Administrar

comentaris, versos, perplexitats, troballes

Versos a la Xarxa

mllauger | 31 Gener, 2015 10:25


(article publicat a Caràcters)
 
Si tens publicat un llibre de poemes i un dia descobreixes que algú n’ha trobat un parell i li han agradat tant que els ha penjat en una plana web, i a més els ha comentat encomiàsticament, el més segur és que no t’indignis perquè ho ha fet sense permís sinó que n’estiguis satisfet i agraït. Ens agrada que ens llegeixin, és clar, i ens agrada agradar. La sorpresa, però, esdevé agredolça si et trobes que els poemes que tu escrivies amb minúscula a començament de cada vers (excepte si el vers coincideix amb començament de frase: ets un clàssic) apareixen amb tots els versos començats amb lletra majúscula, a la manera anglesa (o a la manera de Foix, o de Guillén), o si et trobes que els poemes que tu havies concebut tipogràficament amb els versos aliniats a l’esquerra ara apareixen amb aliniació centrada (una solució, per cert, que ja t’agrada per a segons quines peces). I ja no saps si has d’escriure a qui ha penjat els poemes per mostrar el teu agraïment o per exigir les rectificacions oportunes.

Potser el problema primer de la poesia a Internet no sigui de llibertat o restricció de reproducció, ni de drets d’autor o de drets d’accés a la cultura, sinó de respecte als versos tal com els va concebre l’autor. En poesia, el poeta tria si començar els versos amb majúscula o minúscula, si fer o no fer determinats salts de línia, si sagnar o no el començamernt d’un vers, o si aliniar d’una manera o d’una altra. I les seves eleccions formen part del poema que escriu. I haurien de ser respectades minuciosament per tothom que el reprodueixi.

Sota l’epígraf “La poesia a Internet”, ens podríem referir a altres vicis que el lector de versos percep poc menys que com un sacrilegi. L’estètica dels racons de la Xarxa on s’allotgen els poemes, per exemple. La subjectivitat del gust no pot justificar pàgines que reprodueixen els grans clàssics de la poesia universal i els incrusten despietadament en un entorn estètic de web de trobar parella, en una apoteosi del kitsch. O la publicitat: no pot ser, simplement, estar llegint una oda a la tardor o al rossinyol i que ens boti un bàner d’assegurances per a la llar. I, per favor: als versos no hi poseu hipervincles. Posau-hi, a tot estirar, un número en superíndex que discretament enviï el lector a un comentari o a un enllaç pertinent.

Què s’hi pot fer? Supòs que no gaire cosa. En tot cas, la via del Codi Penal, tot i que temptadora, no sembla particularment practicable. Només se m’ocorre que els que estimam la poesia siguem escrupolosament acurats quan posam uns versos a la Xarxa, i que no ens estiguem de protestar quan trobem catàstrofes com les que he descrit. Promoure les bones pràctiques i denunciar les dolentes. A tots ens exalta el nou, que deia el poeta, però la fascinació de la modernitat i les seves pantalles (i les seves immenses possibilitats etc) no hauria de donar empara a la incúria. Amb les coses sagrades no s’hi juga.

 

¿Qué está más p'allá?

mllauger | 30 Gener, 2015 12:45

 

I avui, la gran pregunta ha estat:

- Una cosa, profe. ¿Qué está más p'allá, la luna o el cielo?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

No els oblidem, tampoc

mllauger | 27 Gener, 2015 14:50

 
"Europa no és l'Abadia de Westminster, ni la catedral d'Estrasburg, ni els tresors de Florència. Europa és Auschwitz." Ho deia un portaveu d'una associació de supervivents de l'Holocaust, a finals dels anys 40, i ho conta un molt bon text del periodista Nacho Carretero, a la revista Jot Down.
 
Avui es commemora el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust. Avui fa setanta anys que el camp d'extermini d'Auschwitz va ser alliberat. 
 
No oblidem les víctimes. Ni oblidem aquests altres, els de la foto, que també eren a Auschwitz.
 
Al cap i a la fi, ara que és temps de Je suis, qui està completament segur de qui hauria estat?
 
 
 
 
 
 

Poesia, no versos

mllauger | 25 Gener, 2015 21:31


Sempre m'he sentit més còmode dient que faig versos que dient que faig poesia. No sé si és una qüestió de pudor o de reverència cap a alguna cosa que sé que em cau una mica lluny.

I avui llegesc, en una gran entrevista, que George Steiner conta el seu historial de poeta.

“No [sóc un creador] en el seu sentit real. Volia ser-ho. Vaig escriure poesia, i la vaig publicar. I un dia vaig llevar-me i vaig dir: ‘Això és vers’. I el vers és l’enemic mortal de la poesia."

Steiner és un savi ("La millor manera per dir-li gràcies a un poema és aprendre-te'l de memòria", diu també), però ara m’agradaria tenir-lo davant i dir-li: 

Mestre admirat, ¿realment no hi ha un lloc sota el sol, per als que feim versos?
 
 
 
(foto de l'entrevista  de Carles Capdevila a George Steiner, a l'Ara) 
 

Versos amb cireres

mllauger | 16 Gener, 2015 21:45

De les cireres ingènues, les arcàdiques  “penjarelles de foc” amb què juguen les criatures imaginades per Josep Carner (a Els fruits saborosos, naturalment), a les melancòliques cireres ferides de Jordi Llavina, amb les seves llagues “d’un or de tintura de iode” (País de vent), ¿quin poder té aquesta fruita per fer-se present a alguns dels moments més delicats d’alguns poetes?

Clementina Arderiu acaba així el preciós “Evasió”, una declaració d’amor a una vida que potser només és anhelada (Cants i paraules): 

I el cirerer és ple de fruita

abans de la meva fuita.

I diu Joan Sales, per pintar el temps de la Innocència, a “Els cinc planetes”, un dels seus millors poemes (Viatge d’un moribund):

Quan la innocencia, com la cirera salvatge,

era vermella i amb un gust fort de boscatge.

Diu el Gènesi: Llavors la dona, veient que el fruit de l'arbre era bo per a menjar i feia goig de veure, en va collir i en va menjar; i va donar-ne també al seu home, que en menjà amb ella. ¿Qui diu que l’arbre no era un cirerer?

 

 

 

1 2 3  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS