Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

L'homo sapiens, aquest flagell

mllauger | 07 Desembre, 2014 18:54

(article publicat a L'altra mirada)

 

D'acord amb una composició mental bastant mainstream,  els nostres avis (diguem que els d'abans de la Revolució Científica del Renaixement) vivien en una relació molt més harmònica que nosaltres amb la naturalesa, i els avis dels nostres avis (els paleolítics, els d'abans de la Revolució Agrícola que va donar lloc al Neolític) vivien en perfectíssima comunió amb un entorn edènic. Hi ha qui diria que això és una pura idealització. El que sí que deu pensar pràcticament tothom és que aquests avantpassats remots trepitjaven la pell del planeta amb una petjada infinitament més lleugera que la nostra.  Potser, però, ni tan sols això és cert. Potser els homo sapiens de fa devers cinquanta mil·lennis ja eren una espècie invasora que anava guanyant fronteres i territoris amb conseqüències devastadores per als ecosistemes. Mirem què va passar a les terres de difícil accés allà on el sapiens va arribar quan ja havia assolit un grau alt de desenvolupament social i tècnic. Austràlia, abans de la nostra arribada, fa devers 45.000 anys, era una illa habitada per una fauna peculiaríssima, que incloïa cangurs de dos metres i de 200 quilos i grans lleons marsupials, que sembla que varen desaparèixer coincidint amb l'aparició del nouvingut. Podria ser una coincidència, però el mateix esquema (arribada del sapiens i desaparició massiva d'espècies, particularment dels grans mamífers) es repeteix una vegada i una altra: a Amèrica, fa uns 16.000, amb víctimes com el peresós gegant; a les Illes Wrangel, a l’Àrtic, on els nostres parents varen acabar amb els darrers mamuts fa només 4.000 anys; o a Madagascar, d’on va desaparèixer l’ocell elefant pels volts de l’any 500 de la nostra era, coincidint casualment amb la nostra arribada. Així doncs, hem estat una desgràcia per a la biodiversitat des de temps immemorials. Quina conclusió o quina norma n’hem de treure, de la consciència d’haver estat sempre un flagell? Que podem continuar així, ja que forma part de la nostra naturalesa, o bé que hauríem de fer un esforç per avançar cap a un estadi superior que implicàs el compromís de preservar el que fins ara s’ha salvat de nosaltres?

Aquesta nova manera de veure el capteniment dels nostres avis paleolítics prové del llibre Sàpiens. Una breu història de la Humanitat, de l’historiador israelià Yuval Noah Harari, que ha aparegut fa poc en català i que està esdevenint un autèntic best seller global. El que fa Harari no és tant resumir la història de la humanitat, des dels primers homínids fins als cyborgs del futur, sinó interpretar-la amb vocació de descobrir angles ocults. Que se’m permetin els tòpics però és, vertaderament, un llibre per a no especialistes que pot ensenyar coses als especialistes i un llibre de no ficció que es llegeix com una novel·la: divulgació intel·ligent.

Voleu un altre exemple de com les coses es poden veure d’una manera diferent a com les hem estudiat? Aquest: la Revolució Agrícola no va ser tant la domesticació del blat per part de l’home com la domesticació de l’home per part del blat. Va ser el major frau de la Història: l’homo sapiens hi va sortir guanyant, en termes evolutius, perquè les seves cadenes d’ADN es varen poder multiplicar i multiplicar, però al preu d’un dolorosíssim augment del patiment per als individus que en formen part. Èxit i poder com a espècie a canvi d’una vida insoportable: ¿estam perpetuant el frau?

 

 

Yuvai Noah HARARI.

Sàpiens. Una breu història de la Humanitat

Ed. 62

Barcelona 2014

608 pàgines

 

 

 

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS