Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

MÉS, d'un cop de veu

mllauger | 26 Febrer, 2013 08:08

 (publicat al dBalears)

MÉS fa goig, molt de goig. Ves per on: us ho dic amb mots d’un sol cop de veu. I és que s’hi pot dir tot. Tot vol dir tot: el món, el jorn, el dol i el goig, el bé i el mal. Tot, amb mots molt, molt breus.

Es pot dir, pos per cas, el mal que fan els bancs. Ja ho saps, que si deus al banc, el banc et té pel coll, i et té fins a la mort. El cap del banc viu bé: ell s’ha fet ric, i es fa més i més ric, si ens té a tots pel coll. Si has dat el mot, deus i prou, et diu. I ell res, ell ja t’ha pres el pèl, i se’n riu, i es fot un bon got de gin car amb gel. És tal com dic, no parl de més.

I què me’n dius, del golf al Trenc? Un del nord (dic jo, no ho sé) ens vol fer el camp de golf, ja que diu que és un joc que fa molt de bé. Jo crec, més tost, que fa molt de mal: al mar, al camp, a tot. Als ulls, més que res. Ja n’hi ha prou, de golf i de fer mal al tros del món que ens han dat! Es Trenc és bell si no té golf, i amb golf és lleig. I punt.

I s’ha de dir que sí al dret de ser el que vols. Si un grup de gent molt gran, de més de sis mil cops mil caps, sent que és qui és i que vol fer un tomb i dur nou rumb, ¿qui pot dir que no en té tot el dret? ¿Un tros de banc amb ulls de peix i veu de nas? ¿Un floc de fans de les JONS? Au va, que al cap i a la fi ja no som al temps del món en blanc i gris!

Què més? Doncs el rei. Quin un, el rei! Ja pot dur draps d’or pel cos i vels fins al cap! Jo ho veig, tu ho veus i ell ho veu, que el rei va nu. Va nu, si més no, quan se’n va al llit i no se n’hi va tot sol, o no?. I va ben nu del dret de ser on és i de fer el que fa i de dir el que diu. Un cap de trons a dalt de tot: quin món, Déu meu! Si vol, pot fer un pas ben fet si ja se’n va, ell i tots els seus.

I vaig cap a la fi del text amb MÉS. Ha nat MÉS, fet tot de gent que ho veu com jo, pel que fa als bancs, al golf, al dret de ser el que vols i al rei. La gent de MÉS és gent com cal, gent que creu en el que fa, gent que val el seu pes en or. MÉS fa goig. Jo ho tenc clar: MÉS té el meu vot!

 

Miquel Dolç: a més, poeta notable

mllauger | 17 Febrer, 2013 21:03

(publicat a L'Espira

 


 

Les diferents notes biogràfiques de Miquel Dolç (1912-1994) tracen un perfil ben coincident. En primer lloc, és un dels nostres grans traductors del llatí, amb fites com l’Eneida de Virgili i les Confessions de Sant Agustí, i amb versions, entre d’altres, de Catul, Ovidi i Marcial. Segon, va ser estudiós i professor. I en tercer lloc, poeta. Aquesta edició de la seva poesia completa farà que no oblidem que Dolç va ser un poeta notable. L’adjectiu no està calculat amb gasiveria: la poesia catalana del segle XX ha donat un bon grapat de poetes excel·lents, però tampoc no seria la meravella que és sense algunes desenes de poetes notables, entre el quals hi ha el nostre savi de Santa Maria.

La trajectòria poètica de Dolç també està ben establerta: des de l’Escola Mallorquina fins al realisme d’Imago Mundi. Les simplificacions tenen una part de veritat, però també d’injustícia: el poeta Miquel Dolç és més que un epígon que va quedar superat per la gran renovació poètica de la generació dels 50. Els seus primers llibres (El somni encetat i Ofrena de sonets) donen a la tradició de l’Escola Mallorquina un bell accent d’elegància formal i de decorativisme, i saben evitar folklorismes i carrincloneries. Dolç és un dels nostres millors sonetistes. I no va abandonar mai el rigor formal: ni en les seves composicions estròficament més lliures i sense rima va deixar d’atenir-se a una trava tan exquisita com és l’alternança de versos masculins i femenins.

Simplificar la trajectòria de Dolç també presenta el problema de deixar en penombra reculls com Elegies de guerra (1948) i Petites elegies(1958). Margalida Pons (ho recorda la introducció de l’editor Oriol Ponsatí-Murlà) afirma que el segon és el millor llibre de poemes de l’autor. Probablement és cert: més deslligat dels paràmetres de l’Escola, Dolç troba la seva veu poètica més vertadera. El preciós simbolisme melangiós de poemes com “El carrer” o “Gàbia” són, efectivament, una aportació literària més valuosa que les reflexions morals de més endavant. Entre parèntesis: aquests dos llibres devien ser fins ara els més difícils de trobar de Dolç, cosa que reforça el valor de la iniciativa d’Edicions de la ela geminada.

El 1973 arriba Imago mundi: un respectable llatinista de 60 anys sorprèn el món literari amb les seves reflexions poètiques sobre els naufragis del segle XX. La veu de Miquel Dolç s’acosta al realisme, sense deixar de banda les invocacions als clàssics. Aquí trobam la coneguda elegia a Marilyn Monroe, o “Vida obstinada”, una vibrant peça sobre la brutalitat del segle. És un llibre, d’altra banda, amb una forta presència de la religiositat de qui cerca Déu entre el dolor dels homes. El seu llibre més humà és el seu llibre més religiós. El final de darrer poema ens en dóna el to: “Jo te’n demano pietat: sols tu, / que conegueres totes les baixeses, / pots sentir-la, qui sap! / d’aquestes dures, errants i fosques formes / anomenades homes. Avant, acluca els ulls / i beneeix tanta misèria!”

Amb el darrer recull recollit al volum, Sàtires i epigrames , els versos de Dolç presenten caires nous: la ironia, lògicament, però també el to civil més abrandat. Els homenatges a Neruda i Mandela, una poc dissimulada diatriba contra Franco, o un poema contra la devastació territorial i cultural de Mallorca, donen fe d’un poeta compromès que ha completat la seva evolució ideològica. Val a dir, al respecte, que la introducció d’Oriol Ponsatí-Murlà situa amb honestedat els orígens ideològics de Dolç. I un detall: aquest recull inclou un altre dels millors poemes del volum, “Tot s’acaba”, difícilment classificable com a sàtira o epigrama.

El repàs per la trajectòria poètica de Dolç ha hagut de ser ràpid i incomplet. El volum ofereix l’oportunitat de degustar els seus versos amb molta més parsimònia. Podríem dir que el fet que se n’hagi hagut d’ocupar una editorial de Girona ens deixa malament, als mallorquins, però en altres casos han estat cases editores nostres les que han recuperat obres poètiques completes d’autors del Principat: ho ha fet, per exemple, Lleonard Muntaner amb Francesc Vallverdú i Joan Vergés. Tot plegat, un símptoma saludable d’una nació culturalment unitària. No em puc estar de manifestar un desacord: la Marilyn de la portada, que, per molt que entenguem la significació del poema que Dolç li va dedicar, dóna una imatge desorientadorament pop al conjunt. Dit això, un volum que cal agrair molt.

 

Miquel Dolç

Poesia completa

Edició i introducció d’Oriol Ponsatí-Murlà

Edicions de la ela geminada

Girona 2012

378 pàgines

20 euros


Salom i Ozimandies

mllauger | 12 Febrer, 2013 12:36

(publicat avui al dBalears)


Trobar-se ben plantat (trobar-se curro, en bon mallorquí) forma part de la psicopatologia del poderós, que res no anhela tant com fer omnipresent la seva estampa. No sabem si la moneda es va inventar per facilitar els intercanvis comercials o per fer que l’efígie dels emperadors fos la mesura de totes les riqueses. “Al Cèsar el que és del Cèsar”, va dir un profeta agafant un denari, no sense ombra de sarcasme. En Franco l’havíem d’aferrar al sobre per enviar una carta. El retrat esgrogueït del sàtrapa local llueix a la darrera botiga miserable del darrer poble perdut de la darrera dictadura d’Àfrica o d’Àsia.

La megalomania s’expressa també en la grandària i en la majestuositat, que es veu que sí que importen. Ramsès II no va construir el Gran Temple d’Abu Simbel per honorar els déus sinó com a marc de les seves estàtues gegantines. Més modernament,  Saparmyat Nyýazow, dictador delirant del Turkmenistan, va erigir a la capital Aixkhabad una estàtua seva feta d’or, que rotava contínuament a fi que el seu rostre refulgís sempre amb la llum del sol. I Carlos Fabra, Rei de la Loteria de Castelló, va coronar el seu aeroport sense avions amb una escultura de 24 metres d’alçada que el representa. Tot, al final, vanitat de vanitats. En un sonet del romàntic Shelley, un caminant troba pel desert dues cames mig enterrades: són tot el que resta de l’estàtua d’Ozimandies, un emperador que desafiava la mortalitat. El darrer tercet diu, en traducció de Carner: “Res vora seu no resta. I entorn de les deixies / d’una despulla, per tot l’àmbit que destries, / s’allarga un pla d’arena, desert pertot arreu”.

En fi, m’he allargat. Només volia dir-vos que he llegit que el Consell de Mallorca, en un acte amb més de vuit-cents convidats de l’anomenada Tercera Edat, no va tenir més idea que regalar grans fotografies emmarcades de la presidenta, supòs que amb la intenció que presidissin les vetllades de clubs, residències i centres de dia. Na Maria Salom, que ja es va veure mig perduda en les foscors del Túnel de Sóller, deu pensar que aquesta és la millor manera de superar el descrèdit de la política. Ja ho veieu: ni tan sols ara, quan es destapa que el PP ha estat molt més una associació per delinquir que un partit polític, són capaços d’adoptar aquesta forma elemental del seny i la cortesia que és el sentit del ridícul.

 

Sobre el sobre

mllauger | 01 Febrer, 2013 15:07

 

 

El sobre s’obre,

Mariano cobra.

Més i més obra,

menys i menys pobre.

 

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS