comentaris, versos, perplexitats, troballes
mllauger | 16 Abril, 2015 12:40
(ressenya per a L'altra mirada)
A Lieja, Bèlgica, la plaça on hi ha l’edifici principal de la universitat porta el nom d’una data: 20 d’agost. Hi ha una placa, actualment en mal estat, que explica que en aquest dia, l’any 1914, molt poques setmanes després de l’inici de la Primera Guerra Mundial, els invasors alemanys, sense que hi hagués cap provocació, varen cremar vint cases i afusellar disset persones. A la placa s’hi poden llegir els noms de les víctimes, entre els quals hi ha els dels mallorquins Jaume Oliver Rullan, Antoni Oliver Rullan, Joan Móra Ferrer, Jaume Llabrés Bestard i Josep Niell Mestre. Els dos primers eren germans, propietaris d’un comerç d’alimentació, com tants d’emigrants sollerics d’aquell temps, i els altres tres eren empleats seus. Cinc víctimes oblidades de la brutalitat contra la població civil, que havia de marcar tràgicament tot el segle XX, i que llavors començava.
Llorenç Capellà rescata la memòria d’aquests paisans nostres a Crònica de la mort ignorada (Ensiola), un d’aquells textos en què el savoir faire d’un novel·lista es posa al servei de l’objectiu de recuperar una història real. Ens trobam en aquest territori que no és ficció però que no podem dir que no sigui literatura, un territori que resulta, com saben molts de lectors, tan fructífer. La història que se’ns conta és la de cinc assassinats, però és, sobretot, la de la misèria del poder.
És sabut que la posició espanyola durant la Gran Guerra va ser de neutralitat. El que ens mostra aquest relat és que va ser una posició feta d’impotència, de càlcul comercial i de baixesa moral. El govern d’Eduardo Dato va voler silenciar cinc morts que comprometien la neutralitat i que podien fer perillar la relació comercial amb Alemanya. Va recórrer a la negació i a la tergiversació, a la mordassa quan va caldre. Es varen alçar veus de protesta, com la de Vicente Blasco Ibáñez, o com la del nostre Miquel dels Sants Oliver, que, des de mitjans tan poc sospitosos d’esquerranisme com l’ABC o La Vanguardia, va reclamar del govern espanyol una actitud activa de defensa dels seus ciutadans. El governador civil a les Balears, Ignacio Martínez Campos, va arribar a suspendre un acord de la Diputació Provincial que demanava que s’aclarissin els fets. El govern espanyol només va admetre l’evidència de les cinc morts quan va ser irrefutable. Un acord pel qual Alemanya compensava econòmicament les famílies dels afusellats va segellar el silenci una altra vegada. “Espanya no va participar a la Primera Guerra Mundial, però la va perdre”, setencia Llorenç Capellà.
El relat de Capellà ens esbossa també un context històric en què es va donar un debat entre aliadòfils i germanòfils que, en certa manera, prefigurava els dos bàndols de la Guerra Civil. La gent de lletres, tant a Espanya com als Països Catalans, era majoritàriament aliadòfila, tot i que amb excepcions ben significatives. A casa nostra, la defensa dels ideals republicans que encarnava França la va encapçalar Gabriel Alomar, però hi ha haver un germanòfil tan assenyalat com Mossèn Alcover, que a més de ser un gran lingüista i escriptor també era un conspicu i de vegades furibund canonge de tarannà tradicionalista. La història de com Mossèn Alcover va ser acusat d’espia al servei d’Alemanya, i dels problemes que això li va ocasionar en el món de la romanística, és un bon exemple dels fils secundaris que fan atractiu aquest llibre escrit contra l’oblit.
mllauger | 14 Abril, 2015 22:45
Una de les coses que fa la poesia és jugar. I en totes les tradicions poètiques hi ha textos i autors que fan de la juguera el seu impuls primer. Per això és una sort que tinguem un poeta com August Bover. Si no hi fos, faria falta.
Després de Cloc!, va arribar Beabà¸que té la particularitat de ser un recull de vint-i-sis poemes que són tautogrames: un per lletra de l’alfabet. N’August mateix ho explica en aquesta entrevista.
Jo hi afegiria, al que hi diu, que el gran èxit del llibre és aquest superposar trava i trava (l’oulipiana i la de la mètrica) per acabar arribant a poemes de gràcia molt notable. Llegiu, si no, la peça en què totes les paraules comencen amb E: una delicada evocació de l’Eivissa dels hippies.
Estrambòtics
Entre estrangeres exòtiques,
eivissencs extravagants…,
els estius esdevingueren
espais experimentals.
Entonàvem –enartats–
estrofes entendridores,
enlairàvem, entretant,
esplendorosos estels,
evocàvem entrecasos,
esbalaïts esguardàvem
enormes enxiquiments,
empaitàvem, endemés
–esquerps, encaboriats–,
estàtics entrivicolls.
Per si heu de ser per Palma, dijous tendré el gust de presentar-lo a Llibres Embat, a les 19h.
mllauger | 13 Abril, 2015 10:31
A Austerlitz (aquesta novel·la extraordinària de W.G. Sebald, insistesc) també hi ha l’episodi de la pel·lícula "Hitler regala una ciutat als jueus”. Era l’any 1944, i la Creu Roja danesa va demanar fer una visita al camp de concentració de Theresienstadt, a la localitat txeca de Terezín. Els nazis varen preparar una espectacular operació d’embelliment del camp, abans de la qual va ser necessari deportar nombrosos presos cap a Auschwitz. La pel·lícula (en què el protagonista d’Austerlitz creu trobar el rostre de sa mare) mostra una comunitat feliç de gent que treballa a les fàbriques i als tallers, juga a futbol, fa concerts de música clàssica i rega les plantes.
El director (segons informació que ja no és de la novel·la de Sebald), va ser el jueu Kurt Gerron, a qui un oficial alemany va prometre la vida a canvi del film de propaganda. Feta la feina, però, Gerron va ser enviat a Auschwitz, on va morir a la cambra de gas.
mllauger | 10 Abril, 2015 16:54
mllauger | 06 Abril, 2015 10:02
- Així doncs -va preguntar el periodista de la BBC-, vós heu estat resant davant el Mur de les Lamentacions per la pau entre els israelians i els àrabs durant els darrers trenta anys. Com us sentiu?
- Era com parlar amb una paret -va respondre el rabí de Jerusalem.
Samos Oz i Fania Oz-Salzberger. Els jueus i les paraules
M'agraden els versos, l'estiu i els dolços, no sé si per aquest ordre. M'agrada allò que va dir Auden: que tenim el deure, no el dret, de ser feliços. També crec que el més important és no creure massa en la nostra importància: Ferrater va escriure que la vida és sempre, per a tots, una lliçó de modèstia.
« | Abril 2015 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 |