Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

La realitat imita el kitsch

mllauger | 13 Marš, 2014 20:32


De la sèrie "el badoc en bicicleta".
Una parella es fa un selfie, subgènere besada als morros, amb la mar i la posta de sol de teló de fons.
La realitat ja no imita l'art, la realitat imita el kitsch.
 
 

Llegir poesia, una tara genŔtica (diu └ngel Terrˇn)

mllauger | 12 Marš, 2014 22:17


No ens faltarien arguments per sol·licitar a l'OMS la catalogació de la tirada a llegir versos com a malaltia rara. Diu Àngel Terrón:
 
 
 
Els lectors de versos són molt pocs. A partir del tiratge dels llibres, en podem deduir el percentatge: del darrer llibre de José Hierro se'n feren quasi vint-i-dos mil exemplars, i Martí i Pol venia honestament dos o tres mil exemplars de les seves obres en català. (...) Ens surt que sols una de cada dues mil persones té interès per l'art els trobadors. Aquest percentatge és propi d'algunes malalties genètiques com, sigui dit amb tots els respectes, l'esclerosi múltiple i d'altres d'efectes devastadors. 
 
Podeu llegir coses tan suggestives com aquesta a Els noms del cervell, que n'Àngel acaba de publicar a Ensiola. Un bell volum que camina pels límits entre la poesia en prosa i el dietari, i que veu el món amb una mirada de bon lector de literatura i d'apassionat del coneixement cientific.
 
 
 

La novelĚla del trauma de Sbrenica

mllauger | 11 Marš, 2014 16:26

(publicat a L'altra mirada)

Dir que Cafè Barcelona, de Joan Carreras, és “la novel·la del trauma de Sbrenica” és fals, perquè és moltes coses més, però com que en part és vertader ja m’ha semblat bé fer servir aquest titular com a reclam. Recordem-ho: el juliol de 1995 les tropes serbobosnianes del general Mladic varen assaltar aquesta localitat de població majoritàriament musulmana, que estava sota la protecció d’UNPROFOR (forces de Nacions Unides), i varen cometre una carnisseria que el Tribunal de la Haia per a l’antiga Iugoslàvia ha qualificat de genocidi. Sbrenica és l’emblema de la impotència d’Occident davant la neteja ètnica, i és una de les pàgines més negres de la història recent d’Europa. Els militars que varen ser incapaços d’impedir la massacre eren holandesos, i per a aquest país Sbrenica va esdevenir un trauma nacional. Els joves soldats que varen carregar amb el pes de la culpa són víctimes col·laterals de l’episodi, salvant les distàncies immenses amb les víctimes directes.

Arjen, un d’aquests joves, fill de pare català i de mare holandesa, és un dels protagonistes de la novel·la, i l’episodi de Sbrenica conforma un dels eixos de la trama. Cafè Barcelona conté altres referències a esdeveniments que han sacsejat la història recent d’Holanda, com els assassinats del polític xenòfob Pim Fortuyn per part d’un ecologista o el del cineasta Theo van Gogh per part d’un islamista. També és una novel·la sobre els cafès com a lloc de trobada, sobre els canvis de residència i sobre el desarrelament, sobre com un ídol de la cançó posa el fons musical a la vida de les persones, sobre com una societat liberal sent l’atracció dels populismes, sobre com els catalans veuen Holanda i com els holandesos veuen Catalunya, o sobre com els nous models familiars generen relacions humanes noves. Una novel·la sobre l’Holanda del segle XXI feta per un català, que és una manera de dir que és una novel·la sobre l’Europa del segle XXI.

En alguna entrevista que li he llegit, Joan Carreras afirma que ell fa novel·les, no documentals. La frase em resulta perfecta per desmentir una impressió falsa que es podria derivar dels paràgrafs anteriors. Els carrers i els canals d’Amsterdam, i els esdeveniments històrics, posen el marc al que és sobretot una magnífica història de relacions humanes. Són relacions marcades pels afectes i els desafectes, pel pesos morts de les culpes i del passat, i pels silencis feixucs de les coses que han quedat sense dir o no s’han sabut dir. El que ens atrapa com a lectors són els moviments d’anhel i desencís, de calidesa i d’allunyament, que endevinam en l’ànim de mitja dotzena d’homes i, sobretot, de dones.

I, tal com pertoca en una bona novel·la, la seducció al lector és possible gràcies a la destresa narrativa. La prosa de Cafè Barcelona flueix sòbria, segura. El punt de vista està manejat amb particular virtuosisme: un narrador que apareix tímidament al principi i que va guanyant presència a mesura que avançam deixa que els personatges es retratin amb el que fan i amb el que diuen, sense que una veu postissa ens n’expliqui les motivacions. Sense caure en la puerilitat de l’excés de peripècia (que deia fa poc Vicenç Pagès), es va creant l’atmosfera embolcalladora de les bones novel·les. I té un final d’aquells que fan que tot el havíem sabut fins llavors prengui un aire nou.

Sum vermis

mllauger | 09 Marš, 2014 06:57


Volta en bicicleta, una altra vegada. Pel carrer (davant l’espectre del Palau de Congressos) passa un cotxe empès per un home que ja no és jove. Amb prou feines avança. Al volant hi ha un altre home que tampoc no és jove. El motor no acaba de fer renou de voler arrencar. Els observ, i, just quan em gir per mirar endavant, els ulls se’m topen amb els d’un practicant del jogging, que també acaba de girar-se per mirar endavant. Ens creuam una mirada més que furtiva, que ni tan sols admetria que ha estat una mirada. Però les dècimes de segon de col·lisió dels camps visuals es poden transcriure perfectament en forma de diàleg.

- Què? I no els hauríem d’ajudar?

- Potser sí… Què en trobes?

- Buf…

- Sí, buf…

Seguim, cadascú a complir amb el seu deure esportiu.

Sum vermis. 

 

Riure'ns de na Moma

mllauger | 04 Marš, 2014 14:14

(article publicat al dBalears)

Ens n’hem de riure, de na Moma? Divendres, quan la nova trepitjada de la consellera es va saber, les xarxes socials varen esclafir a riure. Jo mateix hi vaig contribuir, amb un grapat de decasíl·labs aproximadament enginyosos. Hi va haver més d’un internauta, però, que va opinar que no n’hauríem de riure, que la cosa és més aviat per plorar. Tenir una consellera d’Educació i Cultura que és una riota tremebunda és, efectivament, una ignomínia, i tenir uns governants que han declarat la guerra a la llengua és una catàstrofe: entenc bé els que diuen que no és un tema que ens hàgim de prendre a broma. L’argumentació va una mica en la línia d’un apunt recent de Vicenç Villatoro (de lectura sempre profitosa), que deia que vivim en el país del hi, hi, ha, ha, i que estam substituint els arguments pels gags.

Deixau-me, però, que surti en defensa de la rialla. Supòs que en bona part la preferència per la reacció humorística té a veure amb inclinacions temperamentals que són prèvies a les racionalitzacions. Jo crec molt en un proverbi yiddish (cortesia de twitter) que diu que el que el sabó és per al cos, la rialla ho és per a l’ànima. I crec en allò, que segur que heu llegit, que diu que algú que es mira les coses amb les ulleres de l’humor no serà mai un doctrinari. Tot això forma part de la meva manera de ser al món. De fet, volia que aquest article es titulàs “Sabó per a l’ànima”, però he optat per una solució més comercial.

Que consti que conec i comprenc els arguments en contra. No és cap desbarat afirmar que riure és frivolitzar, en el sentit que significa desdramatitzar allò que convindria que veiéssim com un drama, perquè ho és. I, pel que fa a les virtuts terapèutiques de la rialla, és fàcil que es confonguin amb les virtuts narcòtiques: mentre riem, no afrontam la qüestió. En el cas que ens ocupa, ens conformam amb fer befa de na Moma, ens consolam perquè ens diverteix, i dissipam forces que hauríem de dedicar a l’argumentació de fons o a la contestació frontal.

Són arguments que no em convencen, però. La sàtira ha estat, des de sempre, un instrument d’impugnació contra els poderosos. Crec en la càrrega corrosiva de la caricatura o de la paròdia. A més, la rialla pot proporcionar, tant als individus com als grups, dosis d’energia que ens serviran en el camp de la pacífica batalla de les idees, o, si voleu, de l’hegemonia gramsciana. No riem per no plorar, ni riem perquè sigui l’únic que ens queda: riem per defensar-nos, per atacar-los, per guanyar terreny, per tenir més forces i, per què no, per passar-nos-ho bé mentre feim totes aquestes coses importants.

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS