Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Catalunya: ara toca democrÓcia

mllauger | 11 Octubre, 2012 04:00

(publicat a L'altra mirada)

 

Crec que els que som de l’esquerra alternativa, o de l’esquerra verda, ens trobam una mica descol·locats amb la precipitació dels esdeveniments a Catalunya: nosaltres, de sempre, érem federalistes, o, potser, confederalistes. Mai no hem tingut cap dubte a l’hora de reclamar més autogovern, o impuls per a la llengua, però hem tingut l’independentisme com el territori d’un nacionalisme amb el qual culturalment no ens acabam d’identificar. Les coses, però, són com són, i el federalisme, que darrerament s’havia quedat gairebé sense defensors ni dins ni fora dels Països Catalans, sembla ara el refugi improvisat de molts que dels que volen rebutjar l’independentisme sense ser els troglodites del PP.

Què pensar, què dir, què defensar? Crec que el que resulta més clarificador és observar quina ha estat la resposta de l’espanyolisme després de la manifestació de l’11 de setembre i de les passes posteriors fetes pels partits i les institucions de Catalunya. Podríem sintetitzar-ho en allò castís de no puede ser y además es imposible. La lína principal no ha estat que la independència de Catalunya sigui inconvenient, o poc desitjable, sinó que és inconcebible. S’ha esgrimit la Constitució, com si es tractàs de les Taules de la Llei gravades sobre pedra pel dit de foc de Jehovà. Els més bizantins han dit que el subjecte de sobirania és el poble espanyol i no el poble català, com si els subjectes de sobirania fossin essències absolutes determinades des de sempre i per a sempre. S’ha abusat de la por: Europa no ho voldrà, el nou estat serà inviable, trencarà la societat catalana, no podrà comerciar amb ningú. I no s’han estalviat amenaces: ni la de la suspensió de l’autonomia ni la de l’exèrcit com a garant de la unitat nacional. És esgarrifós, en aquest respecte, que sigui ni més ni menys que un socialista il·lustrat com José Luis Cebrián qui ens recordi que “la democràcia es basa en el respecte a les lleis, que no exclou la coacció física en la forma que aquestes lleis determinin”. Això, en un article que defensa el federalisme.

No m’he pogut empassar tots els rius de tinta que han corregut sobre la qüestió, però Déu n’hi do els que he recorregut, i poques coses m’han semblat més lúcides, i més adequades davant l’estat de coses que he descrit, que un article en què el filòsof Ferran Sáez afirmava que la línia divisòria principal no és ara la que separa independentistes de no independentistes sinó la que separa demòcrates de no demòcrates. És a dir, la que determina el camp dels que creuen que Catalunya té el dret de decidir el seu futur. Vistes les coses així, els de l’esquerra alternativa no hem de tenir cap dubte de quin és el nostre territori. Som demòcrates, un camp en què poden conviure independentistes, autonomistes, persones que haurien volgut una convivència federal i persones que segueixen defensant un model federal.

El que succeix a Catalunya s’ha de resoldre donant la paraula a la gent, en un calendari raonable (que vol dir que la cosa no s’eternitzi) i en uns termes (quina és la majoria necessària per a una independència, etc.) també raonables. Dit sia de passada: la proclamació parlamentària d’un estat independent, sense referèndum, restaria molta legitimitat democràtica al procés. I la celebració del referèndum seria, en si mateixa, una bona notícia: el poble, informat i madur, decideix. La gent de l’esquerra verda de les Illes no podem defensar altra cosa, i hem de treballar pensant en com ens pot afectar el procés: les conseqüències positives de tot allò que sigui eixamplar el camp de la democràcia, però també la possible complexitat dels rebots. A Catalunya, ara toca democràcia. Millor dit: a Cataluna, a les Illes, pertot arreu, sempre toca democràcia.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS