comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 17 Febrer, 2013 21:03
(publicat a L'Espira)
Les diferents notes biogràfiques de Miquel Dolç (1912-1994) tracen un perfil ben coincident. En primer lloc, és un dels nostres grans traductors del llatí, amb fites com l’Eneida de Virgili i les Confessions de Sant Agustí, i amb versions, entre d’altres, de Catul, Ovidi i Marcial. Segon, va ser estudiós i professor. I en tercer lloc, poeta. Aquesta edició de la seva poesia completa farà que no oblidem que Dolç va ser un poeta notable. L’adjectiu no està calculat amb gasiveria: la poesia catalana del segle XX ha donat un bon grapat de poetes excel·lents, però tampoc no seria la meravella que és sense algunes desenes de poetes notables, entre el quals hi ha el nostre savi de Santa Maria.
La trajectòria poètica de Dolç també està ben establerta: des de l’Escola Mallorquina fins al realisme d’Imago Mundi. Les simplificacions tenen una part de veritat, però també d’injustícia: el poeta Miquel Dolç és més que un epígon que va quedar superat per la gran renovació poètica de la generació dels 50. Els seus primers llibres (El somni encetat i Ofrena de sonets) donen a la tradició de l’Escola Mallorquina un bell accent d’elegància formal i de decorativisme, i saben evitar folklorismes i carrincloneries. Dolç és un dels nostres millors sonetistes. I no va abandonar mai el rigor formal: ni en les seves composicions estròficament més lliures i sense rima va deixar d’atenir-se a una trava tan exquisita com és l’alternança de versos masculins i femenins.
Simplificar la trajectòria de Dolç també presenta el problema de deixar en penombra reculls com Elegies de guerra (1948) i Petites elegies(1958). Margalida Pons (ho recorda la introducció de l’editor Oriol Ponsatí-Murlà) afirma que el segon és el millor llibre de poemes de l’autor. Probablement és cert: més deslligat dels paràmetres de l’Escola, Dolç troba la seva veu poètica més vertadera. El preciós simbolisme melangiós de poemes com “El carrer” o “Gàbia” són, efectivament, una aportació literària més valuosa que les reflexions morals de més endavant. Entre parèntesis: aquests dos llibres devien ser fins ara els més difícils de trobar de Dolç, cosa que reforça el valor de la iniciativa d’Edicions de la ela geminada.
El 1973 arriba Imago mundi: un respectable llatinista de 60 anys sorprèn el món literari amb les seves reflexions poètiques sobre els naufragis del segle XX. La veu de Miquel Dolç s’acosta al realisme, sense deixar de banda les invocacions als clàssics. Aquí trobam la coneguda elegia a Marilyn Monroe, o “Vida obstinada”, una vibrant peça sobre la brutalitat del segle. És un llibre, d’altra banda, amb una forta presència de la religiositat de qui cerca Déu entre el dolor dels homes. El seu llibre més humà és el seu llibre més religiós. El final de darrer poema ens en dóna el to: “Jo te’n demano pietat: sols tu, / que conegueres totes les baixeses, / pots sentir-la, qui sap! / d’aquestes dures, errants i fosques formes / anomenades homes. Avant, acluca els ulls / i beneeix tanta misèria!”
Amb el darrer recull recollit al volum, Sàtires i epigrames , els versos de Dolç presenten caires nous: la ironia, lògicament, però també el to civil més abrandat. Els homenatges a Neruda i Mandela, una poc dissimulada diatriba contra Franco, o un poema contra la devastació territorial i cultural de Mallorca, donen fe d’un poeta compromès que ha completat la seva evolució ideològica. Val a dir, al respecte, que la introducció d’Oriol Ponsatí-Murlà situa amb honestedat els orígens ideològics de Dolç. I un detall: aquest recull inclou un altre dels millors poemes del volum, “Tot s’acaba”, difícilment classificable com a sàtira o epigrama.
El repàs per la trajectòria poètica de Dolç ha hagut de ser ràpid i incomplet. El volum ofereix l’oportunitat de degustar els seus versos amb molta més parsimònia. Podríem dir que el fet que se n’hagi hagut d’ocupar una editorial de Girona ens deixa malament, als mallorquins, però en altres casos han estat cases editores nostres les que han recuperat obres poètiques completes d’autors del Principat: ho ha fet, per exemple, Lleonard Muntaner amb Francesc Vallverdú i Joan Vergés. Tot plegat, un símptoma saludable d’una nació culturalment unitària. No em puc estar de manifestar un desacord: la Marilyn de la portada, que, per molt que entenguem la significació del poema que Dolç li va dedicar, dóna una imatge desorientadorament pop al conjunt. Dit això, un volum que cal agrair molt.
Miquel Dolç
Poesia completa
Edició i introducció d’Oriol Ponsatí-Murlà
Edicions de la ela geminada
Girona 2012
378 pàgines
20 euros
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
« | Febrer 2013 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 |