Joan Perelló, amb una trajectòria poètica ben personal i sòlida, se’ns estrena, entrada la maduresa, com a narrador. O se’ns estrena com a autor que publica un volum de narrativa, perquè aquest L’error o la vida conté relats que pertanyen a reculls premiats i que duien vint anys als calaixos, així com textos que l’autor ja havia mostrat al seu blog La brúixola. He dit narrativa, però no penseu en aquests toms gruixuts en què l’important és que passin moltes coses, com més coses i més envitricollades millor. No: aquests textos de Joan Perelló són diferents a les proses poètiques del seu recull Inventari d’omisions, però no deixen de situar-se en un terreny fronterer entre la narració i la poesia, o, altres vegades, entre la narració i l’apunt de dietari. La difuminació de les fronteres entre gèneres, val a dir-ho, és un tret característic de la literatura més del moment. L’error o la vida està conformat per quaranta-cinc textos que adscrivim a la narrativa, però que presenten trames sempre tènues i que fins i tot renuncien a trets tan típics de la narrativa com és el de donar un nom propi als personatges que els protagonitzen. Com en la poesia, fer treballar el llenguatge perquè ens reti l’essència de la vida és més important que contar successions d’esdeveniments espectaculars.
La primera de les tres seccions del llibre, amb un carácter molt unitari, constitueix, en el seu conjunt, la descripció d’un ambient: el de les “estacions absurdes” que li serveixen de títol. Són estacions de tren una mica fantasmagòriques, que ens recorden aquell espai espectral en què els protagonistas de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, esperen no saben ben bé a qui. Per aquestes estacions, hi passen el badoc que deixa pasar la vida amb indiferència, el malalt (amb afeccions que poden remetre a mals que no només són físics), el que viu als marges de la societat, el que ho ha perdut tot i no sap què cerca, el toxicòman, l’artista frustrat, el desemparat, el que ja sent la mort propera… Els derrotats, per sintetitzar-ho en un mot.
A la segona secció, “Fantasmes de familia”, Joan Perelló posa a treballar la memòria. Una memòria, és clar, que fa feina conjunta amb la imaginació i amb l’elaboració literària. Són records d’infantesa, que tracen el retrat de la Mallorca de la infantesa de l’autor, a la Part Forana i durant els anys de la postguerra. És un món fosc, i un món pintat, en la línea d’una llarga tradició literària, com l’escenari d’una vida atàvica i de vegades brutal. El canvi de decorat, des d’unes estacions de tren espectrals fins a aquesta Mallorca d’ombres, manté l’esperit del llibre: els protagonistas tornen a ser els aclaparats per la vida, o els que senten que la vida se’ls escapa.
Podríem dir el mateix de la tercera secció, “Les dreceres invisibles”, potser més miscel·lània, però amb dos fils conductors principals: l’escriptura i el pas del temps com a naufragi. Potser és la secció més nihilista, i la que enllaça més amb el Cioran que, amb un epígraf, encapçala el volum. D’un dels personatges, que mor en una cantonada trista, se’ns diu que no mor ni de bala ni de ganivet, sinó que mor, simplement, d’oi.
Són relats de tons ombrívols, d’una desesperació serena que sembla voler salvar-se, com sovint fa la poesia, en un minuciós treball d’orfebreria amb la llengua. I són relats que situen al seu centre l’ésser humà, mirat sense idealitzacions, però mirat amb la calidesa amb què de vegades el sap mirar la bona literatura.