Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Mamadou

mllauger | 25 Setembre, 2012 12:19

(article publicat al dBalears)

Mamadou té catorze anys, encara que ningú no podria assegurar que no siguin tretze, o quinze. No diu ni una paraula en català, ni en castellà, ni en anglès, ni en francès. Deu parlar malinke, o wòlof, o pulaar, o alguna de les altres cinc o sis llengües que Wikipedia diu que es parlen a Gàmbia. No coneix cap lletra, i amb prou feines els números de l’1 al 10: no ha trepitjat mai una escola. Quan es pugui comunicar, ja podrà contar si ve del camp o de la ciutat. Acaba d’aterrar en un institut de Palma. Seu amb una trentena llarga d’alumnes que estudien els pronoms febles, el meridià de Greenwich i la hipotenusa.

No és un cas aïllat: és un cas extrem, que no acaba de ser el mateix. A la seva mateixa classe, hi ha devers una dotzena d’alumnes que representen una dotzena de casos d’allò que els docents en solen dir la diversitat de les aules d’ara: una dotzena d’exemples d’una complexitat que de vegades és lingüística, de vegades intel·lectual, de vegades psicològica, de vegades familiar, de vegades social i que moltes vegades és dues o tres d’aquestes coses alhora. Tot això, en un institut que el curs passat tenia 710 alumnes i aquest curs en té 789, i que el curs passat tenia 91 professors i aquest curs en té 81.

Per si les nostres autoritats educatives en dubtaven, els professors de l’institut faran tots els possibles per donar a Mamadou l’atenció individualíssima que requereix. A Mamadou i als altres, naturalment. Potser el conseller Bosch no s’ho creu, però per cada minut que dediquen a posar-se camisetes verdes, penjar llaços o repicar olles, dediquen moltes hores a fer de professors. Això sí: segur que prefereixen autoritats que destinen recursos a l’educació, en lloc de ministres que fan reformes educatives centralistes mentre van pegant les seves tisorades selectives. Senten vergonya d’altri quan senten un alt càrrec que repeteix el discurs de l’esforç i l’excel·lència mentre deixa que l’aula s’ompli amb més i més alumnes. I s’encenen de santíssima indignació quan algú diu, amb José Ramon Bauzá, que ell va estudiar en una aula de quaranta alumnes i tampoc no li va anar tan malament.

La família, la memòria, els objectes

mllauger | 17 Setembre, 2012 19:25

 

Sobre La llebre amb ulls d’ambre, d’Edmund de Waal

(publicat a L'Altra Mirada, setembre 2012) 

 

Cap al final d’aquest La llebre amb ulls d’ambre, el seu autor confessa que no sap si ha escrit un llibre sobre la seva família, sobre la memòria, sobre ell mateix o sobre els objectes. Ho ha fet tot plegat, en realitat. Edmund de Waal és un descendent dels Ephrussi, una família de financers jueus, procedent d’Ucraïna, que va arribar a posseir una de les grans fortunes europees de la segona meitat del s.XIX i la primera del XX.  I conta la història familiar prenent com a fil conductor una col·lecció de més de dos-cents netsukes, unes miniatures japoneses fetes d’ivori o de fusta que tenien la funció de fer de tancament d’una bosseta que els homes duien amb el quimono. La llebre amb ulls d’ambre és una de les talles. Resseguint l’itinerari dels netsuke, De Waal recorre els dos grans escenaris de l’expansió internacional dels Ephrussi, París i Viena, viatja al Tòquio on resideix un oncle-avi seu en l’etapa posterior a l’esfondrament de la fortuna familiar, i acaba, amb les precioses figures japoneses instal·lades en una vitrina de casa seva, a Anglaterra.

El llibre mostra la història d’Europa vista per testimonis privilegiats. Charles Ephrussi, col·leccionista i historiador de l’art, figura central de la primera part del llibre, apareix retratat en un dels millors quadres de Renoir, Le déjeuner des canotiers, i va servir a Marcel Proust d’inspiració per al Charles Swann de La recherche du temps perdu. Va ser ell que va adquirir la col·lecció de netsukes, que després va anar a parar a la branca vienesa de la família com a regal de noces. En aquesta branca, destaca la figura d’Elisabeth Ephrussi, àvia de l’autor, una de les primeres dones a llicenciar-se en dret a Viena, i poeta que va mantenir correspondència amb Rainer Maria Rilke. Però aquesta no és només una història del refinament artístic i literari dels rics d’un temps (tan lluny, ai!, dels milionaris horteres d’avui). És també una crònica d’aquesta terrible xacra de la història europea que és l’antisemitisme. Els Ephrussi de París varen viure l’eclosió antisemita de l’afer Dreyfus. Els Ephrussi de Viena varen ser víctimes de l’Anschluss, després de l’entrada de Hitler en una Àustria que el va rebre amb repicar de campanes. I aquest és també el llibre de com un home del s.XXI va a la recerca de la seva herència oculta i, amb ella, d’ell mateix.

Edmund de Waal no era, fins a la publicacó d’aquest llibre, un escriptor. Era, o és, ceramista de prestigi i professor universitari de ceràmica. Resulta, però, que si La llebre amb ulls d’ambre es llegeix amb grandíssim plaer, no és només perquè De Waal té moltes coses interessants a contar sinó perquè es revela com un escriptor de raça. Té bona prosa i té saviesa en la construcció narrativa, sap presentar personatges, i sap ser luxós sense deixar de ser sobri, i emotiu sense una sola gota de sentimentalisme. Sap jugar al joc literari de contar una història a partir del poder evocador dels objectes: crec que l’amor als objectes del ceramista té molt a veure amb el magnetisme de la narració. I té moments d’altíssima alçada literària, com són el relat de la caiguda de Viena en poder del nazisme, o el bell episodi de com els netsukes es varen salvar de l’espoli nazi de les obres d’art i objectes de valor del palau Ephrussi de la ciutat. Llegiu aquest llibre preciós i ho veureu.

 

Edmund de Waal

La llebre amb ulls d’ambre. Una herència oculta.

Quaderns Crema.

Barcelona, 2012

378 pàgines

Faringitis, apartheid

mllauger | 11 Setembre, 2012 14:19

(publicat al dBalears d'avui) 

Escric aquest article amb faringitis. Però no amb una faringitis vulgar, sinó amb una mena de faringitis que jo em pensava que no existia, com si una colla de nanets haguessin decidir fer fogueres vivíssimes i perpètues a la meva gargamella. I decidesc anar al metge, jo que no som d'anar al metge, cercant confirmació diagnòstica, tractament adequat (jo tampoc no sé mai si toca antibiòtic o no) i potser alguna indicació per a la millora simptomàtica. Anant cap a la farmàcia, ja una mica alleujat només amb la visita, em pega per pensar que no és res greu, ni urgentíssim, de manera que si jo fos un immigrant dels anomenats irregulars, no hauria pogut accedir a les indicacions reconfortants del doctor. Els que em coneixeu sabeu que no som ni un menor ni una embarassada, ni m'hi puc fer passar fàcilment, o sigui que està clar: hauria quedat sense  tarjeta sanitària. I he posat l'exemple de la faringitis perquè és el que tinc a mà, però la cosa pot ser molt pitjor.

Després he recordat que el PP de l’apartheid sanitari ha recorregut sovint a la retòrica de la tradició humanística que inspira les seves polítiques, però ignora que el bessó de l'humanisme és la consideració de tots els éssers humans com a mereixedors de les formes bàsiques de la dignitat. També n'hi ha, al PP, que reivindiquen molt l'herència cristiana, però probablement el dia que tocava explicar la paràbola del bon samarità tenien faringitis i varen faltar a catequesi.

Ja a casa, mentre llegesc el prospecte del fàrmac prescrit, pens en la gent valenta de Metges del Món i de les associacions de metges de família, entre d'altres. Els que han dit que ells tracten persones, i no assegurats. Els que han dit que no són capaços de deixar d'atendre els seus pacients de fa molts d'anys. Els que resolen bé la disjuntiva de Sòfocles entre l'obediència al deure sentit íntimament o a la llei injusta. Els que diuen que és qüestió de justícia, no de beneficència. Els que honoren el qualificatiu d'objector de consciència. I he fet un esforç per fer passar el comprimit entre els filferros de la meva gargamella, a la seva salut.

L'Homo religiosus de Mircea Eliade

mllauger | 03 Setembre, 2012 14:36

(ressenya publicada a L'Espira, 2/9/2012) 

Aquest text és la ressenya d'un llibre, tal com pertoca a la secció on apareix, però se'm permetrà que comenci amb quatre línies sobre casa editora que ens l'ofereix. Val la pena fer-ho: Fragmenta constitueix una experiència original, que promet una oferta d'interès ja des del seu plantejament: és una editorial que vol publicar, segons anuncia la seva web, llibres sobre religió des d'una perspectiva no confessional, o, dit d'una altra manera, "llibres no religiosos sobre religió". En cinc anys de feina han configurat un interessantíssim catàleg de llibres d'assaig i textos clàssics. El sagrat i el profà, de Mircea Eliade, n'és una de les últimes mostres.

Mircea Eliade, nascut a Bucarest el 1907, és un dels més reconeguts historiadors de les religions, i El sagrat i el profà és probablement el seu llibre més reeditat i llegit. Va ser escrit el 1956 per complir amb l'encàrrec de fer una obra divulgativa i breu sobre el fet religiós Cal agrair a Fragmenta la iniciativa de publicar en català aquest clàssic que ens faltava. El sagrat i el profà resulta interessant, més enllà del punt de vista de la història de les religions, des de l'òptica de la filosofia, la psicologia o l'antropologia: un clàssic de la història de les idees. Al volum present, la introducció de l'andorrà Vicenç Mateu dóna al lector les dades bàsiques de la figura, l'obra i el pensament d'Eliade, sense obviar els aspectes més controvertits, com la seva militància juvenil en una organització romanesa de caire feixista.

El llibre parteix de la contraposició entre el que l'autor anomena "dues maneres de ser en el món": la de l'home profà (aquesta invenció moderna, recalca) i el que ell anomenà l'homo religiosus. Amb la intenció de presentar allò que de comú hi ha a les diferents expressions de la religió, els quatre capítols del llibre tracen el perfil de l'essència de la religiositat: una concepció de l'espai en què tot s'ordena a partir del lligam amb la sacralitat, una concepció del temps basada en la reactualització ritual del temps mític dels orígens o de l'eternitat, la sacralitat dels elements naturals (la volta celeste, l'aigua, la terra, els arbres) i la santificació de la vida, és a dir, l'atorgament d'un valor sagrat a les experiències bàsiques de l'existència (la unió sexual, l'alimentació, la feina, el joc...).

El text d'Eliade és de naturalesa essencialment descriptiva, però inevitablement s'hi deixa veure una concepció de l'home i del món. Al nucli d'aquesta concepció hi ha la idea que la religiositat genuïna no és la de les religions "complexes i elaborades" (una denominació que no només inclou cristianisme, judaisme o Islam sinó la mateixa religió grega antiga) sinó la religió arcaica, la que es troba al "món veritablement primitiu dels caçadors, dels pastors nòmades, de les poblacions que encara viuen en l'estadi de la caça menor i la recol·lecció". Una altra idea central, en relació a aquesta, és que l'home actual és, per usar un mot de l'autor, "cripto-religiós": "L'home profà, tant si li agrada com si no, conserva encara les traces de l'home religiós". La pervivència de l'homo religiosus en l'home actual s'apunta, aquí i allà, amb referències comparatives que tenen el poder demostratiu que els atorgui el lector. Cap al final, i en una nota molt de l'època, recorre a l'últim cartutx:: l'home religiós, si no es manifesta enlloc altre, roman sempre "en les tenebres de l'inconscient", des d'on pot fer-nos recuperar la plena vivència religiosa.

Mircea Eliade diu, en un pròleg a l'edició francesa que aquest volum recull, que el llibre "té el perill de semblar l'expressió d'una nostàlgia secreta per la condició ja passada de l'homo religiosus arcaic, nostàlgia que és aliena a l'autor." Val a dir, al respecte, que Eliade dissimula molt bé que no existeixi una tal nostàlgia: de tant en tant se li escapen valoracions en el sentit que les religions "elaborades" són un empobriment respecte a la religiositat original, i que l'home profà és una passa més en aquest empobriment. És aquí on és més difícil que el lector (profà) actual sintonitzi amb el pensador romanès: ¿qui pot enyorar, per exemple, una cosa com "una vida sexual santificada"? Res d'això, naturalment, no lleva interès a la lectura, ni encert a l'editiorial per la publicació.

Mircea ELIADE. El sagrat i el profà.

Fragmenta Editorial.

Barcelona, 2012.

253 pàgines

18 €

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS