comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 03 Juliol, 2012 13:40
(publicat al dBalears)
No sé si coneixeu Xenòfanes de Colofó. Als manuals de filosofia, el trobareu al capítol de presocràtics, amb menys planes que Hercàclit o Parmènides però amb alguns apunts d’interès indubtable. Com si fos l’il·lustrat de la colla, va criticar les velles històries protagonitzades per divinitats que roben, enganyen i cometen adulteri, i se’n va riure del costum de donar forma humana als déus: si els cavalls o els bous tinguessin déus, també els pintarien com a bous o cavalls, va escriure.
Doncs bé, res de més adequat per a aquests dies que recordar la diatriba de Xenòfanes contra la glorificació desmesurada que la ciutat professa als atletes triomfadors. Quan algú triomfa en les curses o en el combat, ens diu el savi de Colofó, es fa mereixedor de tots els honors i de viure a càrrec del comú, i no diguem si venç amb el carro… Tot plegat, una insensatesa: “Car / pel fet que entre el poble hi hagi un brau boxador, / o un lluitador, o un campió a les cinc proves, / o un corredor excel·lent –i aquesta és la més preuada / de les conteses de vigor on els homes s’enfronten-, / no pas per això la ciutat serà més ben governada. / D’aquestes coses la ciutat en treu un goig migrat, / si un atleta, a les ribes de Pisa, obté una victòria: / els graners de la ciutat, això, no els emplena pas.” (Dec la informació i la versió al monumental Saviesa grega arcaica, a cura de Jaume Pòrtulas i Sergi Grau, Adesiara).
Diumenge vespre, els tuitaires més enginyosos i crítics, quan sentien coets o tocs de clàxon es demanaven si de sobte s’havia vist el llum de sortida del túnel de la crisi, i quan veien les cares d’alegria de Rajoy i de Felipe de Borbón es demanaven si l’incendi de València ja s’havia extingit. Ja ho saben: poden adoptar un filòsof nascut a Àsia Menor a vint-i-sis segles com a sant patró. Fixau-vos-hi bé, però: Xenòfanes carregava contra el desbarat de fer dels atletes els grans herois de la ciutat, sense consideracions de si eren o no els nostres, de si ens representaven o no. Els que se’n foten dels llorers d’avui per emocionar-se amb els d’ahir o despús-ahir no són de l’escola de Xenòfanes.
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
« | Juliol 2012 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |