Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

El toro de Montu´ri

mllauger | 29 Abril, 2011 11:33

(publicat al Diari de Balears d'avui)

Estic decididament a favor de la protecció del toro de Montuïri. Em referesc, ja m'heu entès, a l'anunci d'Osborne en forma de silueta de brau situat entre Algaida i Montuïri, i ben visible des de la carretera de Manacor. I el que vull demanar, supòs que també ho heu entès, és la seva preservació tal com es troba avui mateix: pintat amb els alegres colors de l'arc de Sant Martí.



¿Quines són les característiques que fan que un edifici o un altre element del paisatge urbà o rural sigui mereixedor de protecció patrimonial? Jo diria, improvisant una mica, que tres: l'excel·lència artística, la singularitat i la representativitat d'algun angle de la realitat social d'un moment determinat. El toro gay de Montuïri puntua alt en les tres categories.


L'excel·lència artística és evident. Les franges verticals sobre la silueta adusta del brau donen com a resultat una policromia paradoxal, un joc de contrastos entre allò a què remet la silueta original (l'Espanya antiga, la societat que fa de la crueltat un espectacle, el brandy para hombres) i l'alegria subversiva i moderna que ens encomana la bandera dels colorins. Segur que un bon crític d'art hi podria descriure influències del pop art i de l'art conceptual.

La singularitat no necessita més demostració. Com tampoc no en necessita gaire el seu poder com a icona representativa d'una societat que ha viscut una ràpida transició des del patriarcalisme ranci en blanc i negre a l'acceptació despreocupada de la diversitat en les maneres d'estimar i de ser estimat (per part d'un percentatge molt important de la població, no de tothom, és clar). I, per descomptat, que sigui una obra molt recent no li lleva mèrit: no fa gaire el col·legi d'arquitectes feia pública la petició de protecció per a un grapat d'edificis contemporanis, alguns de fa quatre dies.

Se'm pot contestar que els toros d'Osborne el que mereixen és una protecció patrimonial tal com són originalment, és a dir, com a braus pintats de negre sotana, o negre ulleres de sol dels anys quaranta. N'hi ha que argumenten que aquest brau, a part de ser un emblema d'un moment històric d'una societat donada, és un prodigi del disseny avant la lettre. Tot això deu ser cert, i ha de servir per protegir les siluetes bovines que tan perfectament es compenetren amb els paisatges peninsulars d'immenses planes àrides. Jamón jamón, si us en recordau. Però al nostre dolç paisatge de turons, de pobles propers i de superfícies de conreu petites, segur que s'hi troba molt millor aquest toro enjogassat.

Aquest dissabte, diuen els papers, la Federació de Penyes Taurines, amb la col·laboració inestimable del Círculo Balear, restituiran el toro de Montuïri al seu estat anterior a l'acció benèfica de la policromia. No sé si hi som a temps, perquè algú hi posi remei. En cas contrari, el que es farà dissabte serà desfigurar sense remei un element ornamental singular d'indubtable valor artístic, que mereixeria ser preservat per al gaudi de mallorquins i de visitants. És a dir, el que es farà dissabte pot entrar dins la categoria de l'acte de vandalisme.

Coses sobre Babil˛nia

mllauger | 25 Abril, 2011 10:01

Algunes coses babilòniques.

Primera, la presentació extraordinària que me'n va fer l'amic Sebastià Perelló: Com qui va pel carrer Sebastia Perello.pdf

Segona, l'article sobre el llibre que va treure el mestre Bartomeu Fiol al Diari de Balears:  Babilonia ressenya de Bartomeu Fiol.pdf

Tercera, un article de Jordi Martí al Diario de Mallorca, que el recomana en termes molt generosos: Un Sant Jordi raro Jordi Marti.pdf

Quarta, dues cròniques (Diari de Balears i El País) que l'esmenten com un dels llibres destacats de Sant Jordi a Palma:  Sant Jordi al DdB.pdf - Cronica Sant Jordi El Pais.pdf

Cinquena, l'amabilíssima columna de Vicenç Pagès, gran jugador de whist i millor narrador, al PresènciaUna_altra_volta_de_rosca.pdf 

Sisena, foto de premsa de la lectura amb Miquel Cardell i Ricard Martínez Pinyol a la Fira del Llibre de Pala:fira_llibre_2011.pdf 

Setena, notable ressenya, també compartida amb Miquel Cardell, de Pere Antoni Pons a L'Espira: ressenya_pere_antoni_pons.pdf 

Sant Jordi babil˛nic

mllauger | 23 Abril, 2011 20:21

N’he firmat 17, i ben content que n’estic!

Ha estat agradable, d’altra banda.

A la parada de Llibres Mallorca, a Cort, m’ha agradat conèixer na Rosa Planas i na Rosa Maria Colom, amb qui ens hem intercanviat llibres dedicats i compromisos de lectura mútua.

A Embat, he compartit taula i tertúlia amb Antoni Tugores, periodista i historiador manacorí, i conversador d’afabilitat immillorable.

A la parada de Quart Creixent, he estat amb Antònia Vicens. Els que la coneixeu ja ho sabeu: encantadora.

Ah, i a El Corte Inglés, l’únic lloc on no n’he firmat cap, hi havia un speaker amb micròfon, i amb una americana d’un platejat lluent que refulgia a quilòmetres, que instava la concurrència a comprar “libros de cocina, libros de aventura, libros para regalar y también libros en mallorquín de los autores mallorquines”. Però bé: també hi he fet una tertúlia agradable.

Així és la Gran Babilònia, ja se sap, aquesta mare de totes les bagasses.

Les triaves de Duino

mllauger | 15 Abril, 2011 14:15

(publicat al Diari de Balears d'avui) 

 

La Xarxa, aquest pou inexhaurible de saviesa, diu que Triaves de Duino és una de les obres cabdals del poeta alemany Rainer Maria Rilke. L'enciclopèdia digital Encydia fins i tot té una plana dedicada a la descripció d'aquest cim de la poesia europea del s. XX. El títol sona estrany, però ja se sap que la poesia posterior a Mallarmé té una tirada a l'excentricitat. Tampoc no és inversemblant del tot. El llibre podria contenir un poema que conclogués amb uns versos com aquests: "Les figues de Duino són perfectes / i per això, quan t'abellien figues / tu sempre les triaves de Duino". I podria ser que, al poeta, l'eufonia de les tres darreres paraules li hagués semblat escaient per al títol.

Succeeix, però, que el que vertaderament va escriure Rilke va ser Duineser Elegien, que es tradueix al català de manera correcta com Les elegies de Duino. I succeeix que les Elegien alemanyes només poden haver arribat a ser "triaves" si fan el recorregut des del mot alemany a les "elegías" castellanes i, des d'aquestes i passant pel sedàs d'un traductor automàtic, al "triaves" català. Divertit, sense dubte. I grotesc, també. Però no es tracta d'una raríssima conjunció dels astres de la informàtica i la incompetència. No, amb l'ajuda de Google descobrim que les "triaves" de Duino tenen més de dues aparicions a Internet: a l'enciclopèdia esmentada, al Wikilingua, que es publicita com l'enciclopèdia més gran del món en català, i en una breu biografia de Rilke oferida per una important llibreria. En alguna altra plana apareixen les "triaries" de Duino, amb un salt mortal de l'imperfet al condicional que ja em resulta impossible d'explicar (en tot cas, es tracta d'una plana que jo no triaria).
 


De l'anècdota se'n desprenen dues possibles consideracions. La primera, òbviament, apunta a les mancances que, en qüestió de rigor i fiabilitat, afecten una part important de la informació que circula per la Xarxa. Que tothom pugui explicar qui era Rilke, i pugui posar les seves explicacions a l'abast de tothom de manera immediata, pot tenir avantatges, però també té algun risc. La segona ens remet a allò de la cultura satèl·lit, que és un concepte encunyat per T. S. Eliot per referir-se a les cultures en què tots els parlants són bilingües i vehiculen la seva relació amb la cultura universal a través d'una altra llengua més poderosa. Seria injust no veure les grans passes que hem fet perquè la cultura catalana no sigui una cultura satèl·lit, però hi ha coses que queden: la informació de manual sobre un clàssic del s. XX alemany ens arriba pel canal d'un castellà que passa al català a través d'uns traductors automàtics que funcionen com un túrmix (o que funcionen com han de funcionar però que ningú no es pren la molèstia de revisar).
 
Sempre queda el recurs de consolar-nos pensant que les coses podrien ser pitjors. Efectivament: els motius de preocupació seran aclaparadors el dia que una enciclopèdia catalana ens informi que la poesia de Carles Riba va assolir un dels cims indiscutibles de la nostra literatura amb Les triaves de Bierville.

Tancar [M]

mllauger | 08 Abril, 2011 07:23

(publicat avui al Diari de Balears)

 

El Partit Popular opina que mantenir televisions públiques significa una despesa sumptuosa, injustificable, supèrflua i insostenible, un criteri que aplica de manera tan selectiva com la doctrina sobre la presència d'imputats per casos de corrupció a les llistes electorals. La Ràdiotelevisió de Mallorca és carn de retallada pressupostària, o d'amputació pressupostària, diuen les tropes d'en José Ramón Bauzà, que són les d'en Jaume Matas i na Maria Umbert, responsables de pagaments milionaris a estrelles de la comunicació de l'alçada de José Luis Moreno o Carlos Dávila. Així doncs, el futur de la nostra ràdiotelevisió insular podria dependre del resultat electoral del proper dia 22 de maig, un motiu més per espolsar-se la peresa i anar a dipositar la papereta favor d'alguna opció que no sigui la de na Maria Salom.

Per al Partit Popular, les televisions públiques autonòmiques són l'exemple per antonomàsia de les despeses absurdes que estan duent l'Estat a la fallida financera. No diuen, quan exposen l'argument, que dues terceres part del deute agregat de totes les autonòmiques corresponen a Canal 9, altrament dita Tele Zaplana, en una primera fase, i Tele Camps, en una fase posterior. I tampoc no diuen mai que qualsevol xifra del que costa al contribuent una televisió pública autonòmica empal·lideix si se la col·loca al costat d'aquest forat negre sideral que és RTVE, la televisió de servei públic que ha arribat a pagar més de mig milió d'euros per temporada a la bella Anne Igarbuturu, o Igaburturi, o Igartiburu.

La coherència del Partit Popular en matèria de televisions autonòmiques es demostra també en les seves posicions respecte de la recepció d'aquests canals a les comunitats autònomes veïnes. Com el lector sap, que TV3 es pogués veure al País Valencià constituïa una agressió pancatalanista que no només no mereixia cap suport institucional, sinó que ha donat lloc a campanyes de persecució, amb penalització econòmica inclosa, a les entitats ciutadanes que s'han esforçat perquè els valencians tinguin una opció audiovisual més en la seva llengua (sí, en la seva llengua). Però poc després de la notícia del tancament de TV3 a València, ens assabentàvem que el mateix PP feia campanya perquè TeleMadrid, altrament dita Tele Esperanza, pogués ser vista a Castella-la Manxa. En aquest cas, el PP comprèn que privar els ciutadans de Guadalajara de les ponderades opinions de Sánchez Dragó o dels informatius en què la imatge del president del govern aparareix amb el segell d'ETA sobreimpressionat és un atac a la llibertat d'informació.

Hi ha televisions públiques que tenen un preu estratosfèric, i n'hi ha d'altres, com Ràdiotelevisió de Mallorca, que funcionen amb austeritat modèlica i que tenen un cost perfectament assumible amb relació al servei públic que ofereixen. Hi ha televisions públiques que continuen tenint el no-do de les inauguracions de pantans com a model i n'hi ha d'altres, com Ràdiotelevisió de Mallorca, que han fet una aposta per la independència i el sentit crític que ha arribat a provocar molta coïssor dins l'equip de govern de la institució finançadora. Hi ha televisions públiques que es llancen a la cursa per l'audiència fent fotocòpies dels subproductes de les privades i n'hi ha d'altres, com Ràdiotelevisió de Mallorca, que entenen que els correspon oferir un producte diferenciat que no s'obsessioni amb les xifres de milers d'espectadors i de share que arriben al despatx cada matí. Tot això, però, es veu que n'hi ha que ho entenen i n'hi ha que no.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS