Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

NomÚs se'ls sent quan mouen peša

mllauger | 27 Desembre, 2012 07:56

(publicat a L'Espira, 23/12/12)

 


 

“La poesia és allò que es perd en la traducció”. No és una citació molt original, però resulta indefugible per parlar d’aquest llibre: si sempre és difícil llegir versos traduïts sense que la frase de Robert Frost ens assetgi com un dubte, aquí la incertesa se’ns fa aclaparadora. D’entrada, almenys. La distància lingüística, temporal, geogràfica i de referències culturals que ens separa de la Xina de fa més de mil anys és immensa. A més, hi ha la distància en la manera d’entendre el que aquí i allà anomenam poesia. Manel Ollé, traductor i prologuista de Pedra i pinzell, ens explica que la poesia xinesa clàssica “lliura feixos de percepcions gairebé sense filtrar-les per l’acció jerarquitzadora de la gramàtica”: és a dir, mots amb molt poques marques morfològiques de temps, de persona o de categoria gramatical, i absència de determinants i nexes. Un repte gegantí per al traductor.

El cas, però, és que Manel Ollé ens ofereix un meravellós llibre de poesia. L’encert comença pel criteri de l’antòleg, que renuncia a la representació d’autors, gèneres o tendències, que hauria estat el camí convencional en un recull que va des del segle X a.C. fins al XIV de la nostra era. Opta, en canvi, per oferir-nos “una constel·lació de poemes” que tinguin la capacitat de donar-nos, a milers d’anys i de quilòmetres de distància, allò que vol el lector de poesia: versos que ens parlin directament en el llenguatge de la bellesa i l’emoció. Ho aconsegueix. Són setanta-quatre poemes, breus o molt breus, que Ollé ha traduït directament del xinès. Val la pena destacar-ho, en una tradició poètica, com la catalana, rica en versions de poesia xinesa… fetes per poetes que arribaven al poema original per la via interposada d’una altra llengua. Aquest llibre ens acosta a the real thing. En canvi, i per posar un exemple il·lustre, els poemes del recull de Carner Lluna i llanterna són meravellosos, però ho són perquè són poemes de Carner.

Les qualitats d’aquests poemes són les que associam a la poesia oriental: delicadesa i subtilesa. Una peça que ens serveixi de mostra resultarà més explicatiu que qualsevol teorització. És un poema de Bai Juyi (772~846), el poeta més representat a la mostra, amb nou peces, i l’autor dels versos que més aconsegueixen aquell propòsit de travessar milles i segles per tocar la fibra de l’amant de la poesia. Es titula “Prop de l’estany”:

 

"Dos monjos juguen a escacs,

el tauler a l'ombra dels bambús.

No se'ls veu rere el fullatge,

només se'ls sent quan mouen peça".

 

Aquí la tenim, aquesta altra qualitat de la poesia clàssica xinesa: el silenci. El silenci que deixa sentir el moviment de les peces d’escacs o el que deixa sentir, en un altre poema de Bai Juyi, el cruxir de les tiges de bambú sota el pes de la neu. O el silenci amb què acaba el poema en què Liu Changqing (709~780) ens ha descrit el camí que el duu fins al mestre Chang: “Quan arribo davant el mestre, / no recordo què li volia dir”.  Ens sentin temptats de pensar que aquesta és la vertadera poesia del silenci, i que aquestes miniatures xineses esborren moltíssimes provatures repetitives d’un modern silenci poètic, sovint tan emfàtic i enfarfegat de metafísica.

Delicadesa, subtilesa, silenci. Endinsats per aquest camí de l’enumeració de qualitats, completarem el quartet: harmonia. Alguna cosa així com reconciliació amb l’univers. La poesia que es construeix amb tres traços de llunes, arbres i muntanyes només existeix com a constatació de la bellesa del món. També hi ha el dolor de la separació i de la pèrdua, però sempre en la forma d’una dolça melangia. I hi ha l’ebrietat, un altre dels motius recurrents, però és una ebrietat que és alhora de vi, de riu i de lluna. I una última qualitat, que es confon amb la de tota poesia: intensitat. Si la poesia vol dir capacitat de suggerir el màxim amb el mínim de recursos, d’extreure de cada mot tot el seu poder de suggestió, ens trobam davant de poesia amb un alt, molt alt, grau de puresa química.

 

Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica.

Pròleg i traducció de Manel Ollé.

Edició bilingüe.

Editorial Alpha.

Barcelona 2012.

173 pàgines.

23 euros.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS