Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Miquel Rossellˇ, estudiant antifranquista

mllauger | 29 Octubre, 2011 04:25

(publicat al Diari de Balears, 28/10/2011) 

L'any 1968, quan el coordina- dor i el secretari d'organització del seu partit actual encara no havien nascut, en Miquel Rosselló se'n va anar a Barcelona a començar la carrera d'estudiant antifranquista. El que va succeir entre aquella partida i el dia de 1973 en què va sortir del penal de Jaén i va agafar un tren cap a Atocha, on l'esperava na Lila Thomàs, ho conta al volum Entre la foscor i l'esperança, que acaba de publicar Documenta. La primera sorpesa, per als que el coneixem de fa anys, ha estat la mateixa aparició del llibre: en Miquel, a diferència d'altres, sempre ha estat un històric poc inclinat a les batalletes, sempre ha tingut el bon sentit d'adreçar la mirada més cap al present i el futur que no cap al passat.

El llibre, amb tot, és ben bé d'en Miquel. Ens relata uns anys que certament varen tenir la seva dosi d'heroisme, però ho fa fugint de qualsevol temptació de fer-ne èpica. Hi trobam la voluntat de donar testimoni d'un temps, i aquell afany memorialístic de dibuixar el fil argumental de la pròpia vida, però no hi trobam ganes d'enlairar-se sobre cap pedestal ni de condecorar-se. Més aviat sembla tenir ganes de contar-nos dubtes, de confessar-nos temences, d'explicar-nos les marrades que va fer pel camí. Ho fa, a més, amb notable sentit de l'humor. Quan ens conta com el mortificava veure, una vegada que ja era membre del PSUC, una pintada seva de jove en què identificava aquest partit amb l'oligarquia, o com els seus inicis com a membre del PCE a Palma li varen fer descobrir les pizzeries i li varen despertar l'afició gastronòmica, el reconeixem com el Miquel nostre de sempre. Això no vol dir, naturalment, que de la narració d'aquests cinc anys no se'n desprengui una genuïna lliçó d'entrega a la causa i de sacrifici personal. En Miquel va ser un jove amb inquietuds, amb capacitats i amb possibilitats d'estudiar, però les urgències polítiques sempre varen passar per davant. El pas per la presó, que ens és narrat sense amagar-ne les penúries però sense dramatismes, no va fer altra cosa que enfortir-li les conviccions. Molts dels que hem estat els seus companys polítics més endavant no podem estar segurs de si hauríem sabut mostrar el coratge necessari.

El llibre té, no cal dir-ho, interès com a testimoni històric. No és la guerra, i no són els anys més negres de la primera postguerra, però ens ensenya coses de com varen ser els temps del tardofranquisme. Ens ensenya com, als primers anys 70, encara hi havia un aclaparador franquisme sociològic. O com per a molts d'aquells joves, sovint fills de famílies ben poc esquerranes, la militància política se superposava al conflicte generacional.

Tenc un motiu més per recomanar-vos la lectura del llibre, i és que també és, en el seu darrer terç, una emocionant història d'amor. Els que coneixem en Miquel i na Lila no el podem llegir sense una llagrimeta: una llagrimeta divertida, això sí. És divertit i és emocionant el relat del jove estudiant que no lligava (i que veia amb enveja com d'altres sí que ho feien) i que a Palma coneix una altra jove militant; és feliç l'escena de la primera cita; és intens el relat de com en Miquel patia els mesos al penal de Jaén amb dubtes sobre si la distància erosionaria la relació, i és emocionant la retrobada final. Es varen prometre, acaba el llibre, compartir la vida, derrotar el franquisme i fer la revolució. Els dos primers objectius estan aconseguits. El tercer encara no, però tot arribarà.

Hacs intercalades

mllauger | 26 Octubre, 2011 17:06

(clicau) 

 

M’han dit que per Menorca fan croades

per defensar les hacs intercalades,

 

una letra que estimen els veïns

que vulguin ser espanyols i menorquins.

 

- Comencem pel primer, l’alfa i l’omega

que triaria tot bon estratega:

 

si volem un topònim ben senyor

a partir d’ara haurà de ser Mahó.

 

I després, qui ens ho veda?, Cihutadella,

que sens dubte és grafia molt més bella.

 

També farem escriure Es Merhcadal,

que té regust de cosa com feudal,

 

i, com podeu preveure, Ferrerihes,

que té l’encís d’un lloc de fantasies.

 

La grafia de Ló serà Alahior,

tant si ho volen els rojos com si no.

 

I declaram que és normativa porca

la que diu que no pugui ser Menhorca!

 

Salvar Can Moll, i dues pardalades literÓries

mllauger | 15 Octubre, 2011 05:08

(publicat al DdB, 14/10/2011) 

 

Començam per les pardalades. La primera és aquesta de María Kodama, vídua de Jorge Luis Borges (cal posar-se drets, en llegir aquest nom), que acaba de forçar la retirada del mercat del llibre El hacedor (de Borges), ‘remake', obra d'Agustín Fernández Mallo. Puc dir poca cosa del valor literari d'una obra que no he llegit, però el que diuen les planes d'informació cultural em basta per saber que no hi ha atemptat a la propietat intel·lectual. És obvi que no hi ha plagi, ja que l'autor parteix del text del mestre per fer-ne una versió absolutament allunyada, i està clar que no hi ha ànim injuriós sinó més aviat vocació d'homenatge. Com sabeu, la literatura és, des de fa segles, diàleg entre textos, i Borges justament va excel·lir en aquest diàleg. Si per prendre un text com a punt de partida d'un viatge literari que porta a una altra banda hem d'esperar els vuitanta anys establerts per a l'extinció dels drets d'autor, la literatura té un problema seriós.
 
La segona pardalada és la del ciutadà congolès Bienvenu Mbutu Mondondo, que ha posat una demanda als tribunals belgues per aconseguir la retirada de la circulació de Tintín al Congo. Fonamenta la seva pretensió en l'apologia de la colonització i la consideració de l'africà com a raça inferior que troba al còmic d'Hergé. N'hi ha prou amb veure algunes vinyetes de l'àlbum per adonar-se que el sr. Mbutu fa una lectura ideològica ben correcta del llibre. La passa incorrecta és la demanda de prohibició. L'apologia de la colonització se'n podria dur, per exemple, tot Kipling, i les imatges racials pejoratives podrien servir per demanar la prohibició de clàssics de la literatura com El mercader de Venècia de Shakespeare. Les societats adultes saben fer un consum responsable de la literatura, valorant mèrits artístics i posant distància respecte de la càrrega ideològica d'un autor, d'un temps i d'un país. Ara he recordat que en una recent edició nord-americana d'una novel·la de Mark Twain la paraula nigger ("negre") va ser sistemàticament substituïda per slave ("esclau"). O aquells contes políticament correctes de James Finn Garner en què la Blancaneus anava acompanyada per una cosa així com "set persones poc desenvolupades a nivell d'estatura".

I acab amb la qüestió de l'Editorial Moll, que, segons hem sabut fa poques setmanes, ha anunciat un preconcurs de creditors. La reducció de les vendes, algunes inversions importants, com la reedició del Diccionari Alcover-Moll o el nou local, i els retards en els pagaments de les administracions públiques han conduït la veterana casa editora a aquesta situació complicada. Basta repassar els prop de vuitanta anys d'existència de Can Moll, o pegar un cop d'ull als títols que ha publicat, per comprendre que és història viva de la defensa de la llengua i la cultura del país. Un vaixell insígnia. Diria, però, que la reacció habitual de mirar cap a les institucions no és la que ara toca: ni pel moment econòmic ni per la sensibilitat dels nostres governants cap a la llengua i la cultura. Xesc Moll ho va dir: el millor que pot fer qui vulgui ajudar Can Moll a passar el tràngol és passar per la seva llibreria habitual, o per la web de l'editora, i comprar algun volum del catàleg. L'amic Miquel Àngel Maria ha tingut l'encert de fer córrer la idea per xarxes socials i correus electrònics. "Et suggeresc", diu, "que d'aquí a finals d'any compris un, dos o tres llibres, o més, els que et puguis permetre, editats per l'Editorial Moll. I que al llarg del 2012 facis el mateix.". Hi ha molt per triar, o sigui que ja ho sabeu.

La textura del silenci

mllauger | 02 Octubre, 2011 19:50

(ressenya del poemari Inventari d'omissions, de Joan Perelló, publicada a L'Espira, 1/10/11)

 

 

 

 

La trajectòria poètica de Joan Perelló (Campos, 1953) és singular. Després de publicar dos llibres de versos, amb vint i amb vint-i-tres anys, va entrar en una etapa de silenci que fàcilment podia ser presa per un abandonament definitiu de la ploma: la història del poeta de vint-i-tants que cedeix a la crisi de vocació és ben coneguda. Però Joan Perelló, després d’una excedència de vint-i-tres anys, va tornar a publicar un llibre de poesia: el sorprenent Carasses, que aquest ressenyador ja va saludar en el seu moment. Hi havia un caliu, un foc colgat, que reneixia amb força: la pruïja de buscar-se en la paraula poètica de vegades sap esperar sense apagar-se. Ja dins del nostre segle, Perelló ha publicat fins a sis llibres de poesia (amb aquest), i és aquesta obra diguem-ne de maduresa la que el fa una de les veus importants de l’actual panorama líric català. Val a dir que Perelló també fa una interessant aportació en aquest nou dietarisme que són els blogs literaris.

 

Inventari d’omissions, el llibre que ens ha arribat ara, està format per una cinquantena de textos breus en què l’autor assaja un nou motlle: el d’allò que sol anomenar-se prosa poètica. Hi ha voluntat de fer una nova provatura formal, però no hi ha cap trencament respecte de l’obra anterior de Perelló. A molts de poemes de Quadern de Manobre (2007), per exemple, ja podem sentir una veu reflexiva que fa ús de la frase curta, de la paradoxa i del to aforístic, i que ara sembla trobar una expressió del tot natural en aquestes proses.

 

Resulta ben escaient que aquest Inventari d’omissions se situï sota l’advocació, per dir-ho aixi, d’Elias Canetti, de qui és la cita d’on deriva el títol del llibre i que apareix esmentat en alguna de les peces. Ens trobam davant un textos que, en molts de casos, se situen a mig camí entre el poema en prosa de to més purament líric i el breviari d’intenció meditativa. Hi pot haver un eco dels llibres d’aforismes del savi sefardita, o potser de Cioran, a ratlles com aquestes: “La vida és la religió de l’atzar, una busca a l’ull. La llunyania és un cop de càvec en el no res”.

 

El poema inicial del recull ja apunta quin serà el recorregut que tracen el conjunt dels poemes en prosa, que no serà altre que un viatge d’introspecció conduït per l’”agulló clavat” de la necessitat de la poesia. La veu que ens parla des d’aquests textos s’enfronta a una vida dibuixada amb els traços de la por, els dubtes, l’atzar, la incertesa i la manca de sentit, i davant la qual respon mirant cap a l’interior. Trobam sovint un “tu” autoreflexiu (un “tu” que coincideix amb el “jo” que li parla) que malda per conèixer-se: “Te contempl, ara, a la butaca d’enfront, talment la meva silueta que llegeix damunt el paper groguenc de l’infinit, i no acab de reconèixer-te”. El silenci (un dels motius més reiterats del llibre), l’ombra i la lentitud són la tonalitat predominant de l’atmosfera on té lloc aquest camí d’autoconeixement. Es tracta d’un viatge anímic que és al mateix temps un viatge sensorial: d’aquí la presència constant de sensacions tàctils i olfactives, tan característica de Perelló, i d’aquí que parli de “tocar la textura del silenci”. I es tracta, també, d’un procés que és indestriable del camí de la investigació poètica. Crec, en aquest sentit, que algunes de les línies més llampants del llibres són aquelles en què elements poètics (els versos, les síl:labes etc) s’usen per dibuixar la perplexitat del subjecte davant la incertesa de l’existència: “El carrer és un joc de misteris (...). Un poema que no cicatritza.”.

 

Acabaré reproduint un dels poemes més breus, en què hi podem veure, sintetitzades, moltes de les característiques que he destacat: voluntat d’autoconeixement, lliurament a la poesia i corporalitat: “Escrius cada dia el mateix vers. L’untes, entretenint-te amb cada una de les rues, els plecs dels marges. T’entretens amb un senyal. Voltes i voltes per la pell nua. T’assumeixes”.

 

Joan PERELLÓ. Inventari d’omissions. Pollença, El Gall, 2011. 58 pàgs.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS