Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Només se'ls sent quan mouen peça

mllauger | 27 Desembre, 2012 07:56

(publicat a L'Espira, 23/12/12)

 


 

“La poesia és allò que es perd en la traducció”. No és una citació molt original, però resulta indefugible per parlar d’aquest llibre: si sempre és difícil llegir versos traduïts sense que la frase de Robert Frost ens assetgi com un dubte, aquí la incertesa se’ns fa aclaparadora. D’entrada, almenys. La distància lingüística, temporal, geogràfica i de referències culturals que ens separa de la Xina de fa més de mil anys és immensa. A més, hi ha la distància en la manera d’entendre el que aquí i allà anomenam poesia. Manel Ollé, traductor i prologuista de Pedra i pinzell, ens explica que la poesia xinesa clàssica “lliura feixos de percepcions gairebé sense filtrar-les per l’acció jerarquitzadora de la gramàtica”: és a dir, mots amb molt poques marques morfològiques de temps, de persona o de categoria gramatical, i absència de determinants i nexes. Un repte gegantí per al traductor.

El cas, però, és que Manel Ollé ens ofereix un meravellós llibre de poesia. L’encert comença pel criteri de l’antòleg, que renuncia a la representació d’autors, gèneres o tendències, que hauria estat el camí convencional en un recull que va des del segle X a.C. fins al XIV de la nostra era. Opta, en canvi, per oferir-nos “una constel·lació de poemes” que tinguin la capacitat de donar-nos, a milers d’anys i de quilòmetres de distància, allò que vol el lector de poesia: versos que ens parlin directament en el llenguatge de la bellesa i l’emoció. Ho aconsegueix. Són setanta-quatre poemes, breus o molt breus, que Ollé ha traduït directament del xinès. Val la pena destacar-ho, en una tradició poètica, com la catalana, rica en versions de poesia xinesa… fetes per poetes que arribaven al poema original per la via interposada d’una altra llengua. Aquest llibre ens acosta a the real thing. En canvi, i per posar un exemple il·lustre, els poemes del recull de Carner Lluna i llanterna són meravellosos, però ho són perquè són poemes de Carner.

Les qualitats d’aquests poemes són les que associam a la poesia oriental: delicadesa i subtilesa. Una peça que ens serveixi de mostra resultarà més explicatiu que qualsevol teorització. És un poema de Bai Juyi (772~846), el poeta més representat a la mostra, amb nou peces, i l’autor dels versos que més aconsegueixen aquell propòsit de travessar milles i segles per tocar la fibra de l’amant de la poesia. Es titula “Prop de l’estany”:

 

"Dos monjos juguen a escacs,

el tauler a l'ombra dels bambús.

No se'ls veu rere el fullatge,

només se'ls sent quan mouen peça".

 

Aquí la tenim, aquesta altra qualitat de la poesia clàssica xinesa: el silenci. El silenci que deixa sentir el moviment de les peces d’escacs o el que deixa sentir, en un altre poema de Bai Juyi, el cruxir de les tiges de bambú sota el pes de la neu. O el silenci amb què acaba el poema en què Liu Changqing (709~780) ens ha descrit el camí que el duu fins al mestre Chang: “Quan arribo davant el mestre, / no recordo què li volia dir”.  Ens sentin temptats de pensar que aquesta és la vertadera poesia del silenci, i que aquestes miniatures xineses esborren moltíssimes provatures repetitives d’un modern silenci poètic, sovint tan emfàtic i enfarfegat de metafísica.

Delicadesa, subtilesa, silenci. Endinsats per aquest camí de l’enumeració de qualitats, completarem el quartet: harmonia. Alguna cosa així com reconciliació amb l’univers. La poesia que es construeix amb tres traços de llunes, arbres i muntanyes només existeix com a constatació de la bellesa del món. També hi ha el dolor de la separació i de la pèrdua, però sempre en la forma d’una dolça melangia. I hi ha l’ebrietat, un altre dels motius recurrents, però és una ebrietat que és alhora de vi, de riu i de lluna. I una última qualitat, que es confon amb la de tota poesia: intensitat. Si la poesia vol dir capacitat de suggerir el màxim amb el mínim de recursos, d’extreure de cada mot tot el seu poder de suggestió, ens trobam davant de poesia amb un alt, molt alt, grau de puresa química.

 

Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica.

Pròleg i traducció de Manel Ollé.

Edició bilingüe.

Editorial Alpha.

Barcelona 2012.

173 pàgines.

23 euros.

 

Per Reis, regalau llibres en català

mllauger | 18 Desembre, 2012 06:14

(article publicat al dBalears)

 

La revelació teològica per la qual serà recordat Joseph Ratzinger és que la mula i el bou no surten als Evangelis, cosa que seria molt poca revelació en una societat amb un nivell raonable de cultura general i de comprensió lectora. La virginitat de Maria tampoc no hi surt, per cert: només la concepció de Jesús per obra de l’Esperit Sant. Tant és: el Papa diu que un cristià ha d’acceptar “sense reserves” un dogma que ho és des de mitjan segle XIX.

 

Un altre anunci destinat a sacsejar les consciències és que l’estrella de Nadal era una supernova: Ratzinger també va visionar, que es diu ara, els documentals de Carl Sagan. El Papa vol donar a entendre que Déu ens parla a través de la mateixa naturalesa que la raó i la ciència descriuen. Potser la intervenció divina en el naixement de Jesús podria ser explicada en termes semblants, però no. Típic d’una Església que també resumeix tots els manaments en un de sol: òbviament, el sisè.

 

En fi. Tots els que dedicam temps a llegir i que de tant en tant escrivim alguna coseta sobre algun llibre hauríem de guiar-nos per una regla d’or, que també podem expressar en estil veterotestamentari: no escriuràs ni una línia sobre un llibre que no has llegit. Reconec que els paràgrafs anteriors són una infracció flagrant del precepte. Però tenc justificació: el Vaticà no ha inclòs el català entre les llengües de primera categoria en què el volum ha sortit publicat simultàniament. Potser més endavant surti, sí, però ja no és igual. De la mateixa manera, el Pontífex s’ha llançat a la xarxa social de les piulades i ho ha fet en set o vuit idiomes entre els quals no hi ha el nostre. O sigui que no demaneu als Reis el seu llibre.

 

Perquè en realitat volia dedicar aquest article d’ambient nadalenc a suggerir-vos el que faceu el que queda dit amb el títol. Les xifres de vendes de llibres i l’ofensiva bauzanista i wertiana bé ho mereixen. Demanau als Reis, doncs, llibres en català. Per vosaltres, però també pels editors, pels llibreters, pels autors, pels traductors. Per la llengua. Pel país. Segur que la supernova mostrarà als Reis el camí.

 

AdWERTència

mllauger | 11 Desembre, 2012 05:36

 

El govern caWERTnícola d’Espanya

li té tanta aWERTsió al català

que ha oWERT un front de guerra amb el seu pla,

i inWERTeix gran esforç a donar canya:

 

“Ja està bé de llum WERTda a la immersió

i a l’escola en WERTnacle o dialecte

hem descoWERT que ens cal un cop d’efecte:

llum WERTmella als intents de secessió!”

 

Quins WERTgants, que ens fan perdre la paciència!

Crec que cal, catalans, una adWERTència,

un WERTader motí, sense cap conya:

 

Estimam amb WERTigen el parlar

que WERTebra el paisatge català:

no donarem passada a la WERTgonya!

 

Què passarà a les Illes...

mllauger | 04 Desembre, 2012 06:29

(article publicat al dBalears)

 …si Catalunya assoleix la independència? No deman què desitjam que succeeixi, sinó què succeirà: la pregunta vol, com a resposta, un exercici honest de prospectiva, fet al marge, o tan al marge com sigui possible, de la nostra simpatia pel procés català o dels nostres desitjos respecte del futur de les Illes. Se'n parla i se n’escriu poc, o no tant com caldria. Ha sortit publicat algun article inspirat en una bella hipertròfia de l'optimisme de la voluntat (que el Senyor te'l conservi, benvolgut!). El pessimisme de la raó, que sol ser més encertat en les prediccions, s’esplaia per les converses privades, però calla a l’àgora. Hi deu haver qui pensi que hi ha una certa obligació moral, o una certa conveniència política, de dibuixar perspectives afalagadores. Però igualment es pot argumentar una certa obligació o conveniència de descriure els possibles escenaris lúgubres, per així enfrontar-los millor.

 

Acceptem doncs, encara que sigui com a hipòtesi, que la independència de Catalunya pogués traduir-se, a casa nostra, en un rebot desfavorable per als que sentim que les Illes i el Principat formam part d’una mateixa nació. Acceptem que podria no donar-se una primavera del catalanisme sinó un hivern de l’anticatalanisme, que tendria manifestacions sociològiques, polítiques, ideològiques i institucionals més o menys virulentes. Que es veiés assetjada, per exemple, la darrera barrera, la del nom de la llengua, que ara sembla tan blindada per l’Estatut. Si voleu una anècdota significativa, la vaig tenir a classe l’altre dia. Llegíem un text i, de la manera més inopinada, un alumne em clava la pregunta: “Profe, y cuando Cataluña sea independiente, ya no tendremos que estudiar catalán, ¿no?”. Lògica inapel·lable: ¿què n’hem de fer, de la llengua d’un altre país? Acceptem, com dic, que aquest és també un escenari versemblant. I comencem a pensar què hem de fer per fer-hi front.

 

Child of the jungle

mllauger | 02 Desembre, 2012 12:07


“Hi ha infants de sisè i setè [sic] de Primària
que no entenen el castellà”
Rafel Bosch, Conseller d’Educació i Cultura, Govern de les Illes Balears

 

 

Com el Mowgli de Kipling, el nadó
alletat amb la llet de l'espessor;

com Peter Pan, cabdill d'una infantesa
arrauxada i privada de tendresa,

com el Jueu Errant, que fa camí
sense pau, sense rumb i sense fi;

com Persèfone, fosca i compel·lida
a passar mitja vida a la infravida...

Personatges hipnòtics, mig reals,
mig efecte de febres espectrals,

estadants mig del cel, mig de l'abisme,
mig herois, mig carnassa d'ostracisme...

Talment el cas que en Bosch va revelar:
l'infant que no sabia castellà!

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS