(publicat al Diari de Balears d'avui)
Palma no és Nova York, però també hi poden passar històries a l'estil de Paul Auster, com la que li va succeir a la meva amiga Maria, que potser en realitat es diu Joana o Rosa. Na Maria va atabalada, com hi anam tants. Fa feina a l'administració, i l'ombra de les tisores li plana damunt del cap de vuit a tres. A més, té una criatura d'un any, i amb el seu company Xisco (potser Carles, o Xavi) han decidit mirar d'arreglar-se, entre tots dos i els padrins, perquè la nina pugui passar un any més a casa abans d'anar a l'escoleta. I és clar, amb tot això fa badades. Algunes li surten ben cares, com la de deixar el cotxe en un càrrega i descàrrega tot un matí laborable: dos-cents euros. D'altres, ja ho deia, la fan protagonista d'un relat amarat de lirisme de barri.
Vaig amb la història, que també té a veure amb el cotxe. Fa un parell de dies na Maria i en Xisco es varen trobar que, a l'hora d'anar a agafar-lo, les claus no compareixien. Cal explicar que no són d'usar el cotxe cada dia, i que podia fer ben bé dos o tres dies que les claus s'havien extraviat. Després de cercar una estona per totes les bosses, calaixos i butxaques on raonablement podien haver anat a parar, els va entrar la lògica sospita de si les havien deixades al contacte. Quan na Maria va arribar al cotxe, amb un cop d'ull va descobrir, primer, que al contacte no hi havia les claus, i, segon, que al seient del copilot hi havia un sobre i un CD d'Enrique Morente que ella no tenia.
Al sobre, com és lògic, hi havia una carta. Estava escrita en un castellà d'acurada cal·ligrafia i d'impecable ortografia, amb algun tret de morfologia verbal que delatava un autor del Con Sud llatinoamericà. "Sos muy despistada", començava, i explicava a continuació que havia vist les claus posades a la porta, per fora, a disposició del primer que passàs a dur-se'n el cotxe, i que les trobaria amagades a la butxaqueta del para-sol del conductor. Deia, després, que els CD de la guantera li havien descobert una persona amb els seus mateixos gustos musicals, i que s'havia pres la llibertat d'endur-se'n un CD antic de Cesária Évora que feia estona que cercava i que li feia tanta il·lusió. Li deixava, a canvi, el darrer d'Enrique Morente. Firmat, Alejandro. Sense número de mòbil, ni adreça electrònica, ni cap insinuació d'una trobada possible. Ja és que na Maria està la mar de contenta amb en Xisco, perquè si no igual s'hauria enamorat de n'Alejandro, així, sense saber ni quina cara té. Va pujar a casa el disc de Morente i els vespres, quan la nina dorm, l'escolta.
La vida de veritat té aquestes ràfegues com de conte, sempre fragmentàries. Si això fos realment un conte de Paul Auster sabríem alguna cosa més de l'argentí amant del flamenc i de la morna de Cap Verd. Na Maria i n'Alejandro arribarien a trobar-se, o potser simplement un vespre farien una canya, en dues taules una al costat de l'altra, sense saber, cap dels dos, que el veïnat és qui és. A mi, aquesta història m'agrada així, sense més.