rambla i per la Plaça Major que no eren d'ordre polític... Però hi era, i avui us puc donar la llauna amb batalletes!

El cosí catedràtic de física diu que tot això del canvi climàtic són cabòries, i  que si no sabem quin temps farà demà què hem d'anar a dir del que farà d'aquí a uns segles.

El cosí catedràtic d'història diu que el franquisme va ser un període de placidesa extraordinària, i que el juliol del 36 els militars varen haver de sortir a salvar Espanya dels desordres republicans.

El cosí catedràtic de filologia romànica diu que el mallorquí és l'evolució natural de la parla dels pobladors mallorquins previs a l'arribada dels infidels sarraïns, i que qualsevol semblança amb el català és pura coincidència.

El cosí catedràtic de dret civil diu que la unió entre dues persones del mateix sexe no pot constituir matrimoni, perquè resultaria impossible establir de quin dels dos s'ha de tallar la lliga i de quins dels dos s'ha de tallar la corbata al banquet.

El cosí catedràtic de biologia diu que la teoria de l'evolució de les espècies també són cabòries, i que hi ha registres fòssils de la serp que va oferir la poma a la malèfica Eva.

El cosí catedràtic de dret constitucional diu qe la crema d'un Hola on surt la infanta de Leonor, encara que sgui per encendre la xemeneia, dóna lloc a una pena de cadena perpètua.

Us contaré algunes confidències. Els grups polítics que conformam aquest nou pacte de progrés consensuam les coses abans de convertir-les en paper oficial: és un procediment raonable pel que fa a l'acció de govern però és un corsé molt estret quan es tracta de posicionaments polítics que no hi tenen relació directe.

Un exemple. Vaig proposar que la Comissió de Drets Humans del Parlament aprovàs una condemna al Mur amb què Israel ofega els palestins de Cisjordània. Podeu llegir aquí la proposta original:

PNL Mur.pdf

Ni els companys del Bloc, ni els grups d'Eivissa pel Canvi i del PSOE hi han tengut problemes. Amb UM, en canvi, el consens passava per descafeïnar tant la proposta que quedava buida de contingut. Em varen parlar del dret d'Israel a existir (com si el text el negàs), del dret d'Israel a defensar-se (com si l'annexió de terres ocupades fos una forma de legítima defensa), o de la denúncia de tota forma de violència (com si la proposta en justificàs alguna). Volien un text "més neutre".

Si no hi ha consens la proposta no es registra, havíem quedat així. Però per registrar-la desfigurada, tampoc no val la pena.

En fi...  Si la impossibilitat de treure endavant polítiques de canvi fa insostenible el pacte (una possibilitat que existeix), ja podrem expressar la nostra posició sobre tot allò que vulguem.

A les generals, en Bloc

(publicat avui al Diari de Balears) 

El proper mes de març hi ha eleccions generals. Sembla evident pensar que les forces polítiques que ja vàrem concórrer conjuntament a les eleccions generals de 2004 i, en l'àmbit de Mallorca i Eivissa, a les autonòmiques del passat mes de maig, hem de repetir joint venture. No està de més, però, recordar la necessitat de renovar el compromís i, especialment, la urgència d'anar per feina: s'ha d'acordar una candidatura, redactar un programa i dissenyar una campanya, ni més ni menys.

Hi ha un primer objectiu, obvi, que és el d'aconseguir que les Illes Balears aconsegueixin un representant al Congrés dels Diputats que no estigui sotmès a la disciplina de grup dels dos grans partits estatals. L'experiència d'altres territoris mostra que els diputats que no són del PP ni del PSOE tenen més capacitat, lliures d'aquesta limitació, d'exercir un paper de genuïns representants dels interessos de la circunscripció d'origen. A les Balears, tradicionalment no concorrien a les eleccions generals candidatures amb possibilitats reals d'aconseguir aquest diputat, o aquesta diputada, d'obediència estrictament balear. El març de 2004 ho varen impedir les circumstàcies extraordinàries en què es va votar, sota l'impacte dels atemptats d'Atocha i de la grollera desinformació del govern Aznar. El març del 2008 és l'ocasió.

El Senador autonòmic del Bloc està demostrant, amb només tres mesos d'escó, el paper que pot jugar algú arribat a les Corts representant aquells sectors socials que se senten del progressisme, del nacionalisme i de l'ecologisme. Des de posar de manifest les greus mancances del nostre finançament, fins a plantejar reivindicacions ben concretes de la nostra gent, la feina a fer és molta i engrescadora. Posar la nostra veu al Congrés dels Diputats seria una extraordinària passa endavant.

Hi ha un objectiu secundari, que és el de la pròpia consolidació del projecte de col·laboració entre PSM, Esquerra Unida, Els Verds i ERC: el projecte de Progressistes, en la denominació usada per a les generals de 2004, o del Bloc, en la denominació feta servir a Mallorca per a les passades autonòmiques. S'ha de veure quina és la denominació més adequada, i s'han d'acabar de perfilar altres aspectes més aviat formals de la futura coalició: coses que no són l'essecial. Allò important és que els que ens sentim de Progressistes, o del Bloc, mantinguem alta l'autoestima (no hi ha per menys: sense el Bloc no hi hauria hagut govern progressista a les Illes Balears i a Mallorca) i mantinguem davant la nostra gent i davant l'electorat la continuïtat en la línia política. Alguns entenem que el Bloc cobra sentit si té, per dir-ho en termes militars, fondària estratègica.

Oberts a més gent? Un projecte que es caracteritza sobretot pel seu esperit de suma no pot estar mai tancat a noves incorporacions, quedi clar. Això sí: ha d'estar obert a tots els que sintonitzin amb l'ideari de progressisme, d'avanç en l'autogovern i de protecció del territori, a tots aquells amb qui sigui possible oferir un projecte creïble. Com més siguem, millor. Si defensam el mateix.

A la seva inefable columna, en Miquel Segura escrivia, dilluns passat, sobre una concentració antimonàrquica esdevinguda a Sa Pobla dies abans. I escrivia: "...  vistas las fotografías publicadas en la prensa, juraría que por ahí andaba el diputado Llauger..."

Idò, vés per on, juraries en fals: mentre tenia lloc aquesta concentració, dijous dia 12 a les 18h, jo era a l'aeroport del Prat del Llobregat, arribat de Palma i en trànsit cap a Bilbao.

De la meva imaginària presència, que en Segura juraria, a la concentració de Sa Pobla, se'n segueix, com a conclusió extraordinària, la incongruència de ser republicà ocupant un escó en un parlament autonòmic gràcies a una constitució espanyola que consagra la monarquia (tot això, amb profusió de majúscules, a la prosa d'en Segura).

Falsa la base factual, i sofístic l'argument: rigor periodístic, se'n diu. Afegit a mania persecutòria, en aquest cas.

Ja tendrem temps de perfilar la qüestió, durant els propers dies, però vagi per endavant el titular, per fer ambient: a les generals alguns hi volem anar en Bloc.

I, d'altra banda, no acabam de veure possible anar-hi amb els que fa tres dies que governaven amb el PP i que ja s'estan començant a posar el fre (heu llegit les informacions sobre les seves reticències a una llei de mesures territorials amb contingut proteccionista?) a les possibilitats de fer algunes coses interesants. 

(publicat al Diari de Balears)

Acusau-nos d'estar aferrats a les cadires, si voleu: us reconeixerem que des de divendres passat les trobam més incòmodes. Acusau-nos de no tenir principis, si us agrada aquest recurs fàcil, i us respondrem que res no ens preocupa més que ser fidels als nostres compromisos, i, també, que l'ètica dels principis necessita el complement de l'ètica de les conseqüències. Però no ens acuseu de no donar la cara. Abans de divendres, divendres mateix i després de divendres, ens hem manifestat tots: en Biel, n'Eberhard, na Nanda, en Joan, na Fina, l'altre Biel, en Toni, jo mateix. Per si hi havia dubtes, jo hi torn.

Divendres passat els del Bloc no teníem el cor xapat: el teníem, tot ell, atacat d'un infart de frustració i de desencís. Cap ambigüitat: hem mantingut la mateixa posició, abans i després de les eleccions, i la mantenim abans i després de la decisió. Son Espases és la pitjor ubicació per al nou hospital de referència. Ho és per motius que tenen a veure amb la configuració urbana de Pama, amb la informació privilegiada que circula als sopars, amb les dificultats d'accés, amb la protecció de l'entorn de La Real. I ho és sobretot pel valor que havia adquirit com a emblema dels que surten al carrer a cridar que qui estima Mallorca no la destrueix.

Al president Antich, a qui retreiem la manca de visió política del que significa Son Espases, li hem d'agrair la lleialtat de deixar meridianament clar que el Bloc no comparteix la decisió ni en participa. Així i tot, la previsible esquerra que es flagel·la ha sortit en tromba a mossegar els que no sols no hem compartit la decisió sinó que hem dedicat hores i hores a oposar-nos-hi. Convé recordar l'obvietat: a qui s'han de demanar explicacions i certificats de coherència és als que han canviat de parer, no als que ens hem mantingut allà on érem.

El Bloc ha de justificar la seva permanència al Govern? El Bloc ha d'escoltar i  tenir en compte totes les opinions: totes tenen una considerable càrrega d'arguments i de motius. Al Bloc, per si algú en dubtava, ningú no pensa que la presència al govern s'ha de mantenir a qualsevol preu. El factor decisiu a l'hora de prendre una decisió difícil sempre és el mateix: el Bloc ha de fer el que respongui més al que espera d'ell el conjunt de la gent que hi confia com a factor de canvi. El Bloc deu obediència a milers de persones que volen més protecció de territori, més defensa de la llengua, més democràcia i més justícia social, i que el tenen com a referent polític: si el Bloc és més útil a aquesta gent, i respon més al que aquesta gent espera, ocupant seients del Consell de Govern, és allà on ha d'estar. I si és més útil fora del govern, doncs fora, només faltaria.

El passat mes de maig les urnes varen dictaminar que feia falta canvi. I, en una terra en què la qüestió territorial se situa al cor del debat polític i social, el canvi només pot voler dir canvi de política territorial. El disgust de divendres passat fa urgent tenir bones notícies en aquest terreny. Les necessita el Bloc, però sobretot les necessiten Mallorca i les Illes Balears. Ens hi afanyarem, segur, i posam les cadires al servei d'aquest objectiu. Ara bé: si en lloc d'arribar les alegries s'acumulen les frustracions, la situació esdevindrà de sostenibilitat més que problemàtica. Per a la presència del Bloc al govern, per descomptat, però també per al nostre futur com a país del qual en puguem estar orgullosos.

El PP segueix removent entusiàsticament la qüestió de la crema de fotos. Al darrer post ja m'hi he referit: ni crec que hi hagi delicte ni crec que hi hagi lloc per a tant de rebumbori ni m'agrada l'estètica de bruixeria de la crema d'imatges de persones.

En canvi, crec en la barra lliure per riure-se'n de tot i ho subvencionaria com a contribució a la salut mental de la població. Ho dic perquè el PP ara també treu una història d'un espectacle patrocinat el Consell en què es fa befa de la monarquia: em sap greu haver-m'ho perdut.

L'humor, aquest antídot contra la intolerància, aquest enemic de la barbàrie.

Cremar fotos del rei: tres apunts.

Primer: cremar fotos del rei ha de ser un delicte? La resposta no pot ser més senzilla: si cremar fotos de qualsevol altre ciutadà o ciutadana ho és, ho ha de ser, faltaria més. Si no, no. Faltaria més.

Segon: qui guanya i qui perd de l'estratègia boja de fer un gran ressò mediàtic de la crema de fotos i de posar fiscals i policies darrere els piròmans? El rei, teòricament protegit, perd: la resposta policial i l'aldarull provoca la multiplicació de les cremes. Els que volen presentar Catalunya i els nacionalismes com a reencarnació de Satanàs guanyen. Fixau-vos en aquest detall: les cremes de fotos s'estan repetint, aquests dies, per tot l'Estat, però els mitjans segueixen molt més interessats en una foto cremada a Lleida o a Girona que en una cremada a Madrid o a Gijón.

Tercer: als republicans ens toca aplaudir la crema de les fotos del rei? La crema d'una imatge d'una persona és un acte d'una intensa violència simbòlica. Jo podria aplaudir l'opositor birmà que es juga la vida per cremar l'efígie del dictador Than Shwe. El jove que crema la foto del rei d'Espanya no em fa l'efecte que tingui un excés de matèria grisa al cervell.

Tot segueix un guió més que previsible: Antich pronuncia la sentència de Son Espases, i els blogs i les webs es carreguen de mossegades contra el Bloc.

L'esquerra que es flagel·la és un clàssic. La compulsió de carregar contra els que no han pres aquesta decisió, s'hi han oposat, se'n senten decebuts i han deixat meridianament clar que no és la seva, un reflex condicionat dels de Pavlov.

Comprenem, i compartim plenament, la frustració de molts. I pensam que els que s'han deixat la pell en la lluita contra el disbarat de Son Espases saben on ha estat el Bloc.

De tots els que ens escridassen les acusacions de traïció i cinisme i complicitat, seria bo saber quants n'hi ha que han estat a més mobilitzacios contra Son Espases que la gent del Bloc.

Repetesc: salut i força al Bloc.