Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Enllaçats (un sonet per a l'IES Marratxí)

mllauger | 27 Març, 2012 22:32


 

 Enllaçats

 

Ja veieu que cantar pel català,

com fan a l’institut de Marratxí,

és falta que no poden consentir

perquè és, explica en Bosch, adoctrinar.

 

En canvi, si a un col·legi concertat

expliquen, per exemple, que l’amor

entre senyor i senyor no té perdó,

això és ensenyament en llibertat!

 

Tornant a la cançó de l’institut,

diuen que consideren aberrant

que s’hi senti un vocable malsonant:

 

com si amb tots els desastres que han fotut

no fos imprescindible proclamar

que els tenim plens, d’atacs al català!

 

Decretat un incendi

mllauger | 27 Març, 2012 11:34

(publicat al dBalears)

Decretat un incendi a la Comuna de Bunyola, deia un titular electrònic d’ib3 que aquest article s’esforçarà a immortalitzar. Errare humanum est, però un mitjà de comunicació ha de disposar dels mecanismes necessaris perquè les humaníssimes badades no esdevinguin pífies corporatives. De manera que ens aplicarem a l’exegesi del lapsus, que és una disciplina respectada d’ençà que Freud va mostrar que les equivocacions revelen moltes més coses no que els encerts. I veurem que el titular resulta extraordinàriament profitós, encara que l’anàlisi no s’endinsi per les boires de la psicoanàlisi. ¿Què mostra, doncs, aquest incendi decretat?

Primer, i òbviament, menyspreu per la llengua, que és una de les senyes d’identitat del govern Bauzá i de tot allò que en penja, com és ara aquesta ib3 que volen que sigui el full dominical del PP. Menyspreu pel català però també per la llengua en general: la pardalada hauria estat igual de grossa en les altres llengües romàniques. Retallam correctors i lingüistes als mitjans públics perquè menyspream la civilització. Ja se sap: es comença per deixar un accent i s’acaba envaint Polònia.

Segon, el titular és tota una declaració de quin és el verb al qual el nostre govern té més acostumats els redactors: decretar. El decret-llei, sobretot, que era aquella figura que el legislador va preveure per a casos d’evident urgència, ha esdevingut la manera ordinària que tenen de fer acció de govern. Ordinària en el sentit d’habitual i en el sentit de grollera.

I tercer, l’incendi decretat és una metàfora perfecta del que pretén fer aquest govern amb el territori. Ho farà, això sí, afegint-hi l’adjectiu més mentider del seu vocabulari: sostenible. El nostre govern, quan veu el mapa del país, hi veu oportunitats per a la urbanització, el complex turístic i el camp de golf. L’interès autonòmic és la drecera legal, i l’expectativa de llocs de feina el gran reclam publicitari. Quin un, en Company! O quin hun: com Àtila, aconsegueix que l’herba no torni a créixer per allà on ha passat. Arrasen: com un incendi.

T’estim perquè existeixes: en record de Miquel Àngel Riera, poeta

mllauger | 18 Març, 2012 11:59

 (publicat al dBalears, amb motiu de l'homenatge de l'AELC a Miquel Àngel Riera)

 “T’estim però me’n fot”:  als darrers anys de la dècada dels 50 devia ser difícil posar en sis síl·labes una càrrega revulsiva tan contundent. Són les primeres paraules del primer poema del primer llibre de versos de Miquel Àngel Riera, la porta d’entrada a una de les trajectòries més fascinants de la poesia catalana del s.XX. Miquel Àngel Riera ha estat un autor llegit, estudiat i valorat, però és difícil treure’s de sobre la impressió que la seva poesia ha quedat una mica eclipsada: en part, amagada entre els poetes de la generació del 50 i els poetes més joves que varen obrir camins més experimentals, i en part a l’ombra de la seva pròpia narrativa. Alguns, però, sentim una devoció irremeiable pels seus versos.

 

La crítica literària contemporània ens ha ensenyat que només interessa el text, més enllà o més ençà de la persona que hi ha al darrere, però no ha aconseguit que no ens commogui la literatura que se’ns presenta intensament amarada d’humanitat. Com la poesia de Miquel Àngel Riera, el poeta que ens va recordar que “la calentor del món és la que hi posa l’home”, i que va posar el seu ofici de poeta sota un designi singular: “escriuré l’evangeli de l’home segons l’home”. Aquest és el nucli de la seva poesia: la criatura humana assedegada d’una bellesa humana que es manifesta plenament en la carnalitat. Aquí teniu una de les declaracions d’amor més belles que s’han escrit en català: “T’estim perquè existeixes”. I aquí un altre cant a la criatura humana, necessàriament impura, adorable precisament en la seva impuresa: “Benaventurats els impurs, perquè ells són els homes”.

 

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana ha tingut l’encert de voler recordar Miquel Àngel Riera, el poeta especialment, amb motiu de la vintinovena edició dels Premis Cavall Verd. Dissabte de la setmana vinent, a Manacor, i unes hores abans de sopar de lliurament dels guardons, un grapat d’amants dels seus versos en parlaran una estona, i un altre grapat en llegiran (en llegirem) alguns dels que més ens agraden. 

La ciutat dels infants, versió Isern

mllauger | 13 Març, 2012 12:01

(publicat al dBalears)

El batle de Palma ens proposa una ordenança de regulació de la via pública segons la qual està prohibit “obstaculitzar la via pública amb materials, jocs, aglomeracions o activitats”, una interdicció davant la qual han botat tots els lectors de Francesco Tonucci i Gianni Rodari: ¿vol dir que els infants no podran jugar al carrer? La crítica, naturalment, es basa en els malentesos, sofismes i prejudicis característics dels progressistes, i en aquesta tòpica enyorança rousseauniana de quan els infants podien ocupar el carrer amb els seus jocs. Una lectura detinguda del text, però, revela la sensibilitat exquisita cap a la infantesa amb què està feta la proposta.

Primer de tot: què agrada als nins d’avui? ¿Jugar al terra amb taps de botella o amb bolletes de vidre? ¿Anar botant amb un sol peu sobre una mena de tauler pintat amb guix sobre l’asfalt? No: els infants del s. XXI, quan encara no tenen dos anys, veuen passar un cotxe i fan: brrrrmmmm, brrrmmm. Adoren els cotxes. Uns ordenança a favor de l’entronització de l’automòbil com a rei de la ciutat és el millor regal per als futurs conductors.

I després dels cotxes, què és el que més agrada als infants? Sí, ho heu endevinat: les llepolies, els refrescos i els gelats. Per això mateix, ells també haurien aprovat, en un d’aquells Consells d’Infants de la Ciutat que preconitzen els neohippies, que no hi hagués bulevards històrics lliures de la proliferació de taules de bar, totes amb els seus cartellets perquè els nins puguin plantejar les seves democràtiques reivindicacions d’alimentació saludable.

Finalment: els nins tenen els seus espais per jugar, als parcs infantils, i ja es preocuparà l’ajuntament de posar-hi totes les reixes i tots els policies necessaris perquè ells puguin pujar i baixar feliços pels tobogans. Amb la nova ordenança, a més, queden més protegits dels indesitjables que se’ls puguin acostar intencions dubtoses: dels homes dels caramels, dels exhibicionistes, i, sobretot, dels perversors de menors van pel carrer dedicats a activitats com la recollida de firmes, una influència manifestament nociva per a una infantesa que volem que pugi en el respecte a l’ordre i a la pau ciutadana.

La Ciutat dels Infants: n’hi ha que en fan la literatura i n’hi ha que la posen en pràctica, com el nostre batle.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS