comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 27 Juny, 2012 09:43
(publicat a Núvol, 18/6/12)
Durant els darrers mesos he vist més de dues cares de sorpresa incrèdula davant la notícia: es publica una versió catalana de Spoon River Anthology. Les cares pertanyien, naturalment, a bons degustadors de versos, perquè el llibre d’Edgar Lee Masters és poc conegut a casa nostra. Hi ha un grapat de poemes traduïts per Agustí Bartra per a antologies, algunes produccions escèniques recents basades en una selecció dels epitafis i un preciós poema de Pere Rovira, “Blues de la Rosie Roberts”, que en recrea un dels personatges. I poca cosa més. Però deixem-ho dit: Spoon River Anthology (1915) és un dels grans clàssics de la poesia nord-americana i, per tant, de la poesia en llengua anglesa.
Dels epitafis, he escrit. Així anomenava Edgar Lee Masters les 243 peces que constitueixen el gruix el llibre. L’Antologia de Spoon River, per cert, no és una antologia: el títol vol ser una referència a l’Antologia palatina, que li va proporcionar un model a l’autor. Els poemes són epitafis perquè en cada un parla un difunt. Són monòlegs dramàtics, per fer servir la denominació correcta per al professor de literatura, amb la peculiaritat que cada narrador poemàtic és un dels morts que reposen per sempre a Spoon River.
L’Antologia de Spoon River és això: un cor de veus que ens parlen des del cementeri. Més de dos-cents finats ens ofereixen, des de la tomba, una síntesi poètica del que ha estat la seva existència: una síntesi de vegades frustrada, de vegades enriolada, i d’altres vegades paradoxal, exemplar, amarga, venjativa o il·luminadora. Els morts que passen comptes amb la seva vida: aquest és el recurs a partir del qual Lee Masters traça el seu gran fresc de la vida en aquesta localitat imaginària que reconstrueix els pobles d’Illinois on Masters va néixer i créixer. Un llibre de poesia que té molt de novel·la coral i que té també una indubtable qualitat dramàtica.
I sí, era una traducció que ens faltava. Crec que ho havien pensat algunes persones, però va ser el poeta olotí Jaume Bosquet qui s’hi va posar. Enlluernat pels pocs poemes que Bartra havia traduït, va aconseguir l’original i va anar fent, més per devoció al text que per altra cosa, un poema darrere l’altre. Jo vaig tenir el privilegi d’incorporar-me al projecte quan en Jaume ja havia fet que els inquilins del cementeri començassin a expressar-se en català. Fa prop de quatre anys, d’això. En tot aquest temps no ens hem vist (ell a Olot, jo a Palma) però hem intercanviat centenars de correus electrònics amb adjunts plens de comentaris de revisió i amb propostes i contrapropostes per a un vers o un altre.
No recorreré a Frost per fer cap disquisició sobre si la poesia és traduïble, però recordaré que Gil de Biedma parlava de poetes que són més traduïbles i de poetes que no ho són tant. Probablement aquests poemes no són especialment refractaris a la traducció: el vers lliure i la narrativitat dels epitafis fan que no siguin d’aquella mena de poesia l’essència de la qual es perd en la traducció. Però traduir versos és sempre traduir versos, i l’esforç perquè els morts expliquin la seva vida en català amb la contundència amb què l’expliquen en anglès ha estat important. És diferent el cas de les dues peces darreres, “L’Spooníada” i “Epíleg”, que fan ús d’una mètrica regular i unes rimes que hem volgut traslladar a mètrica regular i rimes catalanes. Tant de bo que l’hàgim encertada, en tot plegat.
Feta la traducció, faltava un detall: un editor valent. La cosa no pintava fàcil, com us podeu imaginar, però el vàrem trobar. Roger Costa-Pau ha estat l’editor que ha gosat portar a les llibreries les gairebé 600 planes de l’edició bilingüe. En Roger ha estat un editor valent, generós i entusiasta. L’Antologia de Spoon River en què els morts parlen en català inaugura, juntament amb un recull de versos d’Antoni Clapés, la nova etapa de Llibres del Segle. El disseny i la factura són una meravella. Ja el trobareu a les llibreries.
Edgar LEE MASTERS. Antologia de Spoon River. Ed. bilingüe. Traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger. Girona: Llibres del Segle, 2012. 584 pàgines.
mllauger | 25 Juny, 2012 07:26
(publicat a L’altra mirada, maig de 2012. Sobre el llibre Escriure després. Formes de racisme refinat, la banalització erudita d’Auschwitz, coordinat per Arnau Pons).
Diguem que tot comença amb un exabrupte que pretén jugar al joc de travessar les línies vermelles i que en realitat és antisemitisme barroer. Diu així: “L’Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus: se’ls va reconèixer com a poble escollit”. L’acudit forma part del llibre Viure mata. Aforismes, d’Abel Cutillas. Quan el 2006 va aparèixer a la revista Benzina, l’escriptor mallorquí Arnau Pons i la historiadora israeliana Idith Zertal varen denunciar el seu racisme de saló. Agustí Colomines, professor d’història a a Universitat de Barcelona i llavors director d’Unescocat (Centre Unesco de Catalunya) va sortir en defensa de Cutillas, o més ben dit, en atac d’Idith Zertal, a qui titllava de “turista intel·lectual”. D’aquí sorgeixen els escrits que formen aquest llibre. El volum Escriure despés. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz és una imponent reflexió col·lectiva entorn de la dimissió de la vocació crítica i il·lustrada que sembla temptar a la nostra cultura. I “nostra” vol dir catalana, però també europea, perquè Arnau Pons porta el debat a l’àmbit que li pertoca: l’europeu.
Davant les dificultats perquè les publicacions culturals acollisin més escrits sobre la qüestió, Arnau Pons va convidar una impressionant nòmina d’escriptors, filòsofs, crítics i historiadors perquè s’hi pronunciassin, amb l’objectiu de confegir aquest aplec. Escriure després arriba a les llibreries amb aquesta relació d’autors: Ferran Aguiló, Xavier Antich, Fina Birulés, Jean Bollack, Enric Casasses, Adrà Chavarria, Emmanuel Faye, André Laks, Louise L. Lambrichs, Josep Maria Lluró, Felip Martí-Jufresa, Henri Meschonnic, Antoni Mora, Rosa Planas, François Rastier, Rossel·la Saetta Cottone, Simona Skrabec, Llibert Tarragó, Tim Trzaskalik, Heinz Wismann i Idith Zertal. Les reflexions són diverses en extensió, en to i en accents, però del conjunt se’n desprèn una vehement denúncia d’una cultura que sembla seduïda per un nihilisme banalitzador que no és altra cosa que antihumanisme i renúncia les arrels crítiques i ètiques. La provocació esdevé un fi en ella mateixa; anar contra el que és “políticament correcte” és el gran pretext per a l’apologia de la violència, l’homòfobia o la misogínia; la fascinació per l’irracional ens fa renegar del terreny comú de la humanitat; Nietzsche o Heidegger són invocats per justificar el culte a la mort; els estaments acadèmics i culturals no semblen guiats per criteris de salvaguarda del llegat de la Il·lustració: vet aquí la malaltia.
Arnau Pons, a més de coordinador i editor del llibre, és autor del text introductori i de l’extens text final, que lliga la polèmica suscitada per l’aforisme d’Abel Cutillas amb episodis de la vida literària i cultural ben propers a Mallorca. D’una banda, hi ha la poca resposta crítica que han rebut alguns passatges de l’obra tardana del poeta Miquel Bauçà, que també desprenen aromes racistes. I, d’una altra banda, la cobertura acadèmica que han rebut algunes intervencions del Taller Llunàtic de Josep Abertí i Bartomeu Cabot, que, entre altres coses, contenen al·lusions al poble gitano que ben bé podrien merèixer l’aplicació del Codi Penal. ¿Fins a quin punt el llenguatge de la ruptura poètica pot justificar que li riguem les gràcies a Hitler, com fa Albertí? “Escriure poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie”, diu la coneguda frase de Theodor Adorno que ressona al títol d’aquest volum. Alguns semblan voler donar-li la raó de la manera més literal. Arnau Pons i els altres autors d’aquest llibre hi reflexionen.
Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz.
Lleonard Muntaner. Palma 2012.
430 pàgines.
mllauger | 19 Juny, 2012 10:23
(publicat al dBalears d'avui)
Tenc un amic que és professor de secundària i d’esquerres. Aclariré que és un bon amic real, no un recurs retòric que ara jo m’empesqui per donar un aire distanciat a l’article. Avui faré que les meves quatre-centes paraules quinzenals transmetin les seves cavil·lacions sobre els retalls educatius i sobre la resposta dels docents. Que les transmetin de manera aproximada: tampoc no n’hem parlat en profunditat. No fa falta dir que no ho faig per peresa de fer una aportació més personal sinó perquè són reflexions que em demanen de manera imperativa que me’n faci ressò.
Els professors protestam contra totes les retallades i contra tots els seus efectes. Protestam contra unes reduccions de plantilles que suposaran l’acomiadament de centenars de professors interins, contra la reducció de complements salarials, contra la supressió de programes de suport, contra l’augment d’hores lectives i contra les aules amb trenta-tants alumnes. I en aquesta protesta universal no és difícil estar-hi d’acord. Ara bé: ¿som capaços de jerarquitzar les protestes? ¿parlam d’un tot indiferenciat que només sabem rebutjar en bloc, sense gradació? On són les línies vermelles? ¿És igual d’indignant la congelació dels sexennis que el fet que alguns centenars de professors interins s’hagin de sumar a la legió dels desocupats?
El meu amic sap que, en una conjuntura com l’actual, és necessari traçar el camp del que és innegociable. I creu que en aquest camp hi hem de posar els llocs de feina actuals: ni un sol docent menys. Naturalment, la qualitat de l’ensenyament hi va lligada: més professors vol dir menys alumnes per aula i més atenció a la diversitat de l’alumnat. Des del govern es proposava una fórmula (que al capdavall tampoc no ha estat així, però bé) que se sintetitzava en “més hores lectives, menys professors però no tocar les remuneracions”. Es tracta de capgirar-la, i de posar al davant el manteniment dels llocs de feina. I si alguna cosa s’ha de reduir (en una negociació no es guanya tot) que siguin les nòmines. Agafar la feina que hi ha, i agafar el capítol pressupostari corresponent a personal, i repartir-ho entre com més millor. Seria la resposta socialment assenyada per part de tots els docents: dels que no saben si hi seran l’any que ve i dels que fa anys que tenen el lloc segur. Entre sexennis i interins, triar interins. A partir d’aquí, contundència.
mllauger | 17 Juny, 2012 19:32
L'anell del capità Llull, aquesta petita història familiar que acab de publicar, és potser el primer llibre mallorquí que té el seu booktrailer.
(un treball fantàstic de Miraprim)
mllauger | 14 Juny, 2012 23:51
(versos llegits al Festival de Poesia de Lloseta
i al Festival de Poesia de la Mediterrània)
Vet aquí el cas extraordinari
del president apotecari
que t’embolica un frenadol
cantussejant el Cara al sol.
Li sembla que és incomprensible
quan algú troba incompatible
ser l’inquilí del Consolat
i despatxar bicarbonat.
Tot el que faig és net i és ètic,
ens diu, mostrant un antiemètic.
Així s’explica el seu estil
de governant del nolotil.
I és que ens enfloca normatives
com qui administra lavatives,
en especial, està ben clar,
quan toca el punt del català.
Però si tracta el territori
també és un bon supositori
i en sanitat està actuant
amb els efectes d’un laxant.
Qui sap si el que és incompatible,
inexplicable, inadmissible
és que ens governi un figurí
que ens dóna oli de ricí.
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
« | Juny 2012 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |