comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 06 Gener, 2014 06:49
La nit de Reis va ser esplèndida, i va veure com les mirades dels seus infants s’il·luminaven amb els esbalaïments que pertoquen. La festa va acabar passades les onze, amb un viatge carregadíssim al contenidor blau, que ja vessava de cartrons estampats i de papers arrebassats amb deler. Després, en un somni feixuc de xocolata amb ensaïmada, es va veure en una cerimònia d’intercanvi només amb els grans, que celebraven amb somriures exagerats però francs cada paquet pulcrament embolicat, cada etiqueta personalitzada. Era quan tothom ja havia partit, que s’adonava que només li havien portat embolcall. Els tres mags perses, mentrestant, ja descansaven sota la palmera d’un oasi, i bevien i reien a la seva salut: se n’havien emportat un altre any dels seus anys. Quan s’ha despert, ha anat a cercar els llibres nous, els ha acaronat com qui toca un peluix. Encara no són les set. Fa aquest post i pensa que, fins que els nins es despertin, té el regal de dues hores de silenci.
mllauger | 03 Gener, 2014 07:00
mllauger | 01 Gener, 2014 06:21
Parlant de centenaris, aquest vinyolià 2014 també ens toca celebrar el del Gran Cronopio, que des de petit esperava el raig verd que havia trobat a les pàgines del seu estimat Jules Verne. Un dia, ja gran, quan es pensava que tot era una bella llegenda de mariners, el va veure. Des de Son Marroig, a Deià.
«Y si ahora rememoro en una costa mallorquina digna del castillo de Don Gaspar, es porque todo se ha vuelto de nuevo infancia desde ayer por la tarde, a partir del instante en que me fue dado ver, desde el mirador del Archiduque Luis Salvador cerca de Deyá, el rayo verde.
Soy incapaz de saber en qué orden leí de niño una cierta novela de Julio Verne y el poema de Don Gaspar, ambas cosas coexisten en la memoria y acuden juntas a esta máquina de escribir, hoy en que me hubiera gustado hablar del rayo verde como don Gaspar de su torreón batido por el mar y la desgracia, ver nacer de mis manos tecleadoras un poema narrativo que contuviera toda la maravilla por fin realizada ayer de tarde.
Ayer, desde el mirador del Archiduque Luis Salvador, miré una vez más hundirse el sol en el mar. Un amigo mencionó el rayo verde, y me dolió por adelantado que los niños presentes lo esperaran con la misma ansiedad con que yo lo había deseado en mi absurdo horizonte suburbano; ahora sería peor, ahora las condiciones estaban dadas y no habría rayo verde, los padres justificarían de cualquier manera el fiasco para consolar a los pequeños; la vida —así la llaman— marcaría otro punto en su camino hacia el conformismo. Del sol quedaba un último, frágil segmento anaranjado.
Lo vimos desaparecer detrás del perfecto borde del mar, envuelto en el halo que aún duraría algunos minutos. Y entonces surgió el rayo verde, no era un rayo sino un fulgor, una chispa instantánea en un punto como de fusión alquímica, de solución heracliteana de elementos. Era una chispa intensamente verde, era un rayo verde aunque no fuera un rayo, era el rayo verde, era Julio Verne murmurándome al oído: ¿Lo viste al fin, gran tonto?"
Jo, quan tenia setze anys, pensava que de gran volia ser Julio Cortázar.
(més detalls d'aquesta història, aquí)
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
« | Gener 2014 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |