comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 12 Setembre, 2011 14:37
(publicat a L'Espira, 10 de setembre)
Pere Ballart, crític i professor de teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat Autònoma de Barcelona, és l’autor d’algunes de les més interessants reflexions sobre el fet poètic que s’han publicat al país als darrers anys. Crec que El contorn del poema i El riure de la màscara són lectures imprescindibles per a qui tingui algun interès en la teorització sobre la poesia. El primer d’aquests dos llibres ens explica quina mena de text literari és un poema, i el segon estudia el lloc essencial que la ironia ocupa a la poesia contemporània. Tan en un estudi com a l’altre, el lector hi agrairà el rigor i la claredat expositiva. Pere Ballart ja té ben guanyat el lloc com a especialista en poesia.
En aquest volumet que ara acaba de publicar, La veu cantant, reprèn molts dels temes i les idees d’aquests dos llibres anteriors. Si ho hem d’expressar en forma de retret, direm que afegeix poca cosa nova al que ja té escrit; si hem de valorar la utilitat del llibre, direm que posa la seva saviesa i la seva capacitat expositiva, amb indubtable encert, al servei de la divulgació sobre què és i com funciona avui això de la poesia. El subtítol és ben il·lustratiu de la intenció: “Sobre la condició actual de la poesia”. El públic objectiu del llibre, segons l’autor mateix, és aquell lector que s’empassa regularment novel·les i llibres d’assaig però que recula davant un gènere que se li fa estrany: el dels versos. La veu cantant tracta de donar a aquest lector les claus sobre l’especificitat del poema com a text literari i sobre l’especial disposició amb què s’hi ha d’enfrontar.
Ballart posa èmfasi en desfer l’equívoc, heredat de la vulgarització del Romanticisme, de la poesia com a efusió sentimental. La lectura d’un poema suposa la distinció entre la persona de l’autor i el personatge que ens parla des dels versos. La noció del “narrador poemàtic” (la màscara, el ventríloc, etc) és un element central per entendre com cal llegir versos. Un poema no és tant una expressió de sentiments com un artifici literari mitjançant el qual una emoció pot reproduir-se a l’ànim del lector. Els sentiments no es diuen, es mostren: sense formalització no hi ha bona poesia possible. Se sent la petjada del Joan Ferraté de Dinámica de la poesía. Ballart recorre a la distinció entre sentiments i sentimentalitat, o a la noció de la “dignitat poètica” (que lliga al concepte clàssic de “decòrum”) per al·ludir a aquesta imprescindible capacitat que ha de tenir el poema de distanciar-se del jo de l’autor per esdevenir un objecte artístic que pugui suscitar identificacions entre els lectors.
Tot un capítol del llibre es dedica a la qüestió, tan estimada per Ballart, de la ironia. Els exemples amb què en parla ens fan veure que no es refereix als versos més explícitament humorístics, sinó a una manera de mirar, per dir-ho així, que l’autor defensa que és un dels trets de la poesia contemporània: una manera d’expressar sense estridències el trencament entre el subjecte i el món. Un altre recurs de distanciament, en definitiva.
Tal com succeeix als dos llibres esmentats abans, Pere Ballart il·lustra contínuament les seves teoritzacions amb la lectura de poemes. En aquest cas, de poesia catalana contemporània, sovint de la més recent. Entre els autors de qui Ballart manlleva versos per explicar què és i com cal llegir la poesia hi ha, entre d’altres, Pere Quart, Màrius Torres, Marta Pessarodona, Joan Vinyoli, Jordi Llavina, Màrius Sampere, Vicent Andrés Estellés, Joan Margarit o Pere Rovira. Les lectures de poemes són, sense dubte, un dels atractius d’aquest llibret, com ho és de les altres obres de poètica de l’autor: Ballart és un bon lector de poemes, sense por de la distància curta, que és allà on se la juga qualsevol que escriu sobre poesia. Tot plegat fa d’aquest llibret un instrument del tot adient al propòsit confessat amb què ha estat escrit: crear lectors de poesia.
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
« | Setembre 2011 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 |