Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

La dŔria de prohibir

mllauger | 01 Abril, 2011 13:14

(publicat al Diari de Balears d'avui)

Aquests dies hem llegit a la premsa que canals de televisió d'Alemanya, Àustria i Suïssa han retirat episodis de la sèrie Els Simpson que contenien al·lusions a la seguretat nuclear i a possibles accidents nuclears. La justificació és que l'accident de Fukushima ha posat la qüestió de dramàtica actualitat i que, en aquestes condicions, no s'hi fa broma. La mesura, en realitat, protegeix l'opció nuclear, ja que, a la seva manera humorística, la sèrie de la família d'Springfield no deixava en gaire bon lloc la seguretat d'aquesta font energètica. El que és greu, però, és la idea de fons, segons la qual amb les coses serioses no s'hi pot fer humor, com si la humanitat no s'hagués enfrontat a totes les pors i a tots els drames amb les armes del somriure i la rialla. Als anys del pànic atòmic de la Guerra Freda, Espriu va escriure aquests versos: "No et donaré ni el més petit consol: / et volaran un dia qualsevol. / Però entretant evita alguns transtorns, / posant-te ben cordats els pantalons". 

Els debats entorn de la conveniència la censura també han estat d'actualitat amb motiu de la pel·lícula A Serbian Film, del serbi Srdjan Spasojevic. En aquest cas, no només hi ha hagut prohibicions sinó fins i tot una denúncia i una imputació contra el directror del festival de cinema de Sitges, on la pel·lícula havia estat exhibida. El presumpte delicte sembla ser el d'exhibició de pornografia infantil. La representació d'un delicte, però, no és l'equivalent de la comissió d'un delicte, ni tampoc l'equivalent de la seva apologia: una veritat que tothom comprendria si algú proposàs el processament per assassinat de l'actor que comet un assassinat en pantalla. Que una pel·lícula contengui escenes que reprodueixen conductes que a tots ens semblen execrables pot merèixer judicis artístics i fins i tot morals ben diversos. Per part meva, no en vaig gens endarrer, de veure aquesta pel·lícula. D'aquí a la censura, però, hi ha un bon tros. Al processament, un altre tros. I al processament del director del festival on s'ha exhibit, hi ha un llarg camí que resulta al·lucinant que s'hagi pogut recórrer.

I un tercer episodi: el de la denúncia contra Leo Bassi i contra el rector de la Universitat de Valladolid, imputats per calúmnies i injúries per un espectacle, fet a la universitat castellana, en què l'actor parodiava el papa i repartia preservatius entre els assistents. Podria citar el Juan de Mairena de Machado: "Desconfiad de un pueblo donde no se blasfema: lo popular allí es el ateísmo. Prohibir la blasfemia con leyes punitivas es envenenar el corazón del pueblo, obligándole a ser insincero en su diálogo con la divinidad.". Però tampoc no és aquesta, la qüestió que m'interessa. No es tracta, una altra vegada, de jutjar si l'espectacle és una irreverència abjecta, una crítica divertida, una pallassada o una reflexió profunda. La qüestió és si està justificat prohibir. Els delictes de calúmnia i injúria protegeixen les persones, no les creences. Les creences, qui les tingui de veritat, les ha de considerar resistents a les crítiques i invulnerables a la befa: jo no deixaré de creure en les coses en què crec perquè algú se'n foti.

Circula una dèria de prohibir, sí. D'en Camps i TV3 ja no en dic res perquè això pertany a un altre ordre i em surtirien paraules que potser sí que serien constitutives d'injúries. Una societat de llibertats, en matèria del que es pot dir i el que no, hauria d'adoptar el criteri de prohibir allò estrictament necessari: el que pugui ser una ofensa o una calúmnia contra persones amb nom i llinatges, i poca cosa més. Fer una altra cosa és endinsar-nos per un camí que se sap on comença però no se sap on acaba. 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS