comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 18 Desembre, 2011 10:16
Carnerià, contemporani i oriental
(publicat a L’espira, 18 de desembre de 2011)
Ja se sap que el poeta és “senyor tan sols, / en un atzar passat de pressa, / de plomissols i borrissols / que un raig de sol travessa”. Els versos són de Josep Carner, i pertanyen al poema “Confidència”, situat estratègicament al penúltim lloc del seu gran volum Poesia, com si es tractàs de la seva declaració final sobre quin és l’afany del poeta: descobrir i fixar amb paraules aquelles volves que per un moment se’ns il·luminen entre la pols. A Una pedra sura, Jaume Subirana fa ús d’una imatge que és de la mateixa família: allò que sura sobre l’aigua immòbil o enmig del corrent que tot ho arrossega. Al primer poema del recull, “Per immersió”, el poeta intenta retenir aigua de la “peixera dels dies”, i en surt amb les mans buides i banyades. Al penúltim, “Escrit a l’aigua”, recorre a la metàfora del riu (tan carregada d’història literària i tan present a Rapala, el recull anterior de Subirana) i, cedint la primera persona a allò que és entrevist dins de la fluència, conclou: “suro en la calma / de qui m’escriu, / passo com l’aigua / a dins del riu”. El títol del llibre ens parla d’aquestes coses i prové d’un vers del poeta Charles Simic: “El poema que vull escriure és impensable. Una pedra que sura”.
Potser he començat citant Carner perquè Jaume Subirana és, entre d’altres coses, el mantenidor de la plana web Carneriana i l’autor d’una extensa crònica dels anys de l’exili del mestre. I en aquest nou recull seu (guardonat amb el X Premi de Poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater) sentim de vegades, en una tonalitat o en un motiu, un eco carnerià. Hi ha un pòsit ben assimilitat, que Subirana usa sense mimetisme ni cartró-perdra: els vint-i-cinc poemes del llibre s’enriqueix amb lectures i estímuls ben diversos, i són d’una sensibilitat estrictament contemporània. Ho són en el to i ho són en els pretextos: la meravella fugaç d’un instant pot prendre la forma d’una dona vista durant uns segons a la finestra d’un gratacel de Vancouver (“Encarnació”).
Arrel en la millor tradició catalana, mirada contemporània i traç oriental: així podríem completar un retrat apressat d’aquests poemes. El traç oriental és ben palès als cinc haikús (parlam dels poemes que en segueixen estrictament el patró mètric) i a la tanka del recull, però es deixa sentir a gairebé totes les planes d’un llibre conformat per poemes breus, a excepció de “Tot és aquí”, composició d’homenatge a Joan Salvat-Papasseit escrit per al volum col·lectiu Tombes i lletres. El traç oriental és, a La pedra sura, la voluntat de cercar una textura poètica ben especial: la delicadesa. O la delicadesa i la lleugeresa, i amb això tornam al títol: allò que sura és allò que es deixa veure entre el corrent, però també allò que escapa de la feixuguesa dels dies. Per aconseguir-lo calen versos tersos i depurats de tot excés de líquid verbal (que deia Ferrater). “Felicitat (poema persa)” és una mostra d’aquesta qualitat que el poeta cerca i aconsegueix:
L’altre dia a la nit
una veu em va dir
a l’oïda: «Una veu
mormolant-te a l’oïda
en la nit és mentida».
Hi ha pocs llibres de poesia contemporània que no siguin també un diàleg amb altres veus poètiques, i aquest no és una excepció. Aquest joc textual contribuirà a arrodonir un bon llibre de versos en funció de si els versos convocats configuren, juntament amb els del poeta, un univers de sentit. En el cas d’aquest llibre, i al costat dels ja esmentats Charles Simic i Salvat-Papasseit, hi trobam sobretot noms anglosaxons (Seamus Heany, Stevenson, W.B. Yeats, Ted Kooser), que segur que també han servit a Jaume Subirana per traçar aquest camí cap a la delicadesa i la lleugeresa. I el lector de poesia de vegades troba, en aquests diàlegs entre veus poètiques, nous camins per on transitar. Ted Kooser: finura genuïnament nord-americana que aquest ressenyador va conèixer gràcies a Flux (l’interessant blog de Subirana) i a la diligència d’Amazon: un motiu més, òbviament no el més important, per valorar que s’hagi publicat aquest Una pedra sura.
(Il·lustració extreta de Flux, blog de Jaume Subirana)
Jaume SUBIRANA. Una pedra sura
Barcelona: Edicions 62, 2011
55 pàgines
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
« | Desembre 2011 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |