Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

SebastiÓ Perellˇ, poeta de la bescara

mllauger | 24 Maig, 2012 03:58

(publicat a Núvol,  21/5/2012)

 

“El poema possiblement és el tapís que cela i sostreu un sentit (un lloc retret i radical on has d’anar a sacsejar-te, sempre lluny de les reverències, un espai de recerca) que cal desentranyar, desteixir, però no es tracta de treure el fil, (…) no podem refer totes les passes del procés creatiu del poema”. Això escrivia fa poc Sebastià Perelló, parlant sobre un altre poeta, ara no ens interessa quin. Convé recordar que Eliot deia que els poetes que fan de crítics sempre defensen la mena de poesia que ells escriuen. Sebastià Perelló, quan ens diu que el poema amaga un misteri que mai no acaba d’entregar, ens explica una manera d’entendre la lectura de poesia ben coherent amb la que ell fa. És una poesia hereva d’una tradició on hi ha Mallarmé, per dir un poeta de qui usa dues citacions en aquest darrer llibre, on hi ha Andreu Vidal, per dir un poeta mallorquí de qui manlleva un vers, i on hi ha Rilke, per dir l’autor de qui Vidal, al seu torn, va manllevar el vers. Són tres noms temptatius, que només volen esbossar una certa filiació poètica. N’hi ha molts més: en un poeta de lectures oceàniques i que ha sabut crear-se un to ben personal, el rastreig d’influències és un exercici estèril. Sebastià Perelló s’insereix, en tot cas, en la branca de la poesia modena que s’allunya més de l’ús més directament representatiu del llenguatge per endinsar-se en una figuració simbòlica que demana al lector el seu propi esforç de reconstrucció. “El poema també com a descortesia, esquiu”. No hi ha hermetisme gratuït: hi ha una poesia lligada íntimament als materials de l’entrellum i les ombres. Hi ha, sobretot, una fabulosa capacitat de la llengua i de la imaginació poètica per posar davant l’ànim del lector aquests escenaris de la incertesa.

Talls d’ombra és el tercer llibre de poemes de l’autor, després de La set (El Gall, 2007) iPercaceries (Lleonard Munaner, 2010). El lector que l’ha seguit hi troba la llengua poètica d’altres vegades i les preocupacions d’altres vegades. Un punt menys descortès, o menys esquiu, però ell mateix. Ens parla una veu que ens resulta familiar: una veu que es parla a ella mateix, amb un ús recurrent d’un “tu” monologal i comminatori. I ens parla del que també parlen els seus llibres de narrativa. És a dir, de l’absència, la desaparició, la fugida, el buit, l’ombra, la nuesa, la fugacitat, la fugida: aquest és l’univers en què es mou un subjecte que sembla vençut o seduït pel pes de la precarietat. “La cara d’un que no deixa / traces i desapareix”, diuen uns versos. O bé: “esser només això: càrrega, / impedimenta, fardatge, coses / que s’han de lliurar, traginada”. O també: “Així t’escoles: / un que fuig i ningú no l’encalça”. El tema central de Sebastià Perelló és la temptació permanent de la fugida cap al buit o cap a la immobilitat.

Retrobam també altres motius que completen el seu univers personalíssim. Un és del del contemplador esbalaït, el que mira el món “amb un pam de boca”, i que pot acabar, com l’ornitòleg que centra un dels poemes i que és un parent literari del protagonista de la novel·la Pèls i senyals, desbordat per un món que se surt de mare. Un altre és el de la identificació amb els elements més humils de la matèria: la pols, la floridura, la llenya dolenta, el referit de la paret. Si haguéssim de caracteritzar aquests versos recorrent a analogies pictòriques, potser ens servirien Tàpies, o l’art pobre, o l’art matèric. I un tercer motiu és el de la bescara, mot amb què he titulat aquest apunt perquè surt més d’una vegada al recull i perquè és il·lustratiu de la seva riquesa lèxica. La bescara és, en una peça treballada, la cara oposada a la bona: la claror que hi ha “darrera el trau d’allò que passa”, “la veu forana”, el misteri que encalça la poesia (“orejar allò que no és mostrador”) i que ens condueix cap a un altre tema clàssic de la literatura, que és el del nostre doble fosc i secret: “T’espera un altre: jo mateix, / als meus antípodes“. Els tres motius (el contemplador atònit, la identificació amb els materials pobres, el doble secret) es lliguen amb aquell món de les desaparicions i les fugides: l’àmbit de la incertesa de la identitat. Estam davant una poesia d’aparença molt poc “civil”, però que ens presenta un univers de significacions que només podem entendre des del desconcert de l’ara i l’aquí.

Un apunt, finalment, sobre la riquesa lingüística de Talls d’ombra. No em referesc només a destresa en la construcció del discurs, o a exuberància lèxica, sinó a la seva capacitat (també ben personal, i alhora lligada a una tradició on hi ha Blai Bonet o Miquel Bauçà) d’introduir el gir parlat i el color local, en creatiu contrast amb uns versos de referents tan elusius. Sebastià Perellóusa expressions com “no tocar de peus a terra”, “sense dir ni pruna” o “fort i no et moguis”, i és capaç (i cal molta seguretat per fer-ho bé, com ho fa) de recórrer a mallorquinismes lèxics o morfosintàctics com “monea” o “se n’ho ha duit”. No ho entengueu malament: és molt lluny del localisme, és un escriptor que utilitza l’única llengua que pot utilitzar sense mentir, i que ho fa amb un domini poc corrent del valor expressiu de la barreja de registres. Sebastià Perelló: el poeta del subjecte esbalaït, testimoni d’uns temps perplexos i compromès en la vella tasca de salvar els mots.

Sebastià PERELLÓ. Talls d’ombra. Lleonard Muntaner: Palma, 2012. 74 pàgines.

Els informatius kitsch d'IB3

mllauger | 22 Maig, 2012 07:08


 

(publicat al dBalears d'avui)

Segur que sabeu què és el kitsch. Si no ho teniu clar del tot, usau la via moderna de teclejar el mot a la barra de cerca del Google Imatges: us apareixeran ballarines de porcellana, parenoels de barba impol·luta i corets color de rosa ruixats de purpurina. El territori del kitsch té fronteres semblants a les dels territoris d’allò que és cursi i d’allò que és hortera. I si voleu definicions més recargolades, cercau bibliografia.

El cas és que l’altre dia, llegint el comunicat del Sindicat de Periodistes de les Illes Balears sobre la censura exercida als informatius d’Ib3, em varen venir al cap unes brillants consideracions sobre el kitsch que fa Milan Kundera a La insostenible lleugeresa de l’ésser.  Com recordau alguns, Kundera relaciona el kitsch amb els totalitarismes: el de dretes i el que ell coneixia més bé. El kitsch, diu Kundera, és la negació absoluta de tota forma de brutor, l’exclusió de tot allò que incomoda. El kitsch i la propaganda totalitària funcionen igual: fan veure no existeixen ni la contraposició d’interessos, ni la complexitat de la relació social ni les contradicions de la convivència. Tornem al Google Imatges i teclegem, per exemple, “Stalin kitsch”: milers de resultats, amb inoblidables estampes bucòliques de ninets oferint flors de colors al carnisser georgià. O evoquem els no-dos amb inauguracions de pantans: kitsch en estat pur.

Els informatius d’Ib3, informa l’SPIB, es regeixen per una voluntat de dolçor: destacar sempre les coses amables i gens problemàtiques. Catorze peces sobre neu en un informatiu de vint minuts. Notícies sobre modes estrangeres i personatges frikies, diu el comunicat. Evitar les polèmiques, que podrien donar a entendre que a la vida real hi ha posicions males de conciliar. Profusió de simpàtiques entrevistes a vianants anònims, pel que he pogut veure. El criteri és bàsicament digestiu: coses bones de pair. Em correspondria, ara, arrodonir l’article lligant tot això amb el que explicat al començament sobre les ballarines de porcellana i el totalitarisme kitsch de Kundera, però deixaré la feina (ben fàcil, d’altra banda) a l’amable lector.

Neix Veus Baixes, recordant Gabriel Ferrater

mllauger | 17 Maig, 2012 10:57

"Veus baixes" és el títol d'un poema de Gabriel Ferrater. A partir d'ara també és el nom d'una revista digital de versos i lletres. Al títol hi ha un homenatge, però també un suggeriment de versos que ens parlen sense escarafalls.
 
Un número de luxe, amb testimonis de persones que varen conèixer Ferrater, amb algun text seu inèdit i amb estudis i lectures d'alguns dels seus millors coneixedors.
 
La teniu aquí.
 
Al  Vilaweb  i al Núvol ja ho saben.
 
N'Enric, en Gabriel, en Jeroni, en Joan Manuel i jo mateix som, avui, pares orgullosos.

La diputada i les diverses teories

mllauger | 08 Maig, 2012 11:12

(publicat al dBalears)

El simpàtic demòcrata que comanda a l’Iran i que respon al nom de Mahmud Ahmadinejad ha explicat més d’una vegada que l’Holocaust és un mite, una gran fantasia inventada pel sionisme per justificar la creació de l’estat d’Israel. Mike Huckabee, exgovernador d’Arkansas i fins no fa gaire aspirant a ser el candidat republicà a les presidencials nordamericanes, feia campanya explicant que ell respectava els que pensaven que l’home ve de la moneia, però que no l’hi confonguessin, perquè que ell no creia en aquest tal Darwin.  Completarem el nostre triangle d’esperits valents que han gosat desafiar el dogma científic amb Ana Maria Aguiló, diputada al Parlament de les Illes Balears, que se’ns ha destapat com a acèrrima prosèlita d’una altra teoria silenciada pel pes aclaparador de l’ortodòxia: la teoria de Sa Llengo Baleá.

Ho va fer no fa gaire al twitter, amb una piulada que, per poder ser entesa universalment, no feia ús de l’idioma que defensava. El text deia: “Que (sic) regalo más bonito me acaban de hacer”, i acompanyava una preciosa imatge d’un llaç que imitava els de la campanya “Enllaçats pel català”, però fent ús de la bandera amb castellet i sobreposant-hi dues úniques paraules: “Llengo Baleá”.  Ja ho diu Aguiló, al seu perfil de presentació a la xarxa social: “Creo en una educación de calidad sin complejos”. Sí senyor: una educació com la que ens ensenya les veritats de Sa Llengo Baleá.

Un internauta diligent va repiular la frase i la imatge, i va respondre a Aguiló en termes recriminatoris, i va merèixer una brillant rèplica de la nostra defensora de la qualitat sense complexos. “Son opiniones diferentes basadas en teorías diversas”. És la mateixa frase amb què es podria defensar algú que ens intentàs convèncer que la llengua que parlam a Mallorca pertany, conjuntament amb l’inuit i el yupik del Pacífic, a la família de les llengües esquimo-aleutianes: seria una opinió diferent basada en una teoria diversa. I és, naturalment, la mateixa frase amb què argumenten il·lustrats com Mahmud Ahmadinejad o Mike Huckabee, defensors insignes d’opinions diferents basades en teories diverses.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS