Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Em sobreeixia el cor (miltoniana segona)

mllauger | 30 Maig, 2014 18:24

 

Amb la literatura, pots viatjar sense pagar a països de molt lluny, o que no existeixen, o moure’t envant i enrere en el temps, o conversar amb els morts: ja ho sé, que ho heu sentit dir moltes vegades. Però no deixa de sorprendre'ns, de tant en tant, la meravella d'alguns viatges i la vividesa del transport, en l'acepció segona de la paraula: moviment de l'ànim que transporta algú.

¿Podeu imaginar-vos que sou Adam, el primer home de la Creació, i que us despertau, després d'haver estat pastats per unes Mans, i que alguna cosa us empeny a posar-vos drets, i a contemplar el Jardí refulgent que us envolta, i que, després, esbalaïts, us resseguiu els membres amb les mans i us meravellau que responguin a les vostres ordres, que corrin si els ordenau córrer?

Cap superproducció de Hollywood us ho podria fer viure amb la intensitat d'uns versos de fa tres segles i mig: els de John Milton. I que ens arriben en una sumptuosa versió de Josep Maria Boix i Selva, un altre poeta que enguany fa el centenari, un home que si només hagués fet aquesta traducció ja mereixeria un lloc d'honor a la història de la literatura catalana.

Parla Adam. Relaxau-vos, respirau a poc a poc i llegiu, mormolant:

 

Com tot just despertat d’un son fondíssim,

em vaig trobar ajagut damunt de l’herba,

tot jo amarat d’una suor balsàmica,

que els raigs de sol eixuguen de seguida,

i es van nodrint de la humitat fumosa.

Adreço cap al cel els ulls sorpresos

i vaig mirant el firmament, amplíssim,

fins que, sentint que una instintiva força

m’empeny tot d’una cap amunt, m’aixeco,

talment com si provés d’aconseguir-ho,

i puc quedar-me dret. Llavors vaig veure

la vall i el puig, assolellades planes,

ombrívoles boscúries, i el curs líquid

de rius murmuriosos; a la vora,

uns éssers que vivien i es movien,

que es lliuraven al sol o caminaven,

i, a les branques, ocells amb llurs cantúries:

i tot somreia; de perfums i joia

em sobreeixia el cor. Vaig resseguir-me

llavors a mi mateix, membre per membre,

i adés vaig caminar i adés vaig córrer

senyorejant obedient juntures

i conduït per una força vívida.

 

                            (cant vuitè)

  

 

 

 

 

No hem de fallar

mllauger | 27 Maig, 2014 23:24


L'electorat

ha declarat

de forma clara

que ni sa mare

(per dir-ho així)

vol el botxí

del català,

el tal Bauzá,

de president.

Entre la gent

que un jorn llunyà

es va posar

la camiseta

i es posà dreta,

s'obre, potent,

el sentiment

que, enmig del fum,

ja es veu la llum:

el compte enrere!

La primavera

de l’any que ve,

si tot va bé,

l’infatuat

haurà tornat

a la farmàcia

per obra i gràcia

d’uns nous comicis!

Però els capricis

de la Fortuna,

la mala lluna

d’aquest redol

que vol i dol…

¿Quin endeví

pot garantir

un happy end

tan estupend?

I ara escoltau

atents, si us plau,

una advertència

que l’experiència

em fa llançar:

fracassarà

la perspectiva,

tan atractiva,

d’una victòria,

d’un jorn de glòria

dels progressistes,

si hi ha mil llistes

que es fan la guerra

dins de l’esquerra.

Us sona, no?

És la cançó

de tants d’estius…

Au idò, vius!

Posau-hi cor,

deixau-la por,

posau-hi cap,

i, ja se sap:

qui fa bé els deures

es guanya uns beures!

Tothom espera

la primavera

de 2015:

ja n’estam fins a

bolles i ovaris

dels grans desvaris

del tal Bauzá.

No hem de fallar.

 

Onze apariats amb palíndrom

mllauger | 26 Maig, 2014 00:50

El joc (s’hi pot jugar, per exemple, mentre s’esperen uns resultats electorals) és el següent: submergir-se en la colossal col·lecció de 18081 palíndroms catalans que ha fet Jesús Lladó (glòria als recopiladors, aquests hèrcules de la cultura) i cercar-ne que siguin decasíl·labs. Decasíl·labs de veritat: de deu síl·labes i de distribució accentual reglamentària. Després, triar-ne un grapat (si pot ser, de xifra palindròmica) i fer, per a cada un d’ells, un altre decasíl·lab que li faci de parella de ball en un apariat que li posarà de relleu, o mig inventarà, un sentit. Aquí en teniu onze, amb la frase capicua en negreta.

 

Si em diuen que el millor és el de Milà,

a l’atac, cito gòtic català.

 

El joc d’aquesta nit serà exquisit:

tira’m anís a la sina, marit!

 

Mut sóc. Reposo, goso, per costum.

Vull ser menys que una pedra: vull ser fum.

 

Amb cent grams de tendresa i cent de fúria,

a Irun Iu, destapat, seduí Núria.

 

Amor i sexe? No: nexes i Roma.

Vol molts de sacrificis, un diploma.

 

A turista, país i àpats i ruta:

ens venem per molt poc, com una puta.

 

Als tebis, la Fortuna els gira cua:

a un anodí, ni vi, ni dona nua.

 

El dolç que et faig no l’ha tastat, el poble:

el bon tiramisú, sí, marit noble.

 

¿Qui la té, l’escalfor de l’animal?

La té la vida: dàdiva letal.

 

“Tot allò que m’han dit ja no m’ho crec:

cessarà Déu.” “Qui diu? Quedaràs sec.”

 

Sara, la salsa fas? La salaràs?

Que si torna a ser fada ja te’n vas!

 

 

Mattina

mllauger | 21 Maig, 2014 14:46

Caminant pel carrer Jacint Verdaguer (i mira que hi ha carrers a Palma!) he topat Giuseppe Ungaretti fent d'activista antipatriarcal.
 

Un poema d'Amikhai i un de meu

mllauger | 20 Maig, 2014 15:32

 
A La gratitud hi ha un poema del qual diria, i ho explica la nota que hi ha al final del llibre, que és una reelaboració d'uns versos meravellosos de Iehuda Amikhai. El passatge corprenedor del poeta israelià és la segona estrofa del poema "Un llarg viatge". Val a dir que, temps després d'haver escrit el poema, vaig dur-me'n la sorpresa de veure que també apareixien a la magnífica i guardonada novel·la Climent, de Josep Maria Fonalleras. Aquí teniu l'estrofa, en traducció de Manuel Forcano.
 
   Un dia d'estiu vaig veure a la platja
   un infant que veia el mar per primer cop
   i un vell que el veia per última vegada
   asseguts els dos damunt la sorra,
   els ulls esbatanats davant aquella immensitat:
   cadascun davant una immensitat diferent.
 
 
I aquí teniu el meu "El mar":
 
   EL MAR
 
                              Sant Joan de Déu, Palma
 
    Un racó per nedar, de roques baixes.
 
   Hi pas cada matí
   i sempre hi són: una parella
   amb la pell de color de caramel,
   que van dins l'aigua, surten
   i jeuen, i carreguen
   sol i sal per la festa de després.
 
   Els vells de l'hospital
   també surten al sol, cada matí,
   amb cadira de rodes, amb el cap
   que tomba, derrotat.
   Miren com la claror
   encara trenca vidres sobre l'aigua.
   
   No sabrem mai què significa, el mar.
 
 

 

 
 
1 2 3  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS