Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Jordi Lavina llegeix "La Gratitud"

mllauger | 09 Juny, 2014 19:55

(No me n'he pogut estar... )

AL VENTRE DE LA BALENA

La gratitud, de Miquel Àngel Llauger. Moll. Palma, 2014.

Un dels poemes d’aquest bell llibre —un dels que n’integren la segona part, titulada, amb tota escaiença, “Àlbum d’infantesa”— recorda una balena que, al gener de 1976, “va voler morir al costat d’Alcúdia”. Un fet tan extraordinari, com és lògic de suposar, havia de gravar-se en la memòria i en la consciència del vailet de tretze anys que era, en aquell temps, el poeta mallorquí; un noiet que m’imagino que ja aleshores devia començar a esborrallar els seus primers poemes. La gràcia d’aquests versos és que confronten una anècdota popular, sens dubte excepcional (i que devia comportar, també, un excepcional maldecap per a la brigada de l’Ajuntament o per a qui fos que se’n devia fer càrrec), amb la capacitat mitificadora de l’escriptor en formació, que buscarà (i trobarà) per al magnífic cetaci —bèstia de tan fondos ressons llegendaris i novel•lescos— tot de raons de la seva infausta arribada a la plàcida costa mallorquina i de les amoïnoses conseqüències que havia de tenir per a la població.
 
Aquest és un llibre delicadament literari, però que no afecta gens el gran coneixement de la literatura que atresora l’autor. Potser, en general, hi ha més bons llibres de poesia que adopten un to de plany o de tristesa que no pas llibres que celebrin el gaudi i l’esperança. En aquest n’hi ha, de tristesa, perquè pertot hi ha imatges de la memòria. Però lluny de rabejar-se en el sentiment de pèrdua o de decaïment, l’expressió és gairebé sempre lluminosa. El món —com volia Guillén i subratlla Llauger— (hi) està ben fet. Els somnis no són millors que la vida, sinó que més aviat semblen un esborrany de mal gust. “No us ho cregueu, / que la mort tot ho pot”, se’ns adverteix d’entrada. I una mica més enllà, adoptant el pretext d’una parella, el poeta deixa escrita la gratitud que sent per la vida. Tot, en aquest títol travessat pel temps, convida a fer un balanç agraït dels dies viscuts, i a assumir que “l’adverbi més melós que té la llengua” és encara. En “Casa”, hi llegim: “de moment els dies no fan cara / que ens vulguin prendre res”.
 
Aquest cinquè llibre de poemes de Llauger conté molta llum: “La vida perdurable / deu tenir les cortines d’aquest blau”. Potser perquè, com va escriure Villangómez, “si tot fóra dolor, només dolor, el vers callaria”. De sempre m’han agradat els llibres que fan companyia al lector. Aquest, que en fa molta, em du al cap Carner, i Walter de la Mare, i William Carlos Williams, i Clementina Arderiu. És una obra de presències i de contorns afables, en què el record pren un sever protagonisme. La infantesa es reviu o s’entén millor gràcies al naixement dels fills bessons del poeta. Els pretextos són variats, i són presos de la quotidianitat: una moixa que corre per casa, un home derrotat que prega Déu, el diccionari en què es comencen a aprendre les coses del món, el sexe i la seva treballada entesa entre dos “animals intel•ligents”, el mar i el seu misteri... Aquí es parla de la innocència i de la bellesa. Però també de la mort, la pàl•lida. De la consciència, en definitiva.

La tercera part, “Àlbum dels bessons”, serveix de contrapunt —o de refermança— de la segona. I aquesta, al seu torn, és una baula perfecta entre la primera secció, “Sap que els Reis són els pares” (lema que prové d’un vers ben significatiu del poema “Un infant”), i l’última. És, per tot plegat, una obra molt ben concebuda, que demostra admirablement que una dicció planera no és incompatible amb la profunditat de reflexió. Un goig de llibre.

Jordi Llavina (publicat a "El Temps")

 

Jo no et vaig demanar que em duguessis al mˇn! (miltoniana tercera)

mllauger | 06 Juny, 2014 16:30

 

- Jo no et vaig demanar que em duguessis al món!

Ho diu l'adolescent enfurit, o enfurida, com a argument suprem, quan discuteix amb els pares. Hi ha aparat de llàgrimes. I no és cap novetat del temps de les relacions familiars líquides. És vell, molt vell: ni més ni menys que com Adam. L’Adam, naturalment, de després de la Caiguda.

                  … Oh goigs efímers

del paradís, comprats a un preu altíssim

i amb angoixes constants! ¿Vaig demanar-te

mai, Creador, des de la meva argila,

que em modelessis home? ¿De la fosca

vaig demanar sortir, o bé que em posessis

on sóc, en un jardí ple de delícies?

 

(Cant desè)

 

 


 

 

Amb aquesta miltoniana, després d’una de satànica i una d’edènica, acaben les notes de lectura d’aquest monument colossal de John Milton, colossalment anostrat per Josep M. Boix i Selva. La il·lustració, com en les altres, és de Gustave Doré.

 

 

 

Que les seves paraules siguin la meva veu

mllauger | 04 Juny, 2014 05:27

(article publicat a Caràcters)

Hauria de començar per advertir que no em semblen gens malament els festivals ni els recitals de poesia. Al contrari: hi vaig, i hi prenc part amb gust quan algú m’hi convida. Tampoc no tenc res en contra dels espectacles que porten poemes a l’escena, amb diferents ropatges d’escenografia, dramatúrgia, interpretació, música o dansa: n’hi ha que m’han fet passar vetllades molt agradables. Estic segur que són esdeveniments que contribueixen a la difusió d’aquesta manera peculiar d’escriure i de dir: els versos. A més, suposen ocasions de gaudi en comú, i la tendència humana a crear ocasions de socialització a l’entorn de gustos que es comparteixen és del tot natural. No subscriuria, per tant, el contundent poema que el mexicà José Emilio Pacheco, traspassat no fa gaire, titula “Contra los festivales de poesía”: “Si leo mis poemas en público / le quito su único sentido a la poesía: / hacer que mis palabras sean tu voz, / por un instante al menos.”

Em succeeix, però, (i potser succeeix a més lectors de versos) que tampoc no puc subscriure una certa creença que sembla associada a aquests esdeveniments, i que de vegades es formula de manera explícita i de vegades s’endevina. La idea vindria a dir que la poesia que torna al terreny de l’oralitat pública és la poesia en el seu grau de perfecció màxima, o d’esplendor màxim, o de més capacitat comunicativa. És habitual defensar aquesta concepció apel·lant a l’origen ritual, oral o cantat de la poesia, com si tot “retorn als orígens” fos un camí de perfecció, o com si les creacions de l’esperit humà, i les seves maneres de circular, no canviassin amb els segles.

Dels versos de José Emilio Pacheco, hi ha una idea que em sedueix: en l’acte de llegir un poema, les paraules del poeta esdevenen la meva veu. Per un instant, almenys. Només puc entendre aquesta frase com una al·lusió a aquell lector que agafa el llibre entre les mans i, en la comoditat del sofà de casa (o davant una posta de sol, si tant voleu), en fa una lectura individual i silenciosa. O, millor dit, gairebé silenciosa: és un lector que, si no hi ha ningú que el destorbi, llegeix mormolant. El rerefons d’oralitat no desapareix. El cos a cos íntim amb el text li permet una segona, o una tercera, o una quarta lectura. Jo, quan llegesc poesia, mai, ni en el cas del poema més simple, llegesc cada poema una sola vegada.

La poesia és, en un sentit elemental, comunicació. Vull dir que hi ha algú (un poeta) que emet un missatge (un poema) que arriba a algú altre (un lector). Dic això del sentit elemental, perquè ningú no em respongui amb l’argument que la poesia és coneixement i no comunicació: un plantejament que ja té anys, que no deixa de ser apassionant i que ha estat revisitat fa poc, per exemple, per Ferran Toutain. En aquest sentit bàsic de “comunicació”, crec que la que es materialitza amb versos fets de síl·labes comptades assoleix la seva realització ideal en un escenari tan minimalista com el que formen un llibre i un lector amb l’ànim assossegat. O jo ho visc aixi, és clar.

 

Postaleta i mentida (sobre un poema de Pere Pena)

mllauger | 01 Juny, 2014 21:22


No fa gaire, em vaig topar un text brillant en què Pedro Azara, arquitecte, historiador de l’art i professor universitari d’Estètica, deia que les zones turístiques són països de ficció, territoris de la mentida. Hi he pensat llegint “Portal de Porto Cristo”, un poema de Tanta terra, el darrer recull de versos de Pere Pena (Llibres del Segle), que s’interroga sobre la identitat d’aquests espais que es venen empaquetats a les agències de viatges. El poema, dit sia de passada, està dedicat als poetes mallorquins Sebastià Alzamora i Josep Lluís Aguiló.

Les “piscines” i els “mars transparents” són característics de centenars de resorts, però qualsevol mallorquí associaria les “coves amb orquestra” al Port de Manacor, altrament dit Porto Cristo. Resulta que Manacor és una de les localitats de Mallorca en què els anys foscos del s.XX varen ser més foscos. Com tots els pobles de l’illa, a més, mig amaga una memòria de tristor i episodis negres.

Si ens demanen qui som, ¿què respondrem? ¿Hem esborat tots els rastres del que érem abans d’esdevenir postaleta? ¿O el passat se’ns podreix com una pua d’eriçó, o com una estella, o com una tatxa rovellada, carn endins?

La hipnòtica imatge de les ovelles que giren en cercle, enmig de la tempesta, us servirà de mostra de les sorpreses felices que Tanta terra reserva al bon degustador de versos.

 

 

Postal de Porto Cristo

 

Si et pregunten qui ets,

                                    què respondràs?

¿Parlaràs de tancats i de cabanes,

del noguer ufanós sobre un llit d’ossos?

¿Els diràs la sentor de la llana esquilada,

les tietes solteres, els suïcidis?

¿O en lloc de safarejos inventaràs piscines,

mars transparents i coves amb orquestra?

En quina llengua els ho diràs?

 

Com un ramat al mig de la tempesta

que només gira en cercle, que no avança,

així fan les mentides. Cadascuna

busca la por de l’altra per cobrir-se,

anelles d’una pedra en un mar sense riba.

Si et pregunten qui ets, què respondràs?

Quantes vegades hauràs de negar-te,

per no estar sol?

                            De què t’avergoneixes?

 

¿I si una pua d’eriçó se’t clava al peu,

faràs com ells,

                        deixaràs que es podreixi

per ser més digne?

 

 

«Anterior   1 2 3
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS