Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

El fill dels militants

mllauger | 18 Octubre, 2013 11:45

(article escrit per a L'Altra Mirada)

Com és la vida dels fills dels militants? Com viu un infant la vida de militants dels seus pares? Potser seria millor fer la pregunta en passat: com era la vida dels fills de militants? Perquè parlam dels militants d’abans: els que no només s’havien d’enfrontar a circumstàncies tan dures com les de l’exili i la clandestinitat, sinó que posaven la història i la política al centre absolut de les seves existències, en una mesura que nosaltres no podem imaginar. Alguns dels relats dels dos darrers llibres de Sergi Pàmies, La bicicleta estàtica (2010) i Cançons d’amor i de pluja (2013), donen alguna resposta a aquestes preguntes. O si més no, la resposta a la pregunta de com va ser en el cas del fill de dos militants del PSUC tan històrics i tan significats com Gregorio López Raimundo i Teresa Pàmies. Donen les respostes amb excel·lent literatura: de plomes de prosista com la de Sergi Pàmies no n’hi deu haver ni mitja dotzena, al país.

Alguns dels contes del recull que s’acaba de publicar fan un ús gens amagat de la biografia familiar de l'autor. A “Fu Manxú”, el narrador explica com la mare, ja en la vellesa, li conta una anècdota dels anys de la guerra. Teresa Pàmies entra en un cinema on fan “Fu Manxú” i interromp la projecció per arengar els espectadors. La majoria se’n van i la resta semblen impacients per continuar amb la pel·lícula. El narrador del conte, que és també el fill de la protagonista, ens confessa que el relat li fa sentir més simpaties pels espectadors que per la seva mare. És el fill dels militants, ja adult, que encara arrossega l’enyorança d’una vida normal, alliberada d’heroismes i d’urgències històriques: una vida de gent que va al cinema a veure “Fu Manxú”. En un altre conte obertament autobiogràfic, “El nínxol”, Sergi Pàmies conta el propòsit que va fer, com a pare, de no donar als seus fills una vida en què haguessin de competir, en condicions d’inferioritat, amb el partit i amb la causa: “mai no supeditaria una festa infantil a una reunió del comitè central, no canviaria un partit de futbol per l’aniversari de la revolució soviètica, els estalviaria sopar amb la ministra d’Agricultura de Ceacescu…”

La reacció dels fills davant l’univers dels pares segueix diversos patrons, tots ben coneguts: hi ha el de l’adhesió incondicional i hi ha el del rebuig frontal, i hi ha, enmig, un amplíssim ventall de matisos. Sergi Pàmies ens en transmet un cas particular, viscut per homes i dones de fesomia particular i condicionat per unes coordenades històriques també ben particulars. És un testimoni sobre les ambivalències de la vida i sobre els equilibris, o els desequilibris, entre els compromisos amb la història i els compromisos amb els més propers. Ho escriu amb gràcia i amb intel·ligència. Amb afecte contingut. I, ja ho he dit, amb literatura de primera divisió.

 

Hopper elevat a vuit

mllauger | 16 Octubre, 2013 14:43

 

A veure si ens hi esforçam, amb les portades...

 

(trobat al facebook del jugador de whist, que al seu torn l'agafa del facebook d'Ivan Reguera, que ja no sé si al seu torn...)

Marea verda i política

mllauger | 14 Octubre, 2013 23:32

(article publicat al dBalears) 
 
Escric per expressar dos desitjos. El primer, que la política aprengui molt de la marea verda. Crec que no fa falta que ho expliqui gaire. Hem vist la participació massiva, l’horitzontalitat, la capacitat de treballar de manera profundament democràtica i al mateix temps saber trobar consensos, els lideratges nous i compartits: és a dir, les noves formes de fer política, que han funcionat sobre el terreny i han funcionat bé. I també hem percebut alguna cosa que pertany al terreny de les emocions i que és difícil descriure sense deixar-se dur pel lirisme, però que té a veure amb la generositat, l’entusiasme i la sensació de compartir treballs i dies amb molta gent i amb molt bona gent. Al costat de tot això, efectivament, la política té molt de litúrgia gastada. I si la política no n’aprèn lliçons, les notes dels polítics seguiran caient a plom en les enquestes de valoració.

El segon desig és que la marea verda reconegui la necessitat de la política. A veure si no m’enteneu malament: que en critiqui l’anquilosament, que exigeixi aire fresc i que en denunciï els vicis i les mancances democràtiques. Segur que serà saludable que ho faci. Però que ningú no s’instal·li en el menyspreu, que ningú no es dediqui al retuiteig de quincalla demagògica que parla d’una suposada casta anomenada “els polítics”. Que no es proclami la superioritat moral de la democràcia directa sobre la democràcia representativa, com si fos impossible eixamplar els camins de la participació directa en un marc que forçosament haurà de conservar alguna forma de mediació representativa en la direcció dels afers comuns. I sobretot: que ningú no ens vulgui fer creure que tot és el mateix, perquè com la troupe de Bauzá, Camps i companyia hi ha molt poques coses.

Perquè hi ha una emergència nacional: que se’n vagin. Jo, que som dels que diuen allò que un pessimista és un optimista ben informat, estic gairebé segur que d’aquí a un any i mig se’n van. Però hem de fer les coses bé. Els que han de presentar ofertes electorals, per descomptat: no hi ha receptes, però hi ha bones direccions. Però molta més gent ha de fer seu l’objectiu. Hi haurem de posar algunes dosis de pragmatisme, que seran assumibles si tothom pot veure que són l’acompanyament de transformacions que han d’anar més enllà del canvi d’ocupants dels despatxos. Ja tenim un bocí de camí fet, si compartim el punt de partida: d’aquí a un any i mig se n’han d’anar. Ens hi jugam el país. L’ànima. Després continuam.
 
 

Q de formatge

mllauger | 11 Octubre, 2013 18:00

 

Tornar a les aules té el seu què.

- Com s'escriu "quan"?

- Amb "q" de formatge.

 

 

 

 

 

Txékhov, Serés, Dostoievski

mllauger | 09 Octubre, 2013 23:25

Ara que la UOC ofereix un Gabinet virtual de lectura que es defineix com "una experiència de lectura col·lectiva, una proposta de discussió sobre llibres a Internet de la mà d’especialistes" (i l'especialista al timó és Jaume Subirana); ara que he vist que un dels llibres amb què es treballarà és el dels Contes russos de Francesc Serés; ara, deia, he recordat que, per a la Biblioteca Pública Can Sales, de Palma, Serés pertany a la literatura russa, i així el tenen, amb la signatura 882 de la CDU ("Literatura russa, eslava i bàltica") i en tan bona companyia com Txékhov i Dostoievski. Com en un conte de Borges, la biblioteca també hi juga.

(La qüestió: he agafat la bicicleta i he fet la foto)

 

 
 

 

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS