Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Formigues

mllauger | 27 Agost, 2013 19:55

(publicat al dBalears

Quan jo era petit, les formigues eren negres i grosses (grosses en comparació a les actuals); ara, les formigues són de color marró i molt petites (molt petites en comparació a les que hi havia quan jo era petit). Figura que les formigues grosses són autòctones i que les petites són unes invasores arribades des d’Argentina, amb una potència conqueridora que pràcticament va fer desaparèixer les indígenes. Dic el que m’han explicat, perquè els meus coneixements d’entomologia tendeixen a zero. Com tots els canvis de l’ordre natural introduïts per l’acció humana, aquesta substitució d’himenòpters fa el món més lleig. La formiga de la nostra infantesa s’assemblava a la formiga que ha construït la nostra imaginació: els seus formiguers eren forats ben visibles oberts a la terra, i eren bestioles laborioses que feien llargues fileres mentre transportaven llavoretes o branquetes als magatzems d’hivern. Eren respectuoses: sabien que el seu territori era el jardí, no la casa. En canvi, la formiga actual viu en formiguers impossibles de localitzar i té una carregosa tendència a envair els nostres espais, especialment si hi ha menjua pel mig. Ens obliguen a lliurar una dura batalla pel control territorial, armats de productes químics. I són immundes: si no troben menjar són capaces d’atacar un cove de roba bruta, a la recerca de qui sap quines excrescències humanes. Són de les família de les espècies carronyaires de l’entorn humà, com les rates i les gavines d’abocador. Diguem que ens resulta fàcil imaginar que la formiga grossa i negra inspiràs La Fontaine a l’hora d’escriure la faula de la cigala i la formiga, mentre que és impossible que la inspiració li pogués haver arribat de la formiga d’ara.

Doncs bé, fa pocs dies, passejant per un pinar del litoral de la badia de Pollença hi vaig veure fileres de les formigues negres i grosses, totes enfeinades portant reserves al formiguer. No en vaig veure un, sinó tres o quatre, de formiguers. I vaig recordar que fa un parell d’anys que en veig, de tant en tant. Em va agradar imaginar-me que s’havia inicat una dura reconquesta, que des d’alguna Covadonga recòndita duria les formigues autòctones a la recuperació de l’hegemonia. Ja us dic: no sé res d’entomologia, i si algú em pot il·lustrar s’asgrairan els comentaris a l’article. Si pot ser, que incloguin els noms en llatí de les dues espècies, que fa molt guapo. El que sí  que sé és que la formiga de quan era petit era adequada per a la lírica i per a l’èpica, i que la formiga d’ara només serveix per a aquesta cosa tan avorrida del realisme brut.

Subtinents a l'escola

mllauger | 13 Agost, 2013 09:44

(publicat al dBalears

El desembre de 2010, el govern Zapatero va resoldre una incòmoda vaga de controladors aeris (era un llarg pont de la Constitució, segur que ho recordau) amb l’expeditiu mètode d’enviar-hi l’Exèrcit. Bauzá i Camps també tenen tirada a les solucions militars: han llançat un torpede a la línia de flotació del sistema educatiu i l’acompanyen amb estratègies d’inspiració tan castrense com la destitució de directors o la imposició als centres de projectes lingüístics no aprovats pels consells escolars. Manu militari, que diuen en llatí. No podem descartar, per tant, que la cosa acabi com la vaga dels controladors: amb sergents, subtinents i capitans als llocs de comandament de les escoles i els instituts.

No seria una mala solució, almenys des del seu punt de vista: l’objectiu final de la política educativa deBauzá, que no és cap altre que l’extermini del català, es veuria francament afavorit. No podem dir el mateix de l’aprenentatge de l’anglès, un idioma que no deu ser el punt fort dels nostres militars, però aquesta sempre ha estat en realitat una qüestió secundària: més encara, ara que Anglaterra torna a ser l’enemic. El problema dels docents que es posen camisetes verdes (que no són verd caqui) es podria resoldre, sense necessitat dels farragosos expedients, amb l’habilitació d’una aula com a calabós. I de recursos pedagògics, no en faltarien: allà on es cantava La lluna, la pruna es podria cantar El novio de lamuerte, i tan contents. Quedaria el problema de què fer amb els professors de català, però els que heu fet la mili ja ho sabeu: a l’Exèrcit sempre li van bé els reclutes que serveixen cafè als oficials.

 

 

La Trapa

mllauger | 07 Agost, 2013 09:50

(publicat a dBalears)


 

El mirador sobre Sa Dragonera que hi ha a La Trapa és un dels llocs més bells del planeta. El conjunt de la Serra de Tramuntana ho és. Si pensau que estic exagerant, us concediré que potser al món hi ha un bon grapat de llocs tan bells com aquest, però em negaré a acceptar que n’hi hagi gaire que ho siguin més. El paradís tropical ens supera en exuberància, i el paradís de l’alta muntanya en elevació religiosa de l’ànima, però el paradís mediterrani sedueix millor que cap altre els que cerquen una felicitat feta alhora de sublimitat i de placidesa.

Els mallorquins vivim més o menys satisfets, en la ignorància de ser els habitants d’una de les joies de la Terra. Això dóna encara més valor a la feina encomiable de la bona gent del GOB, que ho saben i que s’afanyen a preservar-la. Han tractat la finca de La Trapa des d’una concepció de la propietat ben allunyada de la usual entre els indígenes, que miram la terra amb la calculadora a la mà. Per al GOB, la propietat és un servei públic: posseeixen per tenir cura de flora, fauna i patrimoni, posseeixen per donar a conèixer, posseeixen per cuidar per a tots: posseeixen com qui manlleva. Ara, La Trapa és un paisatge de monyons de pins i de garballons socarrats, però no ha perdut la seva bellesa, perquè hi ha coses que ni el foc ni una guarda de governants ineptes no poden destruir.

La Trapa ja es va cremar el 1994, i el GOB es va posar immediatament a fer feina de restauració. Fa uns dies, amb les flames encara a lloure pel Galatzó, ja varen anunciar que hi tornaven. S’adrecen a les persones que han sentit que les entranyes se’ls esqueixaven amb les imatges de l’incendi, i les conviden a fer-se voluntàries per La Trapa, a associar-se al GOB (els que encara no són socis) o a fer un donatiu per a la causa. Animau-vos-hi: del Govern d’en Bauzá i d’en Company no en deuen esperar gaire, però de la bona gent sí.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS