Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

I will survive, yeah yeah

mllauger | 22 Novembre, 2011 12:11

(publicat al DdB d'avui)

Anava cap a l’ajuntament a fer un tràmit, i va trobar un Humpty-Dumpty amb ròlex assegut damunt un mur. “Aquest és l’ajuntament de la ciutat X?”, va demanar. I el Humpty-Dumpty amb ròlex va contestar: “No, ara la ciutat es diu X de Z. Les coses tenen el nom que jo vull que tinguin, perquè ara comandam nosaltres”. Neguitós, va partir cap a l’edifici administratiu del costat, on potser podria resoldre el seu tràmit. Allà, el va sorprendre na Maria Enganxa que trencava una televisió amb el seu ganxo. “Aquesta no, aquesta no, aquesta no”, repetia, “perquè ara comandam nosaltres”. L’home va partir cap a un tercer edifici administratiu, al costat de la mar, on un apotecari parlava per telèfon. “Ahora mandamos nosostros, Registrador, y vas a poder hacer lo que dijiste que harías aunque los otros dijeran que no vas a hacer lo que hacen los que hacen lo que dicen que hacen”.  Va poder sentir la veu a l’altre costat del telèfon: “Sí, ahora mandamos nosotros, pero vamos a mandar que se haga lo que Ellos nos digan que hagamos que se haga”. Després el somni feia un bot, i apareixien Ells, tots encaputxats, teclejant com posseïts, mentre en una gran pantalla de lletres fluorescents es podia llegir: “Faci’s la nostra voluntat”.

 

Quan es va despertar, els monstres, com al conte del dinosauri, encara hi eren. Va mirar per la finestra: un dia rúfol. Va entrar a la dutxa. Al cap de poc temps es va sorprendre de sentir-se cantar, primer en veu fluixeta i després cada cop més fort, un hit de la seva joventut: I will survive, I will survive, yeah yeah. I de Gloria Gaynor va passar ni més ni menys que a Mónica Naranjo, amb uns udols que ja devien retrunyir per tota l’escala de l’edifici: Sobreviiiivirééééééé. Es va eixugar sense poder-se’n avenir: ni era molt de cantar ni era la seva música preferida. Es va vestir i va sortir al carrer. Queia una pluja grisa, però quan va fer les primeres passes del dia va pensar que sí. Que resistiria. Que sobreviuria. Només faltaria.

M’han declarat professor prescindible

mllauger | 11 Novembre, 2011 20:37

(publicat al Diari de Balears d'avui) 

El darrer Consell de Govern, reunit de manera solemne al Consolat de Mar el passat divendres dia 4, va decidir que la meva feina de professor era menys necessària que les altres. No menys necessària que la feina dels que fan altres feines, sinó menys necessària que la feina dels altres professors. Sí, amic lector: avui toca un d'aquells articles en què el sotasignant carrega més l'artilleria perquè es veu personalment afectat. Però miraré de fer-te veure com el cas particular resulta ben indicactiu de com la ignorància o el menyspreu, o una equilibrada combinació de totes dues coses, orienta els nostres governants a l'hora d'aplicar les tisores a l'educació.

 

L'acord del Consell de Govern tracta de "mesures per reduir el dèficit públic en relació amb la contractació i el nomenament del personal docent". Bàsicament, de ser més restrictius a l'hora de contractar personal interí per fer substitucions. S'havia de decidir en quins casos una baixa deixa de ser coberta amb un substitut. Doncs bé, al primer lloc de la llista, diu que no es nomenaran interins "per substituir, per qualsevol causa i en els centres que disposin de dues places, el professorat d'orientació educativa, d'àmbit sociolingüístic i cientificotècnic". És possible que la cosa no soni tan malament al lector poc familiaritzat amb el món dels instituts. Sona com si aquests professors fossin una mena de personal d'assessorament, que no se sap bé què fan: en fi, una gent més prescindible que els altres. El cas, però, és que són (som) professors que dediquen (dedicam) les seves (nostres) divuit hores lectives a fer classe a grups complets, és a dir, que són (som) professors titulars d'assignatures. Professors com els altres, vaja, amb l'única diferència que els nostres alumnes segueixen programes d'atenció a la diversitat: programes dissenyats perquè puguin obtenir el Graduat en Secundària uns alumnes als quals la via ordinària, per un motiu o un altre, no els ha funcionat. 

Programes com els de Diversificació Curricular, o els Mòduls Voluntaris que cursen els que han superat un Programa de Qualificació Professional Inicial i volen obtenir el Graduat. Això és així al meu centre, i això és així als centres dels quals tenc notícia, tenguin un o més dels anomenats professors d'àmbit. Reiterant les disculpes al lector a qui tot això li soni llunyà, diré que la nostra eventual absència té la gravetat especial de deixar grups d'alumnes amb moltes hores sense cobrir, ja que es tracta de programes dissenyats a partir de la idea que tenir pocs professors que facin moltes hores de classe al grup pot millorar els resultats. És a dir: que m'estic plantejant deixar d'anar en bici a l'institut, per por que una caiguda i la subsegüent fractura plantegin un problema irresoluble de cara a aconseguir que els meus alumnes puguin seguir endavant amb el seu curs.

¿Ho ignoren, tot això, des de la Conselleria d'Educació? Si ho ignoren és greu. Si ho saben i igualment han decidit declarar-nos prescindibles, també. I no és greu per nosaltres (que al cap i a la fi, en cas de baixa, estaríem igual de fotuts que els altres), ni per la resta de professorat, que hauria de fer un sobreesforç per resoldre la situació. No: és greu perquè deixa entreveure que, per la Conselleria, també hi ha alumnes més i menys importants. Alumnes als quals és menys greu deixar penjats. Que tot allò de l'atenció a la diversitat i la igualtat d'oportunitats era... (com ho diré?) cosa de progres.

 

El noostre duc

mllauger | 10 Novembre, 2011 20:52

 

“Amb l’handbol”, va dir el jove campió,

“no crec que pugui fer-me milionari,

però veig un camí per arribar-hi

si em caso amb una Infanta de Borbó”.

 

I va ser un braguetasso tan rodó

que féu inevitable el corol·lari:

“Podré viure per sempre de l’erari

de tothom si no em falla la vivor”.

 

Tot el que ve després: la mangarrufa,

l’estafa, la factura que s’estufa,

la societat fantasma i el complot,

 

tot té el mateix propòsit, en essència,

que l’enllaç que el titula d’Excel·lència:

en llenguatge plebeu, xuclar del pot.

 

Sant Alonso Rodríguez, pregau pel català

mllauger | 04 Novembre, 2011 21:47

(publicat al Diari de Balears, 4/11/11)

Dilluns passat, a la façana principal de l'ajuntament de Palma, es va mostrar el quadre amb la imatge de Sant Alonso Rodríguez, amb motiu d'esdevenir-se la festivitat que el santoral li té dedicada. És un capítol més de la croada de recuperació de les essències catòliques de la ciutat en què s'ha embarcat el batle Isern. "Es tracta del primer sant mallorquí i gaudeix d'una gran devoció popular a Ciutat", resa (mai millor dit) la plana web oficial de Cort. El que segurament no sap el batle és que hi ha algun episodi de la vida del porter de Monti-sion que no va en la mateixa línia de la política lingüística que ell preconitza.

Sant Alonso Rodríguez és un sant ideal per a la gent beata: la iconografia el presenta com un vellet escanyolit, calb i d'ullons enfonsats, que agafa unes claus com qui s'aferra al sentit de la seva existència. Va néixer el 1532 a Segòvia, i quan tenia quaranta anys, després de perdre dona i fills, va voler dedicar-se a la vida religiosa. A causa de la seva edat avançada i la manca d'estudis, només va poder entrar amb els jesuïtes com a germà llec. Durant 45 anys va exercir de porter de Monti-sion de Palma, i es va guanyar la santedat gràcies a la seva bondat, la seva exemplaritat en l'obediència, la seva devoció i la seva entrega gairebé mística a l'oració. Ja ho deia: com el sant patró d'una religiositat un punt estantissa. 

Hi ha una anècdota, però, que fa que la seva figura prengui un altre caire, ni que sigui parcialment. Corria l'any 1595, quan la castellanització de les Illes encara es trobava, ai!, en un moment incipient. Alguns clergues ja predicaven en l'idioma de Castella en les ocasions més solemnes: es coneix que n'hi havia que ja sentien els efluvis borbònics. Un d'aquests pioners de la castellanització era el jesuïta valencià P. Rico, a qui Alonso Rodríguez va sentir predicar en castellà a l'església de la Misericòrdia de Ciutat. El nostre sant segovià, tan aturadet com semblava, va gosar renyar el seu superior pel seu comportament lingüístic (trec l'episodi del volum El català en els rituals de sagraments de la diòcesi de Mallorca, 1516-1847, a cura de Gabriel Seguí). La literatura ha recollit la història, com mostren aquests versos d'uns goigs dedicats al porter de Monti-sion que va escriure Llorenç Moyà i Gilabert de la Portella: "Ens féreu bon adjutori / en dir a un pare quaresmer / que tendria purgatori / per predicar en foraster / sols per vana fantasia / i menyspreu del mallorquí".

Així doncs, no estaria de més que demanàssim a Sant Alonso Rodríguez que ens oferís la seva protecció contra la política lingüística que estan perpetrant els nostres governants. Potser, però, la devoció a Sant Alonso haurà de ser clandestina, en aquests temps en què la Conferència Episcopal es dedica a orientar el vot recordant als parroquians que els perills del separatisme són el segon factor a tenir en compte a l'hora de triar la papereta (el primer factor, naturalment, és el de tot allò que succeeix de cintura cap avall). De fet, no sé si he fet bé de recordar l'episodi: no seria estrany que, si aquest escrit arribàs al nostre bisbe, començassin a moure els papers del procés de desbeatificació.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS