comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 30 Maig, 2013 07:00
(article publicat ahir a l'AraBalears)
A les aules de l’Institut Sureda i Blanes hi ha la mateixa diversitat de fesomies i de pigmentació que als carrers de Son Gotleu. Xinesos, mallorquins, eslaus, gitanos, castellans, africans, magrebins, equatorians: és allò del gresol de cultures, que alguns associen a la conflictivitat i uns altres preferim lligar a una estimulant riquesa. Les coses com són: la llengua de relació dels alumnes és aclaparadorament la castellana. Però el dia a dia ens dóna moments encoratjadors: un mallorquí de Rússia de dotze anys contant la rondalla de la flor romanial, o una mallorquina del Marroc de disset anys recitant Rosselló-Pòrcel amb desimboltura.
La llengua d’ensenyament del centre és el català. Això no ha fet que sàpiguen més català que castellà: les proves diagnòstiques del Govern certifiquen el contrari. Aquesta dada ens referma en un convenciment: si no ensenyàssim en català, aquell objectiu proclamat de dotar les alumnes de plena competència en les dues llengües seria més que inassolible. El català que els alumnes no parlen a casa ni amb els amics, el català que no usen per veure la televisió, convertit en una simple assignatura, esdevendria poca cosa més que un llatí modern.
Hi ha una altra dada positiva: les famílies accepten plenament el català com a llengua de l’ensenyament. Per això, paraules com les que ahir va proferir l’apotecari de Marratxí són tan irresponsables, forassenyades i incendiàries. Què en sap ell, que es deu nodrir ideològicament de dejeccions de tertulians ultramuntans? El més limitat dels nostres alumnes (mallorquí, búlgar o gambià) li fa cent voltes en valors com els de la convivència i l’acceptació de la pluralitat.
mllauger | 25 Maig, 2013 12:58
Ahir vaig tenir el gust de participar a la inauguració del cafè literari Can Alcover amb la lectura de tres poemes: un del poeta que va llegar l'espai, un d'homenatge a la llengua i aquest que ara us deix aquí: "La lectora que vull".
És una versió lliure d'un preciós poema del nord-americà Ted Kooser. Conec Kooser gràcies a Jaume Subirana, i fa unes setmanres li vaig oferir aquesta versió meva. La vàrem retocar junts, de manera que ara és un poema a sis mans.
LA LECTORA QUE VULL
La vull, primer de tot, que sigui guapa,
i que quan va
a fer un passeig es trobi amb els meus versos
crepusculars.
Que el cabell li degoti per l’espatlla,
sense eixugar,
i dugui l’abric brut perquè rentar-lo
li surt molt car.
Que dins la llibreria s’entretingui
examinant
les meves poesies i les torni
al lloc d’abans.
I que li digui al llibre, quan el desa:
“Amb el que vals
podria dur l’abric a la bugada”.
I és el que fa.
mllauger | 24 Maig, 2013 05:15
Comença el professor: “Today I want”
(pronunciat com “guant”) “to explain the tree.”
I endevina en els rostres tant d’espant
que no té més remei que traduir.
“De los árboles, chicos,” diu cridant,
“del olmo, de los álamos que vi
allende el ancho mar”, es va escalfant,
“del pino que en vernácula era pi!”
De l’anglès macarrònic ha caigut
al furor cervantí més rabiüt,
amb ostensible oblit del català.
Aquest és l’objectiu del projectil
que, sota l’etiqueta “decret TIL”,
ens llança el trabucaire d’en Bauzá.
mllauger | 21 Maig, 2013 07:20
(el darrer del dBalears, almenys com a diari imprès, i no sense recança)
Fèiem segon de BUP. El professor de Física va entrar a classe, es va treure de la butxaca una pilota de ping-pong, ens la va mostrar entre l’índex i el polze i va sentenciar: “Aquí dins, hi cap tot el món.” Ens havíem d’imaginar un àtom com un buit immens amb un nucli minúscul i uns electrons encara més petits que dansaven frenèticament. Eliminat tot el buit de tots els àtoms, el món tendria les dimensions d’aquella pilota. A la física subatòmica, val a dir, no hi vaig arribar mai: a tercer vaig triar lletres.
Doncs sí: tot era vaporós, tot estava inflat. Nosaltres mateixos, les cadires de l’aula, el Galatzó que es deixava veure per la finestra: tot tenia menys consistència que el cotó de sucre del Ram. La conclusió era evident i fatídica: tot és infinitament fútil. Era una edat, però, en què el contacte d’una mà, per molt que fos una mà de fum, ens podia fer venir una esgarrifança, i en què alguns descobríem que la lletra impresa, conduïda al cervell pel nervi òptic, creava móns encara més evanescents que el dels àtoms però que eren una forma de la felicitat. La meva Trinitat de llavors la formaven Borges, Cortázar i García Márquez.
Amb el temps he sabut que tot és important encara que sigui fútil. O millor: que la futilitat íntima i última de tot plegat dóna rellevància a les coses. Que és important preservar el bocí de planeta (de pilota de ping-pong, sí) que ens ha tocat. Defensar la llengua que és nostra. Reconèixer que tots els cotons de sucre amb forma humana són iguals en dignitat. Aprofundir en l’esgarrifança de la pell, i acompanyar-la amb la intel·ligència de les emocions. Cercar temps perquè la lletra impresa continuï fluint pel nervi òptic.
També he sabut que és important posar estimació en el que fas. Durant catorze anys he fet, primer setmanalment i després quinzenalment, articles per a aquest diari. Uns set-cents articles. No puc pretendre haver fet set-cents articles bons, però puc dir-vos que sempre els he donat importància i que, curiosament, n’hi he donat més en aquests darrers temps d’article quinzenal. Al diari que m’ha permès el privilegi de tenir un espai des d’on fer-me llegir, moltes gràcies. I als que m’heu llegit i tantes vegades m’heu fet comentaris encoratjadors, no puc ni intentar expressar-vos la gratitud. Au, a passar-s’ho bé, que són quatre dies.
mllauger | 15 Maig, 2013 07:30
W.H. Auden, en un diari extraviat que sembla que ara ha comparegut, escriu una nota que deu ser del mateix dia 1 de setembre de 1939. Segur que la data, que també dóna títol a un dels seus poemes, us sona. Diu Auden:
“Woke with a headache after a night of bad dreams in which C was unfaithful. Paper reports German attack on Poland. Now I sit looking out over the river. Such a beautiful evening and in an hour, they say, England will be at war.”
Perquè no hi hagi confusions: Auden va lluitar a la Guerra Civil Espanyola, del costat dels bons, i va participar al Congrés d'Escriptors Antifeixistes.
(amb informació que m'arriba gràcies al facebook de Jordi Puntí)
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
« | Maig 2013 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |