Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Una història com de Paul Auster, a Palma

mllauger | 30 Setembre, 2011 19:06

(publicat al Diari de Balears d'avui) 
 
Palma no és Nova York, però també hi poden passar històries a l'estil de Paul Auster, com la que li va succeir a la meva amiga Maria, que potser en realitat es diu Joana o Rosa. Na Maria va atabalada, com hi anam tants. Fa feina a l'administració, i l'ombra de les tisores li plana damunt del cap de vuit a tres. A més, té una criatura d'un any, i amb el seu company Xisco (potser Carles, o Xavi) han decidit mirar d'arreglar-se, entre tots dos i els padrins, perquè la nina pugui passar un any més a casa abans d'anar a l'escoleta. I és clar, amb tot això fa badades. Algunes li surten ben cares, com la de deixar el cotxe en un càrrega i descàrrega tot un matí laborable: dos-cents euros. D'altres, ja ho deia, la fan protagonista d'un relat amarat de lirisme de barri.

Vaig amb la història, que també té a veure amb el cotxe. Fa un parell de dies na Maria i en Xisco es varen trobar que, a l'hora d'anar a agafar-lo, les claus no compareixien. Cal explicar que no són d'usar el cotxe cada dia, i que podia fer ben bé dos o tres dies que les claus s'havien extraviat. Després de cercar una estona per totes les bosses, calaixos i butxaques on raonablement podien haver anat a parar, els va entrar la lògica sospita de si les havien deixades al contacte. Quan na Maria va arribar al cotxe, amb un cop d'ull va descobrir, primer, que al contacte no hi havia les claus, i, segon, que al seient del copilot hi havia un sobre i un CD d'Enrique Morente que ella no tenia.

Al sobre, com és lògic, hi havia una carta. Estava escrita en un castellà d'acurada cal·ligrafia i d'impecable ortografia, amb algun tret de morfologia verbal que delatava un autor del Con Sud llatinoamericà. "Sos muy despistada", començava, i explicava a continuació que havia vist les claus posades a la porta, per fora, a disposició del primer que passàs a dur-se'n el cotxe, i que les trobaria amagades a la butxaqueta del para-sol del conductor. Deia, després, que els CD de la guantera li havien descobert una persona amb els seus mateixos gustos musicals, i que s'havia pres la llibertat d'endur-se'n un CD antic de Cesária Évora que feia estona que cercava i que li feia tanta il·lusió. Li deixava, a canvi, el darrer d'Enrique Morente. Firmat, Alejandro. Sense número de mòbil, ni adreça electrònica, ni cap insinuació d'una trobada possible. Ja és que na Maria està la mar de contenta amb en Xisco, perquè si no igual s'hauria enamorat de n'Alejandro, així, sense saber ni quina cara té. Va pujar a casa el disc de Morente i els vespres, quan la nina dorm, l'escolta.

La vida de veritat té aquestes ràfegues com de conte, sempre fragmentàries. Si això fos realment un conte de Paul Auster sabríem alguna cosa més de l'argentí amant del flamenc i de la morna de Cap Verd. Na Maria i n'Alejandro arribarien a trobar-se, o potser simplement un vespre farien una canya, en dues taules una al costat de l'altra, sense saber, cap dels dos, que el veïnat és qui és. A mi, aquesta història m'agrada així, sense més.

Sonet docent

mllauger | 18 Setembre, 2011 20:49

 

 

Un bon dia un polític es demana:

"¿Com pot anar bé mai si els professors,

que han de fer que el jovent tingui valors,

només fan divuit hores per setmana?”

 

I diu: "Tanta peresa s'encomana!

Que dediquin més temps als divisors,

al mínim comú múltiple, als factors,

i a l'aguda, l'esdrúixola i la plana!"

 

Ja mig perdut l'oremus, pontifica:

"Aquest és el secret per fer un país

més culte i desvetllat, noble i feliç!"

 

I en veu baixa afegeix: "I si li pica

a algú, ja pot gratar-se els components,

que no n'hi ha cap dels meus, d'aquests docents!"

 

Palíndrom a l'atac

mllauger | 16 Setembre, 2011 11:52

(publicat al Diari de Balears d'avui)

Màrius Serra ha aconseguit situar un palíndrom català a la portada d'El Mundo i fer-ne trending topic de Twitter. Un palíndrom és una frase capicua, que diu el mateix llegida de dreta a esquerra que d'esquerra a dreta. L'exemplar en qüestió és aquest Català a l'atac que l'escriptor i enigmista va declamar al discurs de la Diada de l'11 de Setembre. Al seu Verbàlia, Màrius Serra conta que Català a l'atac, un palíndrom que a més a més té la gràcia del monovocalisme, a finals dels anys 1980 va suscitar un encès debat sobre la seva autoria.

No puc llegir res sobre palíndroms sense recordar que quan era infant mon pare ens va ensenyar el famós Dábale arroz a la zorra el abad. Ens escrivia la frase i ens feia veure que la podíem llegir del dret i a l'inrevés. Llavors no sabíem que allò era un palíndrom, i ens semblava que aquella oració tenia una màgia que cap altra frase del món no podia tenir. I això que no apreciàvem ni la seva tendra atmosfera franciscana ni que era un perfecte endecasílabo de ritme ternari.

Vaig descobrir què són els palíndroms anys després, en un text meravellós d'Augusto Monterrosso amb el palindròmic títol Onís es asesino. Monterrosso recorda que també Julio Cortázar n'havia fet algun, com és ara Átale, demoníaco Caín, o me delata. Aprendre que es tractava de tot un gènere em va portar la curolla de fer-ne, i m'hi vaig entrentenir. Ara em puc veure, paper i bolígraf a la mà durant un vol transatlàntic cap al país de Monterrosso, topant (els palíndroms es troben, no s'inventen) amb aquest exemplar de delicat erotisme i que també és un decasíl·lab català: Tira'm anís a la sina, marit. Màrius Serra el cita com a creació destacada de Ramon Giné, però puc jurar que el palíndrom se'm va presentar durant aquell vol.

Com és natural, va ser al monumental Verbàlia on vaig aprendre que el palindromisme té gloriosos exemples en llatí, curiosos casos històrics (com l'A man, a plan, a canal: Panama, referit a Theodore Roosevelt), publicacions especialitzades i trobades d'aficionats. La dedicació de tant d'esforç a un divertimento lingüístic és, sense dubte, una glòria de la civilització.

Màrius Serra ha fet més que ningú per popularitzar "jocs de paraules i esforços de l'enginy literari" tals com l'anagrama i el palíndrom. El seu palíndom proclamat el passat 11 de Setembre servirà per fer més coneguda la figura, i també per posar la màgia d'una frase que circula en doble sentit al servei de la noble causa de defensar, amb un bon atac, una llengua assetjada. El discurs es referia, naturalment, a l'ofensiva contra la immersió com a model educatiu. El nostre ludolingüista de capçalera va saber cloure la intervenció amb una altra mostra d'enginy de primera categoria: "I visca el submarinisme!". Em fa l'efecte que aquí, al bocí de país fet de quatre illes, també n'haurem de menester, de català a l'atac i de visca el submarinisme. I molt. Que la intel·ligència, el sentit de l'humor i la combativitat ens acompanyin.

Un llibret per fer lectors de poesia

mllauger | 12 Setembre, 2011 14:37

(publicat a L'Espira, 10 de setembre)

 

 

Pere Ballart, crític i professor de teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat Autònoma de Barcelona, és l’autor d’algunes de les més interessants reflexions sobre el fet poètic que s’han publicat al país als darrers anys. Crec que El contorn del poema i El riure de la màscara són lectures imprescindibles per a qui tingui algun interès en la teorització sobre la poesia. El primer d’aquests dos llibres ens explica quina mena de text literari és un poema, i el segon estudia el lloc essencial que la ironia ocupa a la poesia contemporània. Tan en un estudi com a l’altre, el lector hi agrairà el rigor i la claredat expositiva. Pere Ballart ja té ben guanyat el lloc com a especialista en poesia.

 

En aquest volumet que ara acaba de publicar, La veu cantant, reprèn molts dels temes i les idees d’aquests dos llibres anteriors. Si ho hem d’expressar en forma de retret, direm que afegeix poca cosa nova al que ja té escrit; si hem de valorar la utilitat del llibre, direm que posa la seva saviesa i la seva capacitat expositiva, amb indubtable encert, al servei de la divulgació sobre què és i com funciona avui això de la poesia. El subtítol és ben il·lustratiu de la intenció: “Sobre la condició actual de la poesia”. El públic objectiu del llibre, segons l’autor mateix, és aquell lector que s’empassa regularment novel·les i llibres d’assaig però que recula davant un gènere que se li fa estrany: el dels versos. La veu cantant tracta de donar a aquest lector les claus sobre l’especificitat del poema com a text literari i sobre l’especial disposició amb què s’hi ha d’enfrontar.

 

Ballart posa èmfasi en desfer l’equívoc, heredat de la vulgarització del Romanticisme, de la poesia com a efusió sentimental. La lectura d’un poema suposa la distinció entre la persona de l’autor i el personatge que ens parla des dels versos. La noció del “narrador poemàtic” (la màscara, el ventríloc, etc) és un element central per entendre com cal llegir versos. Un poema no és tant una expressió de sentiments com un artifici literari mitjançant el qual una emoció pot reproduir-se a l’ànim del lector. Els sentiments no es diuen, es mostren: sense formalització no hi ha bona poesia possible. Se sent la petjada del Joan Ferraté de Dinámica de la poesía. Ballart recorre a la distinció entre sentiments i sentimentalitat, o a la noció de la “dignitat poètica” (que lliga al concepte clàssic de “decòrum”) per al·ludir a aquesta imprescindible capacitat que ha de tenir el poema de distanciar-se del jo de l’autor per esdevenir un objecte artístic que pugui suscitar identificacions entre els lectors.

 

Tot un capítol del llibre es dedica a la qüestió, tan estimada per Ballart, de la ironia. Els exemples amb què en parla ens fan veure que no es refereix als versos més explícitament humorístics, sinó a una manera de mirar, per dir-ho així, que l’autor defensa que és un dels trets de la poesia contemporània: una manera d’expressar sense estridències el trencament entre el subjecte i el món. Un altre recurs de distanciament, en definitiva.

 

Tal com succeeix als dos llibres esmentats abans, Pere Ballart il·lustra contínuament les seves teoritzacions amb la lectura de poemes. En aquest cas, de poesia catalana contemporània, sovint de la més recent. Entre els autors de qui Ballart manlleva versos per explicar què és i com cal llegir la poesia hi ha, entre d’altres, Pere Quart, Màrius Torres, Marta Pessarodona, Joan Vinyoli, Jordi Llavina, Màrius Sampere, Vicent Andrés Estellés, Joan Margarit o Pere Rovira. Les lectures de poemes són, sense dubte, un dels atractius d’aquest llibret, com ho és de les altres obres de poètica de l’autor: Ballart és un bon lector de poemes, sense por de la distància curta, que és allà on se la juga qualsevol que escriu sobre poesia. Tot plegat fa d’aquest llibret un instrument del tot adient al propòsit confessat amb què ha estat escrit: crear lectors de poesia.

 

Detalls i saviesa (sobre "Pais de vent", de Jordi Llavina)

mllauger | 10 Setembre, 2011 22:04

Detalls i saviesa

 (publicada a L'Espira el 30 de juliol)

 

 

El poemari País de vent, de Jordi Llavina, va ser guardonat amb la tercera edició del Premi Vila de Martorell de Poesia i ha estat editat a casa nostra, com els dos premiats anteriors, per Lleonard Muntaner. Julià, Colomer, Llavina: tres Jordis i tres bons llibres de versos, tota una mostra d’un premi que exerceix bé la funció d’orientar el lector de poesia que cerca què hi ha de valuós en un panorama caracteritzat per la profusió de títols.

 

 

El lector que conegués els dos anteriors reculls de poemes de Jordi Llavina (La corda del gronxador, 2006, i Diari d’un setembrista, 2007) hi reconeixerà, madurada, la veu d’un poeta que s’estima més el to d’una conversa a la solemnitat o la grandiloqüència, i que construeix els versos confiant en la capacitat del llenguatge de representar el món de les coses i dels afectes. Wordsworth parlava d’utlitzar el llenguatge dels homes comuns, i de l’emoció recordada en la tranquil·litat, i d’aquí sorgeix una de les venes de la poesia contemporània. És la família de poetes anglosaxons com Thomas Hardy i Robert Frost, als quals Llavina també és proper perquè extreuen de l’entorn natural més proper la major part dels pretextos per a la seva reflexió poètica.

 

La poesia de Jordi Llavina excel·leix de manera molt especial en el dibuix del detall. Molts dels seus versos fan pensar en la defensa que feia Gabriel Ferrater de la “concreció imaginativa” com a element essencial de qualsevol formalització artística (ho ha estudiat i explicat el crític Pere Ballart). En una carta a J.V. Foix, Ferrater diu que les imatges, en poesia, han de tenir la qualitat d’una bona definició, en el sentit que els fotògrafs donen a aquest mot. Els poemes de Llavina, una mica a la manera de la pintura hiperrealista, perfilen en alta definició la ferida d’unes cireres que la pluja ha obert  (“els llavis de la llaga són / de color de tintura de iode”), les restes de farina que unes mans deixen en una copa, les taques de floridura que surten al galet d’un tub de nata, o l’ombra de fum que deixa al cel una palmera de focs artificials. Aquesta lent d’amplificació s’aplica també a les imatges recordades i a les associacions sinestèsiques entre sensacions diverses (“Gessamí”). En altres ocasions, Llavina recorre a les comparacions per fer el dibuix exacte de l’empremta que ens deixa una visió: diu, d’una lluna que neix i que sembla molt propera: “Semblava a prop, com deu ser-ho la fletxa / del penell pel qui adoba una teulada”.

 

Però els versos d’aquest País de vent no es recreen en aquesta precisa notació dels objectes i d’impressions com si això fos tot el seu objectiu. Ferrater també sabia que la vividesa del detall és valuosa en la mesura que perfila bé una experiència moral. Llavina també ho sap, i ho demostra amb aquest llibre reflexiu i savi. Al poema “L’abast de la mà” commina el lector a tenir l’experiència tàctil més immediata del món (tocar la terra, l’aigua, la neu, un cos) per concloure que el que vol és “apamar l’ànima”.

 

El poema inicial ens anuncia que aquest país de vent és “un lloc que no és als mapes, ni hi serà”. És el món de la infantesa, és clar: aquella cita cèlebre de Wordsworth segons la qual “the Child is father of the Man”  hi resulta ben escaient. Però és més coses: és el món dels amors recordats, el món dels fills, el món dels animals (un grapat d’aquests poemes prenen, com a faules contemporànies, els animals com a pretext per a la reflexió moral), el món dels avantpassats. Un món dibuixat amb traç tan exacte com afectuós. El país del vent de Jordi Llavina dibuixa una visió de la vida en què hi és molt present la nostàlgia de la naturalesa (el peu descalç, l’olor que arriba de l’exterior) i que està recorreguda per una lúcida consciència de la fugacitat de sensacions i experiències, de la precarietat de tot allò que estimam i ens pot fer feliços. Un país de fruites i d’olors, sobrevolat pels voltors amb què acaba el poema inicial, o pels corbs de la delicada il·lustració de la coberta.

 

Jordi LLAVINA. País de vent. Palma, Lleonard Muntaner, 2011. 103 pàgs.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS