Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Appcusetes

mllauger | 30 Agost, 2012 08:10

(publicat al dBalears, 27/8/2012) 

 

A les dictadures els encanta la delació. L’Alemanya Oriental de Honecker o la Pèrsia del Xa són exemples clàssics de creació d’un clima de por basat en la desconfiança universal: el meu veí de tota la vida, tan bona persona, pot ser un col·laborador dels serveis secrets, un acuseta. Aquest és un dels mecanismes del trencament de la convivència i de la degradació moral que convenen als règims totalitaris. Per això és preocupant que els sistemes democràtics, en aquests temps de tantes recessions, sentin la temptació de convidar el personal a la delació. Tenen, a més a més, un poderossíssim aliat potencial en les noves tecnologies, que poden servir a la revolta contra el poder però també poden ser un instrument a favor de la distopia de la societat dels acusetes.

 

Un exemple? L’aplicació per a mòbil que ha creat Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que permet a l’usuari consultar rutes i horaris i que també inclou una secció anomenada “Alerta incivisme”. Gràcies al programet, el viatger pot denunciar, amb la comoditat de l’on-line i de l’anonimat, la presència als trens de captaires, músics o venedors ambulants. És l’esperit d’aquella vella Ley de vagos y maleantes, ara revestida de modernitat tecnològica. Sembla que aquest “Alerta incivisme” ha estat ben rebut pels usuaris: la companyia mostra xifres d’ús ben remarcables per a un servei nou llançat en ple estiu. Potser el que succeeix és que l’aspiració social predominant, pel que fa a indigents i altres desheretats, és bàsicament aquesta: que me’ls treguin de la vista. Aquell vell somni de llevar-se un indesitjable del davant pitjant un botonet, fet realitat.

 

Les aplicacions de mòbil per a les delacions poden resultar un invent fabulós. ¿Us l’imaginau a mans d’un Putin que vulgui saber qui compra un disc de les Pussy Riot? ¿O a mans d’unes autoritats saudites interessades a castigar les dones que mostrin algun centímetre de turmell o algun milímetre de cabells? Potser el pitjor de tot, del que ha fet FGC, ha estat donat idees.

Mahmud Darwix: exili i lucidesa

mllauger | 14 Agost, 2012 12:49

(una versió més breu d'aquest article, publicada al dBalears) 

“La identitat no ha de ser un gueto ni una forma de reclusió”. Aquesta frase no ens semblarà especialment original, ni meritòria, si la pronuncia un ciutadà d’una nació que no senti la seva identitat negada o amenaçada, però és tota una mostra de lucidesa i coratge en boca d’un poeta palestí nascut a Al-Birwà, un poblet de Galilea que va ser arrasat a la guerra àraboisraeliana de 1948.  Mahmud Darwix diu que Palestina és una terra que ha rebut totes les herències d’una història convulsa i rica: cananea, hebraica, hel·lenística, romana, persa, faraònica, otomana, anglesa i francesa. L’humanisme i la intel·ligència de Darwix són un dels resultats possibles d’aquesta història, i ens commouen en un home que veu com el seu poble és el derrotat en un sagnant conflicte d’identitats excloents.

Podria haver començat a parlar de La Palestina com a metàfora dient que el poeta Mahmud Darwix és un símbol de la causa nacional palestina. Seria, però, un començament paradoxal, ja que una de les idees que es reiteren al llarg de les pàgines del llibre és la seva incomoditat amb aquest paper d’emblema. Darwix és poeta i la seva lleialtat primera és per a la poesia, una poesia que no ha de patir el llast de les funcions polítiques i patriòtiques que li volen imposar. L’obsessió de servir la causa patriòtica a través de la poesia, ens explica, no serveix ni a la poesia ni a la causa. “Cap xifra de màrtirs no podrà carregar el pes d’un mal poema”.

Trobareu les reflexions de Darwix a La Palestina com a metàfora, un recull de cinc entrevistes fetes al poeta palestí durant els anys anys 1995-1996, completades amb una evocació de Darwix, feta després de la seva mort pel novel·lista i periodista libanès Elias Khoury. El rebuig a la forma més simple de poesia “patriòtica” parteix d’un profund lligam a la terra i d’un profund compromís amb els seus. I s’enllaça amb una profunda reflexió sobre la pau: “Quan en alguns moments de la història s’ha assolit la pau, ha estat perquè uns estrangers han reconegut a uns altres estrangers el dret d’existir, de tal manera que no se sàpiga qui és l’estranger de debò”. La pau només es pot basar en el reconeixement de la humanitat de l’altre i en la superació de l’enfrontament entre dues nacions d’exiliats: “Al capdavall, tots som exiliats. Jo i l’ocupant, tots dos patim l’exili. Ell està exiliat en mi i jo sóc víctima del seu exili”. Que dels dos en surti un tercer: aquest és el repte. No són idees d’un pacifista ingenu: Darwix és un implacable denunciant de l’ocupació de Palestina. I també són les idees de qui creu saber quina és la solució històrica al conflicte, que no és altra que la del vell somni (tan preconitzat per Edward Saïd) de l’estat únic binacional, laic i democràtic.

Poesia, història i politica s’entrellacen en aquestes converses. En un passatge extraordinari, Darwix ens parla de com reconeix el seu propi paisatge als versos d’un poeta israelià: “El lloc només és un i les descripcions també. És una sensació ambigua que he trobat més endavant en la poesia del poeta hebreu contemporani més important, Iehuda Amikhai. Llegint com parla del lloc en els seus poemes, si no sabés el nom de qui els ha escrit, no podria dir si es tracta d’un poeta israelià o un d’àrab”.

Aquestes entrevistes varen tenir lloc durant els anys del procés de pau, un moment d’una certa esperança. De llavors ençà, la dinàmica de la identitat com a reclusió no ha fet més que créixer. Potser això fa aquestes reflexions encara més necessàries.

 

 

Mahmud DARWIX. La Palestina com a metàfora.

Lleonard Muntaner

Palma, 2012-08-12

 

Hacs intercalades

mllauger | 03 Agost, 2012 09:12

(no és nou, però és d'actualitat maonesa/mahonesa renovada) 
M’han dit que per Menorca fan croades

per defensar les hacs intercalades,

 

una lletra que estimen els veïns

que vulguin ser espanyols i menorquins.

 

Comencem pel primer, l’alfa i l’omega

que triaria tot bon estratega:

 

si volem un topònim ben senyor

a partir d’ara haurà de ser Mahó.

 

I després, qui ens ho veda?, Cihutadella,

que sens dubte és grafia molt més bella.

 

També farem escriure Es Merhcadal,

que té regust de cosa com feudal,

 

i, com podeu preveure, Ferrerihes,

que té l’encís d’un lloc de fantasies.

 

La grafia de Ló serà Alahior,

tant si ho volen els rojos com si no.

 

I declaram que és normativa porca

la que diu que no pugui ser Menhorca!
 
 
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS