Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Per l'embut

mllauger | 30 Octubre, 2012 16:22

 

Esborrany d’Avantprojecte de llei reguladora

de la convivència escolar i de l’autoritat del professorat dels centres educatius de les Illes Balears

Art 151.1

 

 

“Serà falta molt greu que el professor

violi el manament de ser neutral,

i que ensenyi de forma parcial

i no sigui objectiu en la lliçó,

 

i que faci la seva funció

responent a un programa personal,

corporatiu, polític, sindical,

o d’alguna altra mena de sector”.

 

Llavors el conseller es va deixar anar

dins el ventre apelfat del seu sofà:

“M’ha quedat un article collonut!”.

 

I va dir, alçant la vista mamarratx

que és l’àngel tutelar del seu despatx:

“Passaran, oh Caudillo, per l’embut!”

 

Fills del llim (sobre "Aquest cor", de Pere Joan Martorell)

mllauger | 28 Octubre, 2012 09:55

 (publicat a L'Espira d'avui)

“Som hereus del foc”. Som “hereus d’aquells vells déus / que es lliuraven als vicis de la carn”. “Som hereus de la llum i de la fosca”. Som “hereus del fang primer”. Les quatre citacions pertanyen a quatre poemes diferents d’Aquest Cor, el darrer recull de poemes de Pere Joan Martorell. Encara podríem afegir-ne un grapat que tornen sobre aquesta idea que és al nucli del poemari: “Provinc d’aquella dansa inacabable…”, “Provenim del fang i del desig…”, “la memòria del llim…”. Fills del llim: Octavio Paz va encunyar aquesta denominació per referir-se a tots els poetes del Romanticisme ençà. En aquest llibre de Martorell, els fills del llim no són els poetes, o no són només els poetes: són tots els humans. Una de les qualitats destacables d’Aquest Cor és la de ser un llibre de versos que construeix, poema rere poema, una visió treballada i coherent de l’existència humana. Si l’haguéssim de sintetitzar i traduir a termes assagístics, ho podríem dir aixi: el comportament de l’home s’explica sempre per la seva condició d’hereu d’un passat ancestral d’irracionalitat, carnalitat i violència.

En aquest marc, cobren sentit els poemes sobre les manifestacions més transparents d’aquesta herència atàvica, com són la guerra, expressió per excel·lència de la violència immemorial, o les festes populars com el Carnaval o Sant Antoni, carregades de paganisme i foc antic. Però també la crueltat de l’infant que mutila insectes o costums socials com el de la visita al nadó són presentats amb aquesta visió antropològica de rerefons: som hereus d’una genealogia de brutalitat. Hi ha un grapat de motius que, amb la seva recurrència, van afaiçonant l’univers del poemari. Un és el de la religiositat primitiva i pagana: els ídols, les cerimònies fosques, els oracles, els sacrificis de l’home prehistòric, els faunes… Un altre és el de la blasfèmia, la profanació, el sacrilegi, l’heretgia: l’element dionisíac s’afirma, com en la formulació clàssica de Nietzsche, en contraposició a l’element apol·lini.

L’amor i la mort també hi són, tal com pertoca en un llibre que vol oferir una imatge de l’existència humana. L’amor, o el desig, és un impuls ancestral que es manifesta en deliri i que voreja el territori de la violència, o s’hi endinsa: “Record també l’aroma del teu cos / impur entre flors seques, el deliri / de la sang convertida en font d’esperma”. I la mort és el buit que hi ha al final: silenci, oblit, cendra, aniquilació. El poeta sap “que tot tendeix al buit més abismal: / cendra pura que torna i que retorna”. La visió de l’home es completa amb la visió de la poesia, que es presenta sobretot al poema titulat, ben programàticament, “Poètica”, i que parla de la poesia com a via de coneixement i d’accés al desconegut.

Potser el que he escrit fins ara porti el lector a creure que ens trobam davant d’un llibre de poesia d’idees, d’una figuració poètica de tipus conceptual. Seria una idea errònia. A Aquest cor, la visió de l’home es desprèn d’un conjunt de poemes que de vegades adopten un aire diguem-ne filosòfic o oracional, gairebé profètic, (com “Consells del foll” o “Creences”, dos dels millors del recull), però que sovint tenen un bastiment descriptiu (un paisatge rural de Mallorca, una necròpolis púnica, un escenari urbà d’Europa) o narratiu (una colla de joves que profana un cementeri, un episodi d’una guerra). Hi ha, al mateix temps, una llengua literària i un to ben constans i ben personals, i ben adequats a l’expressió d’aquesta manera de veure l’existència. Els versos de Pere Joan Martorell parteixen d’un fonament representatiu (un pretext identificable per al lector, un desenvolupament temàtic coherent) i es vesteixen amb la força expressiva d’un recurs constant a la imatge, sovint d’arrel irracional. Combinen el vers lliure amb la solemnitat d’un decasíl·lab ben escandit, molt present en aquest recull. I adopten un to per al qual no se m’acut un adjectiu millor que el de vitalista: un vitalisme, això sí, de tons foscos.

Acabaré amb una nota de vida literària. Aquest Cor va obtenir el darrer premi Mallorca. El darrer, vull dir, abans que la presidenta del Consell decidís que condemnava el guardó a la insignificança. Enguany ni s’ha convocat. És un consol que, com a mínim, un premi que havia nascut amb ambició s’acomiadi amb un recull de versos com aquest.

 

Pere Joan MARTORELL

Aquest Cor

Premi Mallorca 2011

Edicions Proa

Barcelona 2012

 

 

Embulls de pagament

mllauger | 23 Octubre, 2012 11:20

(publicat al dBalears d'avui)

 


 

Els diners, ho deia Anselm Turmeda, “savi fan tornar l’hom orat”. La denúncia de la mercantilització del saber ve de més enrere: a l’Atenes clàssica, el virtuosíssim Sòcrates ja dejectava els sofistes perquè cometien el sacrilegi d’ensenyar a canvi d’una retribució. La novetat dels nostres dies és la mercantilització dels embulls que fan els alumnes per aprovar. Fer trampes ja no és gratis. La xuleta artesanal dels nostres temps, sovint tan treballada, sembla que passa a la història. Aquí en teniu dues mostres.

La primera és la plana web Nohagasnada, comentada als nostres digitals Bloko i El Periscopi, que permet als alumnes comprar a un altre internauta l’elaboració d’un treball que han d’entregar i que no saben o no volen fer. Compra i venda de feines acadèmiques. El problema, com comenta Jaume Sureda, és que Nohagasnada l’han creada dos estudiants d’administració d’empreses, que han estat ben valorats per la web: és una iniciativa empresarial ben plantejada i amb perspectives de rendibilitat. La segona mostra ens la dóna el rellotge-xuleta. Teclejau al google i en coneixereu les prestacions: capacitat d’emmagatzemar gran quantitat de documents en formats diversos, pantalla sense reflexos ni brillantors i botó d’emergència per quan s’acosta el professor. Devers setanta euros. No fa gaire em contaven la història d’un alumne d’universitat que havia suspès i que es queixava davant la professora de la seva inferioritat de condicions respecte dels que es podien permetre el gadget: no al·legava la seva major rectitud sinó el seu desavantatge econòmic.

La saviesa es compra i es ven, explica el topos literari de la crítica al poder dels diners: el Nohagasnada i el rellotge-xuleta són una manifestació nova d’una lògica vella. Potser fomenten l’engany, però és probable que l’alumne que sàpiga aprovar recorrent-hi també sabrà espavilar-se al competitiu món dels negocis per al qual, en definitiva, volen preparar-nos l’escola i la universitat d’avui. El ja esmentat Sòcrates es dedicava a ensenyar sense més intrumental pedagògic ni més criteri d’avaluació que el diàleg, un sistema davant el qual aquests dos negociets prosperarien ben poc. Però les humanitats, ja se sap, presenten cotització a la baixa.

Catalunya: ara toca democràcia

mllauger | 11 Octubre, 2012 04:00

(publicat a L'altra mirada)

 

Crec que els que som de l’esquerra alternativa, o de l’esquerra verda, ens trobam una mica descol·locats amb la precipitació dels esdeveniments a Catalunya: nosaltres, de sempre, érem federalistes, o, potser, confederalistes. Mai no hem tingut cap dubte a l’hora de reclamar més autogovern, o impuls per a la llengua, però hem tingut l’independentisme com el territori d’un nacionalisme amb el qual culturalment no ens acabam d’identificar. Les coses, però, són com són, i el federalisme, que darrerament s’havia quedat gairebé sense defensors ni dins ni fora dels Països Catalans, sembla ara el refugi improvisat de molts que dels que volen rebutjar l’independentisme sense ser els troglodites del PP.

Què pensar, què dir, què defensar? Crec que el que resulta més clarificador és observar quina ha estat la resposta de l’espanyolisme després de la manifestació de l’11 de setembre i de les passes posteriors fetes pels partits i les institucions de Catalunya. Podríem sintetitzar-ho en allò castís de no puede ser y además es imposible. La lína principal no ha estat que la independència de Catalunya sigui inconvenient, o poc desitjable, sinó que és inconcebible. S’ha esgrimit la Constitució, com si es tractàs de les Taules de la Llei gravades sobre pedra pel dit de foc de Jehovà. Els més bizantins han dit que el subjecte de sobirania és el poble espanyol i no el poble català, com si els subjectes de sobirania fossin essències absolutes determinades des de sempre i per a sempre. S’ha abusat de la por: Europa no ho voldrà, el nou estat serà inviable, trencarà la societat catalana, no podrà comerciar amb ningú. I no s’han estalviat amenaces: ni la de la suspensió de l’autonomia ni la de l’exèrcit com a garant de la unitat nacional. És esgarrifós, en aquest respecte, que sigui ni més ni menys que un socialista il·lustrat com José Luis Cebrián qui ens recordi que “la democràcia es basa en el respecte a les lleis, que no exclou la coacció física en la forma que aquestes lleis determinin”. Això, en un article que defensa el federalisme.

No m’he pogut empassar tots els rius de tinta que han corregut sobre la qüestió, però Déu n’hi do els que he recorregut, i poques coses m’han semblat més lúcides, i més adequades davant l’estat de coses que he descrit, que un article en què el filòsof Ferran Sáez afirmava que la línia divisòria principal no és ara la que separa independentistes de no independentistes sinó la que separa demòcrates de no demòcrates. És a dir, la que determina el camp dels que creuen que Catalunya té el dret de decidir el seu futur. Vistes les coses així, els de l’esquerra alternativa no hem de tenir cap dubte de quin és el nostre territori. Som demòcrates, un camp en què poden conviure independentistes, autonomistes, persones que haurien volgut una convivència federal i persones que segueixen defensant un model federal.

El que succeix a Catalunya s’ha de resoldre donant la paraula a la gent, en un calendari raonable (que vol dir que la cosa no s’eternitzi) i en uns termes (quina és la majoria necessària per a una independència, etc.) també raonables. Dit sia de passada: la proclamació parlamentària d’un estat independent, sense referèndum, restaria molta legitimitat democràtica al procés. I la celebració del referèndum seria, en si mateixa, una bona notícia: el poble, informat i madur, decideix. La gent de l’esquerra verda de les Illes no podem defensar altra cosa, i hem de treballar pensant en com ens pot afectar el procés: les conseqüències positives de tot allò que sigui eixamplar el camp de la democràcia, però també la possible complexitat dels rebots. A Catalunya, ara toca democràcia. Millor dit: a Cataluna, a les Illes, pertot arreu, sempre toca democràcia.

Més premis PP

mllauger | 09 Octubre, 2012 11:29

(publicat al dBalears d'avui)

Aquest cap de setmana ha tornat a tocar cerimònia d’entrega dels Premis PP, i ha estat sonada: la quinzena ha vingut carregada d’actuacions meritòries i la feina del jurat s’ha fet francament complicada.

El premi Gabi, Fofó i Miliki és per a Luis de Guindos, que va aconseguir que el públic londinenc d’una conferència amollàs quatre rialles fresques, quan va dir que Espanya no necessita un rescat. José Manuel Castelao, el de la delicada comparació entre les lleis i les dones, obté dos guardons: el Neardental (denominació inspirada en el Cro-Magnon de les amigues del Lobby, naturalment) i el Fora de Context, que distingeix les declaracions que ens entestam a no entendre perquè no volem veure que en realitat no diuen el que diuen. En aquest cas, el jurat ha tingut a bé donar un accèssit a Rafael Hernando per allò del jutge pijo y ácrata. El Consell de Ministres rep ni més ni menys que tres distincions per la inoblidable concessió de la Gran Creu de l’Orde del Mèrit de la Guàrdia Civil a la Virgen del Pilar: premi José María Pemán, premi Marcelino Pan y Vino i premi Berlanga. El nostre Rafel Bosch rep un d’aquells guardons que fan una il·lusió especial: el premi Emmanuelle, que distingeix la millor actuació eròtica, per dir que hi ha docents que se sobrepassen amb la llengua. L’orwellià premi Newspeak també ve a casa nostra, i distingeix la creativitat d’una Catalina Soler que ha sabut rebatejar el fems com a combustible. La delegada del govern a Madrid, Carmen Cifuentes, també hi aspirava, per la seva demanda de “modular” el dret de manifestació, però part del jurat hi aprecia un plagi de l’esmentat De Guindos, que ja va explicar no fa gaire que l’IVA no es pujava sinó que es modulava. El premi Teniente Coronel Tejero, un dels més esperats i el que ha resultat més disputat, ha hagut de ser concedit ex-aequo a dos veterans del partit, que havien fet mèrits més que suficients: els inefables Jaime Mayor Oreja i Alejo Vidal-Quadras. La matisació d’aquest segon, dient que la seva invocació als tancs era irònica, també el feia aspirant al Gabi, Fofó i Miliki. La sorpresa de la nit ha estat el premi especial a Tota Una Trajectòria, perquè ha estat per a un polític relativament recent. El jurat, però, ha valorat l’excel·lència sostinguda de les seves actuacions d’ençà que ostenta la cartera de Ministre d’Educació. Ens referim, naturalment, al gran José Luis Wert, que amb la proposta de subvencionar directament el que els nacionalistes catalans Bauzá i Bosch no s’atreveixen a subvencionar s’ha guanyar aquest cobdiciadíssim reconeixement. La cerimònia d’entrega, no cal dir-ho, ha estat una explosió de glamur.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS