Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Sorpresa

mllauger | 27 Febrer, 2014 13:23

 

A la meva col·lecció d’anècdotes de profe hi caben la diversió i la desgràcia, que no sempre arriben destriades del tot. Al capítol d’avui, una tutora rep la mare d’Edgardo Luis, de setze anys i natural de per allà on indica el seu nom tan eufònic. La bona dona està preocupada per l’actitud del jove, que, sense ser un bon estudiant, mai no s’havia mostrat rebel ni llunyà. La tutora coincidex amb l’observació: fa devers dos mesos que Edgardo Luis desatén obligacions escolars tan elementals com l’assistència regular a classe, i devers una setmana que mostra una hostilitat desconeguda. Tot va canviar quan va començar a sortir amb na Soraya, explica la mare. Sí, na Soraya, del mateix institut, segur que la tutora l’ha de conèixer: amb els cabells molt negres i llisos, muy mujercita… La tutora no associa el nom i la descripció a cap alumna que hagi tengut o conegui. La mare, que vol que se sàpiga d’on vénen tots els mals, treu el mòbil.

- Ahora le enseño la foto que tiene en el whatsapp.

Fa lliscar el dit sobre la pantalla. Primer, no entén què és allò que na Soraya ha posat de foto de perfil. Després ho veuen bé, totes dues. Sorpresa: una ecografia.

 

Sadisme

mllauger | 24 Febrer, 2014 21:41

 

Aquest dies me'n record d'allò de "la immoralitat i el sadisme de les disfresses infantils". No era cap demòcrata, en Xènius, però en tenia de bones.

On board

mllauger | 23 Febrer, 2014 21:14

 

Que la paraula èxit assenyali la sortida d'emergència, ¿no és una paràbola de més d'una carrera literària?

 

 
 

 

L'altre aiguavés

mllauger | 20 Febrer, 2014 18:18

 

L’INCREAT

 

Sense mort ni després. Tot és abans,

no-res. És un bri d’herba que ha de néixer.

Un ocellet sense ales, sense reixa,

sense... Un buit que somia plors d’infants.

 

Sols un silenci d’ombres expectants.

Menys, nit que cap a una alba no ha de créixer;

que no és nit. Enfront de feixa i xeixa

i homes, l’altre aiguavés. Un pur descans

 

lluny de sements i inquietud. La riba

de boira d’on cap somni no ens arriba.

Sense mot. Regió que no veiem

 

i enclou la nostra, i és aquí, a la vora.

Absència –oblit de Déu– i muda hora.

Molt endins. Estranyats, ens redrecem...

 

Amb una quarantena llarga de meravelles com aquesta, ben seleccionat i ben introduït per Josep M. Sala-Valldaura, de can Moll ens acaba d'arribar Les detallades vores del camí, una antologia de Marià Villangómez, de qui enguany celebram el centenari més u, i de qui l'any que ve celebrarem el centenari més dos, i així.

 

 


 

A casita a menjar pollito

mllauger | 19 Febrer, 2014 06:04

 

El “mallorquí de sa mamà” és una varietat del català que té com a tret més característic l’adopció de diminutius de morfologia i fonètica foranes. Així, la frase “Ara anirem a casita a menjar pollito” en seria plenament representativa. També potser que hi vagin a menjar sopita. Remarquem, entre parèntesi, que “mallorquí de sa mamà” és una denominació, potser una mica masclista, per a un dialecte que també fan servir el pare o el padrí, altrament dit s’abuelito.
Les varietats lingüístiques, diuen els especialistes, no són immutables sinó canviants, i moltes de les seves peces són trets que reculen o avancen. Ho vaig poder comprovar ahir capvespre. Una parella jove que duia una nina de dos o tres anys va entrar en un bar de prop de casa. El pare va demanar un gelat. La nina també en volia un, però la mare ja veia que no se l’acabaria, que brutejaria i que el tudaria.
- Un de sencer, no, es papà te’n donarà un poquito des seu.
Poquito. Com el pallasso aquell.

 

 

1 2 3  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS