Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

La nostra vaga de docents, al festival literari de Stavanger, Noruega

mllauger | 25 Setembre, 2013 09:41

La nostra vaga de docents ha ocupat el seu espai al festival literari de Stavanger, Noruega. Us ho explicarà Carles Torner, poeta, professor universitari i activista de mil causes. Jo només us deixo aquí l'emocionant missatge amb què ell m'ho ha contat:

Amic Miquel Àngel,
La setmana passada, de divendres a diumenge, he participat en un festival literari a Stavanger, Noruega. És un festival que posa un accent especial en la llibertat d'expressió perquè en aquella ciutat hi ha la seu de l'ICORN, que és la xarxa de ciutats que acullen escriptors exiliats. Xarxa dins la qual hi ha Barcelona, fins al canvi de govern hi havia Palma i, des d'ahir, també Girona. M'hi van convidar a través del PEN, perquè volien algú que pogués, a més a més de llegir els seus poemes, parlar en una taula rodona sobre "llengües minoritàries". 
De manera que dissabte em vaig trobar parlant durant gairebé dues hores amb un novel·lista gal·les, Jon Gower, i una dramaturga sami, Rawnda Carita Eira, moderats per un italià que treballa a la Comissió Europea --i que més que orientar el debat l'entorpia. La conversa, tanmateix, va ser molt interessant: el gal·lès i jo mateix vam anar desmuntant conceptes com llengua minoritària o regional (que són els que empra la legislació europea) i vam poder donar cos amb molts exemples a la necessitat de promoure el dret de les comunitats lingüístiques a desenvolupar-se en la seva llengua en tots els àmbits de la vida. I Rawnda Carita Eira va ser molt brillant explicant la situació del sami i narrant el seu recorregut com a granjera, escriptora, ajudant de direcció de teatre i dramaturga, fent conèixer al públic noruec les dificultats que viu la seva "minoria" malgrat totes les lleis i programes de Noruega en defensa del sami (que només té trenta mil parlants escampats en quatre estats).

T'escric només perquè volia dir-te que vaig començar la meva intervenció parlant de la vaga indefinidia de l'ensenyament a les Illes. Vaig parlar del compromís dels mestres, d'entrada, repetint si fa no fa el teu itinerari emocional per la vaga tal com el vas explicar al teu blog. Tot seguit vaig parlar dels pares d'alumnes que tenen els fills a casa i recolzen la mobilització. I també dels infants. I de la universitat, que us fa costat. Va ser curiós: la meva era la primera intervenció i vaig passar els primers cinc minuts descrivint amb una mica de detall què significa una vaga indefinida de l'ensenyament, i la raó per la qual mestres, pares i alumnes refuseu el TIL. Només després d'haver explicat la vostra revolta vaig passar a explicar altres aspectes de la nostra llengua i del context paradoxal que ens toca viure (per llegir a l'avió cap a Noruega havia comprat Le Monde i, al suplement de llibres, em vaig trobar que les dues primeres pàgines eren un gran reportatge en lloança del Jo confesso de Jaume Cabré, que acaba de sortir en francès).
Tot això passava a la Casa de Cultura de Stavanger. Com a públic teníem cap a setanta noruecs i una dotzena d'escriptors d'arreu: d'Austràlia, Israel, Palestina, Zimbabwe, Iraq, Sudàfrica, Islàndia… Encabat, a l'hora de sopar, una bona estona de la conversa a taula va ser sobre vostra revolta.
T'ho faig saber com una petita mostra de solidaritat i de ressò del vostre compromís. Tots som conscients que en la vostra lluita s'hi juga el futur de tots.
Una forta abraçada en aquests moments difícils,
Carles

  Carles Torner

Jon Gower

Rawnda Carita Eira

 

 


Cantonada Pompeu Fabra

mllauger | 23 Setembre, 2013 15:35

 

 

No us ho creureu, però fa cantonada amb el carrer Pompeu Fabra.

 

 


 

La vaga, un itinerari emocional

mllauger | 17 Setembre, 2013 06:26

(publicat ahir, 16S, al dBalears)

 


 

Avui el professor de llengua, o de socials, o de ciències, està content, perquè la vaga està essent un èxit. (Escric aquestes ratlles abans que la cosa hagi començat, però amb molt poca por d’equivocar-me. Ho he tocat amb les mans: sé que la vaga serà un èxit, que està essent un èxit.)

El nostre professor, us contava, està imbuït per una sentiment de profunda satisfacció, que diria un Borbó.  Per arribar fins aquí, però, hi ha hagut tot un itinerari emocional que potser va començar amb els tons del cansament i de l’escepticisme. Sí, el professor era dels tebis: va fer les vagues del curs passat, i va mantenir un activisme d’intensitat discreta, però havia caigut en la tebior. Una vaga indefinida?, es preguntava. Per regalar-los la satisfacció d’una punxada? No sabia ni si la faria.

I els mesos d’estiu varen venir carregats d’emocions noves. Alegria, en primer lloc, perquè veia moviment, adhesions, empenta. L’impuls ètic d’estar amb els que tenen la raó, en segon lloc. I, sobretot, indignació, molta indignació davant l’acarnissament amb què els nostres governants feien la guerra a la nostra llengua i a l’educació pública. Tot, amb un crescendo que va tenir unes setmanes finals d’una estrident intensitat d’assemblees, expedients, signatures i decrets-llei.

Així fins a la satisfacció d’avui. Però les emocions, ja se sap, mai vénen totes soles, i menys encara les de la família de la felicitat. El nostre professor també se sent trist, quan veu que no pot fer la seva feina amb normalitat per culpa d’uns nostàlgics del totalitarisme. Hi ha moments, de fet, que sobretot té pena. Al mateix temps, sent com una altra emoció li omple el pit, més puixant de cada cop: l’orgull. Està orgullós del col·lectiu del qual forma part, està orgullós d’estar del costat de la dignitat, i s’adona que és un sentiment que gratifica i vigoritza.

Doncs així, alegre i trist a la vegada, orgullós i enèrgic, ha anat al seu centre amb la camiseta verda posada, i ara se’n va cap a la concentració del migdia davant el Consolat.

Palma de Mallorca, Sinaloa, Mèxic

mllauger | 14 Setembre, 2013 07:41

(article publicat a L'Altra Mirada)

“Palma de Mallorca: una col·lecció d’automòbils de luxe, capella privada, jardins silenciosos, casa de nines de mida real, guacamais que semblen estàtues i es passegen per la gespa inacabable i tres casalots, prudentment separats un de l’altre, que van ser construïts en un estil recarregat, vulgar i mediocre.” La descripció, com el lector ja sospita, no correspon a la nostra Palma. Correspon a una “Palma de Mallorca” que es troba al rancho Puerto Rico, proper al poble El Salado, municipi de Culiacán, estat de Sinaloa, Mèxic. Si la nostra Palma és en una illa, aquesta Palma de Mallorca ocupa tota una illa: una illa artificial en un llac. I és una zona de descans que es va construir Ismael Zambada, “el Mayo Zambada”, dirigent del càrtel de Sinaloa i un dels narcotraficants més buscats del planeta. Per fer-se’n una idea: els Estats Units ofereixen una recompensa de cinc milions de dòlars a qui proporcioni alguna informació que condueixi a la seva detenció.

He trobat l’estrambòtica Palma de Mallorca a Camps abans de tot això, de Lolita Bosch, un llibre ben descrit pel seu subtítol: “Una novel·la-reportatge sobre el narcotràfic”. L’etiqueta “novel·la-reportatge” ja apunta cap a un espai de frontera entre periodisme i literatura, cap al terreny de qui vol contar la realitat amb els recursos de la ficció, potser cap al territori que va obrir Truman Capote amb A sang freda, que ha conegut joies com el Relato de un náufrago de García Márquez i que a casa nostra ha donat volums tan interessants com Tor de Carles Porta. Lolita Bosch, catalana mexicana, o mexicana catalana, fa una altra volta de rosca al gènere: descriu el malson del narcotràfic, la violència impensable, o la vida estrafolària dels capos, fent servir tècniques de novel·la experimental: un panorama que es construeix com un collage de relats, salts en la presentació cronològica, canvis de punt de vista, fragments de sintaxi i puntuació trencada, etc. Res no resulta gratuït. “Aquest llibre hauria d’haver estat un poema”, diu Lolita Bosch: la seva motivació és tant reflectir la realitat com expressar un estat d’ànim (personal, col·lectiu) davant la bogeria.

Vull tornar ara a la Palma de Mallorca de Sinaloa. ¿Què fa que un capo del narcotràfic, quan crea una zona de descans que hem d’imaginar com la quinta essència del luxe estrambòtic i la vulgaritat, la bategi amb aquest nom? En la seva imaginació, “Palma de Mallorca” no deu ser altra cosa que un topònim de la família de Shangri-la o Xanadú: una abstracció. La paradoxa és que és una abstracció de perfils molt semblants a la que per a nosaltres representen alguns topònims del país d’Ismael Zambada: Acapulco, abans, o la Riviera Maya, avui. El territori de la felicitat que es compra i es ven empaquetada a les agències de viatges. Tenir una economia turística vol dir definir-se i vendre’s com un territori de ficció, embolcallar-ne en una aura de seducció que pot atrapar tant un hooligan de Manchester com un narcotraficant de la costa pacífica de Mèxic. El que sigui o no sigui la vertadera Palma és una qüestió d’una importància més aviat secundària.

 

Lolita BOSCH. El camps abans de tot això. Empúries. Barcelona 2013.

Lolita BOSCH. Campos de amapola antes de esto. El Aleph. Barcelona 2013.

Maths

mllauger | 12 Setembre, 2013 16:29


El curs és a punt de començar i repassam llistes. Un primer d'ESO. Són 28, entre els quals hi ha 10 repetidors, 2 nees, 8 nouvinguts i 11 neses. Els dels gremi ja l'entenem, aquest slang, però aclariré que els nee són els de necessitats educatives especials (amb discapacitat intel·lectual) i els nese són els de necessitats específiques de suport educatiu, una etiqueta-paraigües sota la qual hi caben una constel·lació de complicacions socials, econòmiques, mèdiques o familiars. I sí, ja sé que 10, 2, 8 i 11 sumen més de 28, però és que n'hi ha molts que acumulen medalles. N'hi ha 21, que tenen algun títol en aquest aparador de la diversitat: 21 de 28.
 
Gràcies als nostres governants, els esperen horitzons radiants: faran les matemàtiques en anglès.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS