Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Recital

mllauger | 19 Juny, 2014 16:16

 

Aquell, aquell primet que abans de començar no té amb qui parlar, aquell que baixa els ulls, que fa passar una mica de pena… Aquell agafarà el micròfon i serà un home nou, enfilat a les alçades allà on es desdibuixen els límits entre dir uns versos i ser l’estrella d’El Club de la Comedia.

 

  

Ab

mllauger | 17 Juny, 2014 13:29

 

ab-: Prefix, del llatí ab, que significa 'allunyament', 'separació'. Ex.: abactinal, abaxial, abentèric, aboral.

Jo hi veig molta molta teologia negativa, en aquest cartell.

 


 

EssŔncia de Hamlet

mllauger | 13 Juny, 2014 18:22

L'èxit teatral de l'estiu passat, a Palma, van ser el quatre txèkhovs de  Jardí desolat. És veritat que el marc incomparable hi feia molt: Can Alcover és un emplaçament encisador, amb el seu pati amb gespa i buguenvíl·lies i amb les seves cambres recuperades com a casa-museu, per a aquests nous formats teatrals que juguen amb la proximitat amb el públic. Tot, a més, al barri venerable, noble i silenciós de Villalonga. A més, el cicle sabia respondre a un seguit d'aspiracions mig formulades i mig no, però molt compartides: revitalitzar Palma, revitalitzar l'estiu, revitalitzar el centre, respondre amb noves propostes a la crisi que havia portat la manca d'ajuts institucionals a l'escena. El camí a l’èxit estava preparat, però l’èxit no hauria estat el que va ser sense bones peces teatrals.

 

I enguany toca Shakespeare. Una altra vegada, les condicions per a  l’èxit hi són, amplificades pel bon record de l’any passat. I una altra vegada, hi haurà èxit si hi ha bones peces.

 

 

 

 

Vista la primera, ja podem veure que sí, que hi haurà bon teatre. Hamlet Party, de Josep R. Cerdà, és un excel·lent destil·lat de Hamlet. No he triat la paraula a l’atzar. Destil·lar és extreure l’essència, i d’això es tracta: de condensar l’essencial de la història del príncep de Dinamarca, Ofèlia i la resta (o una part de la resta) en cinquanta minuts, amb cinc actors i amb austeritat escenogràfica. Sí, és una adaptació contemporània, però no espereu la modernització trivial que el títol podria suggerir. No hi ha vestits d’època, ni la tramoia que convencionalment associam a les representacions dels clàssics, però tampoc estridències: hi ha un vestuari i una escenografia al servei d’una història que es vol tornar a contar en allò que té d’immortal. I sí, hi ha música moderna i algunes gotes de coreografia, però també subordinades als objectius de subratllar els moviments anímics dels personatges i de crear l’atmosfera adequada als seus encontres i desecontres.

 

Hi ha traïcions argumentals, i aquí entraríem en terreny perillós. Algunes són tan cridaneres com fer que siguin Ofèlia i la seva germana (sí, germana) Laertes les que representen l’assassinat del pare de Hamlet davant el nou rei, o fer que sigui l’espectre d’Ofèlia qui faci les fúnebres reflexions de la famosa escena del cementeri. L’important, però, és que funcionen bé en el destil·lat: tot encaixa, tot fa sentit. La imaginació de Shakespeare arriba al públic, des de la distànca de quatre segles, per obra i gràcia de dos homes i tres dones de la Mallorca del s. XXI. Al nucli de la peça hi ha, tal com ha de ser en qualsevol Hamlet, la personalitat tempestuosa del protagonista: el jove boig i lúcid, decidit i insegur, fidel i sarcàstic, rialler i tràgic. Miquel Àngel Torrens assumeix el repte d’interpretar un dels personatges més representats de la història del teatre, de fer-ho amb intensitat dramàtica i de fer-ho a un metre del públic. I se’n surt, i tant que se’n surt.

 

No fa falta que acabi aquestes notes recomanant-vos que hi aneu, o sí?

 

A la Junta del PEN

mllauger | 12 Juny, 2014 14:18

 

El PEN internacional ha llançat, amb motiu d’un torneig de futbol que té, pel que em diuen, certa rellevància, i que comença avui al Brasil, una magnífica campanya en defensa de la llibertat d’expressió. Visitau-la i feis-ne difusió, perquè val la pena.
 
És un exemple de les coses que fa el PEN. La llibertat d’expressió és un dels grans eixos de la feina d’aquesta venerable xarxa internacional d’homes i dones de lletres. També treballa en la defensa dels drets lingüístics i de les llengües minoritzades, en l’impuls a les traduccions i a l’intercanvi com a forma de diàleg entre els pobles del món, i en la defensa de la pau.
 
El PEN Catala és un dels centres territorials més dinàmics de l’univers PEN. La seva història és, també, venerable: basta dir que n’han ostentat la presidència, entre d’altres, Pompeu Fabra, Carles Riba, Josep Carner, J.V. Foix i Joan Oliver. I el seu present és més que interessant: per esmentar dos exemples, partipa a la xarxa ICORN de ciutats que fan de refugi per a escriptors perseguits (Barcelona i Girona són ciutats refugi) i exerceix el lideratge internacional en la qüestió dels drets lingüístics (el Manifest de Girona ja és un text de referència sobre la qüestió).
 
Tot això explica que estigui satisfet amb la nova tasca que m’ha tocat: ser el Vicepresident per les Illes del PEN Català. Començ amb un reconeixement a la bona tasca dels meus predecessors, Biel Mesquida i Antònia Vicens, i amb la voluntat de donar continuïtat a la seva tasca i eixamplar-la amb noves iniciatives.

Pos a la vostra disposició una part del meu temps i les meves energies, i butlletes perquè us en faceu socis.

 

Cruspir-se els infants

mllauger | 10 Juny, 2014 20:46

(publicat a L'altra mirada)

 

Si una obra literària actual parlàs de menjar-se infants, i es recreàs en detalls com la millor manera de cuinar-los o la utilització de la seva pell, una vegada engolits, per a la confecció de vestits, ¿de què parlaríem, d'humor negre, de terror gòtic o directament de gore? Seria fàcil, en tot cas, que pensàssim que es tracta d'una mostra més dels excessos d'una postmodernitat que ja no sap amb quina originalitat ha d'intentar épater le bourgeois: potser ens recordaria el vestit de carn de vedella que no fa gaire lluïa Lady Gaga.

 

Qui ens parla d’aquesta forma d’antropofàgia, però, és ni més ni menys que Jonathan Swift, un autor que els capricis de la fortuna literària han convertit en un clàssic de la narrativa juvenil i infantil. Tots tenim el nom de Swift associat a imatges com la de Gulliver estès a terra, fermat amb cordes i estaques, i envoltat pels hiperactius lil·liputencs. Tanmateix, la nostra imatge del gran irlandès canviaria si tenguéssim present el conjunt del meravellós Els viatges de Gulliver, que és una crítica virulenta dels vicis dels humans. Swift és un dels millors escriptors satírics de tots els temps i, a més de ser l’autor del clàssic immortal, ho és  d’aquest Una humil proposta.

 

No es tracta, ara, d'un relat fantàstic, sinó d'un delirant tractat sobre com acabar amb la dramàtica situació de fam que devastava la Irlanda del segle XVIII. La idea de fer servir els infants dels pobres com a aliment dels benestants constitueix, per dir-ho així, el clímax argumentatiu de la proposta. Aquest fragment us en donarà el to: "Un americà molt experimentat, que vaig conèixer a Londres, em va assegurar que un infant sa, ben nodrit, a l'edat d'un any és l'aliment més deliciós, nutritiu i saludable que un pugui imaginar; ja sigui estofat, rostit, cuit al forn o bullit. I no dubt que deu ser igual de recomanable servit en fricasé o guisat." La violència de la idea, naturalment, està al servei de la mordacitat de la crítica de Swift a les desigualtats socials del seu país i del seu temps.

 

El llibret ens arriba en excel.lent traducció de Joan Melià i Cathy Sweeney, amb il.lustracions d'Andreu Terrades i amb una més que correcta introducció dels traductors, que ens situen la peça en el seu context històric. La informació que ens forneixen ens permet apreciar, per exemple, el valor especial que li dóna a aquesta diatriba el fet de venir de qui ve. Una humil proposta denuncia les dramàtiques condicions de vida que pateix una població pobre que és molt majoritàriament catòlica, i qui posa el dit a la ferida és ni mens ni menys que un pastor anglicà molt poc sospitós de simpatia amb els “papistes”. El sentit de la més elemental justícia i l’horror davant la indignitat estan per damunt les diferències de religió: un dels principis fonamentals de l’humanisme.

 

 

Jonathan SWIFT.

Una humil proposta.

Traducció de Joan Melià  Cathy Sweeney

Ed. Ensiola.

 

 

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS