Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Bartomeu Fiol, del tot conseqüent

mllauger | 12 Agost, 2011 10:44

(publicat avui al Diari de Balears)

 

 

Bartomeu Fiol ens ha deixat després d’arrodonir una vida dedicada a la poesia. No fa gaire mesos, l’editorial Proa publicava Carants, el quart volum d’una obra poètica completa que havia començat a veure la llum l’any 1999. Amb aquesta sèrie, Fiol deixava de ser un autor de culte, venerat per una minoria però poc conegut fora de Mallorca, i començava a ocupar el lloc principal que li correspon com una de les veus més personals i interessants de la poesia catalana. Els dos darrers poemes de Carants vénen a ser una declaració de feina conclosa, com si ell mateix contemplàs les seves més de cinc dècades de recerca tossuda de la veritat a través dels versos i optàs finalment pel silenci: “val més que ja no torni / a fer burots al paper / d’aquest immens sequer ( ... ) /. Acompanyat o sol / és ben hora d’aprendre / a acabar d’acabar”.

 

Carants té un pronunciat caràcter de llibre recopilatori. D’una banda, perquè dos dels reculls que l’integren (Continuació o represa dels poemets de Montsouris i D’un cànon socarrat) tenen com a base la recuperació de versos inèdits, o pràcticament desconeguts, dels anys 50; d’una altra, perquè inclou un poemari inèdit, Quòdlibets de coetanis que foren, que es construeix a la manera d’un repàs de la pròpia trajectòria: els diferents “coetanis” que ens parlen vénen a ser els diferents “jos” en què el poeta s’ha multiplicat al llarg dels anys. D’aquesta manera, el volum permet apreciar com la coherència i la singularitat caracteritzen el riquíssim corpus poètic del mestre.

 

Bartomeu Fiol va utilitzar sovint les pàgines d’opinió d’aquest diari per parlar de la parenta pobra que ell deia que era la poesia. Em permertré fer el mateix, com a homenatge al poeta i a l’amic (amic de tracte escàs i superficial, en el meu cas, però de commovedora cordialitat). Vull oferir als lectors un poema del recull Quòdlibets… que exemplifica perfectament la coherència de què parlava. Es titula “Del tot conseqüent”, i porta un motiu tan propi de Fiol com el de la dissolució del jo fins a conclusions sorprenents.

 

La frase “Tot jo és una exageració”, que Fiol va triar com a títol d’una antologia dels seus versos (ha estat un dels nostres millors poetes posant títols), sintetitza una idea que és a la vegada metafísica, literària i ètica. Metafísica, perquè apunta a la manca de substància que sustenti allò que en diem un “jo”. Literària, perquè va lligada a la idea, tan estimada per Fiol, que el text és més important que l’autor, i que en el poema qui parla essencialment és el llenguatge. I ètica, perquè significa també la denúncia de les pompositats de l’ego.  Doncs bé, en aquest breu poema del seu darrer llibre, Bartomeu Fiol ens diu que si el “jo” no és altre cosa que una fragmentació en identitats diverses, la mort no és tant un acte personal com un final compartit per tota aquesta petita corrua de personatges que cadascun de nosaltres som. Ara que tots els “jos” del mestre Tomeu Fiol ens han deixat, llegiu-lo com a homenatge: “Si en cada persona adulta almanco / hi ha tants de jos com membres / tenia una companyia de teatre provinciana // i com papers aquests representaven, / aleshores considerar s’imposa / que l’experiència de la mort, tan personal, // és necessàriament plural també, plural / i repetida: tothom mor tantes vegades / com van morint tots els seus jos.”

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS