Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

El fill dels militants

mllauger | 18 Octubre, 2013 11:45

(article escrit per a L'Altra Mirada)

Com és la vida dels fills dels militants? Com viu un infant la vida de militants dels seus pares? Potser seria millor fer la pregunta en passat: com era la vida dels fills de militants? Perquè parlam dels militants d’abans: els que no només s’havien d’enfrontar a circumstàncies tan dures com les de l’exili i la clandestinitat, sinó que posaven la història i la política al centre absolut de les seves existències, en una mesura que nosaltres no podem imaginar. Alguns dels relats dels dos darrers llibres de Sergi Pàmies, La bicicleta estàtica (2010) i Cançons d’amor i de pluja (2013), donen alguna resposta a aquestes preguntes. O si més no, la resposta a la pregunta de com va ser en el cas del fill de dos militants del PSUC tan històrics i tan significats com Gregorio López Raimundo i Teresa Pàmies. Donen les respostes amb excel·lent literatura: de plomes de prosista com la de Sergi Pàmies no n’hi deu haver ni mitja dotzena, al país.

Alguns dels contes del recull que s’acaba de publicar fan un ús gens amagat de la biografia familiar de l'autor. A “Fu Manxú”, el narrador explica com la mare, ja en la vellesa, li conta una anècdota dels anys de la guerra. Teresa Pàmies entra en un cinema on fan “Fu Manxú” i interromp la projecció per arengar els espectadors. La majoria se’n van i la resta semblen impacients per continuar amb la pel·lícula. El narrador del conte, que és també el fill de la protagonista, ens confessa que el relat li fa sentir més simpaties pels espectadors que per la seva mare. És el fill dels militants, ja adult, que encara arrossega l’enyorança d’una vida normal, alliberada d’heroismes i d’urgències històriques: una vida de gent que va al cinema a veure “Fu Manxú”. En un altre conte obertament autobiogràfic, “El nínxol”, Sergi Pàmies conta el propòsit que va fer, com a pare, de no donar als seus fills una vida en què haguessin de competir, en condicions d’inferioritat, amb el partit i amb la causa: “mai no supeditaria una festa infantil a una reunió del comitè central, no canviaria un partit de futbol per l’aniversari de la revolució soviètica, els estalviaria sopar amb la ministra d’Agricultura de Ceacescu…”

La reacció dels fills davant l’univers dels pares segueix diversos patrons, tots ben coneguts: hi ha el de l’adhesió incondicional i hi ha el del rebuig frontal, i hi ha, enmig, un amplíssim ventall de matisos. Sergi Pàmies ens en transmet un cas particular, viscut per homes i dones de fesomia particular i condicionat per unes coordenades històriques també ben particulars. És un testimoni sobre les ambivalències de la vida i sobre els equilibris, o els desequilibris, entre els compromisos amb la història i els compromisos amb els més propers. Ho escriu amb gràcia i amb intel·ligència. Amb afecte contingut. I, ja ho he dit, amb literatura de primera divisió.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS